05.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 07.05.2018 - 07:54
En la reunió a Berlín, Junts per Catalunya ha decidit de remoure l’obstacle de la investidura. Segons que han anunciat, a tot estirar el 16 de maig hi haurà un president de la Generalitat investit i es conjurarà la possibilitat de noves eleccions. El nou govern de Catalunya recuperarà així allò que resta de la Generalitat, inclosa la potestat de convocar eleccions quan convinga o de publicar lleis i decrets en un diari oficial ara també intervingut per Madrid.
Segons que he entès, el compromís és ferm. Junts per Catalunya presentarà el president Puigdemont com a candidat. Perquè això va votar la gent i perquè la votació de divendres de la reforma de la Llei de la Presidència ho fa factible. Per això l’han feta. Això que em sembla que és nou és que es comprometen a tenir un president el 16 de maig com a molt tard. Si no pot ser Puigdemont, ara que l’obstacle tècnic, legalista, ha estat remogut, seran, en tots cas uns altres els qui hauran d’explicar i en tot cas justificar com és que allò que han votat els ciutadans no pot ser. Que com és que el resultat d’unes eleccions és violat. Els independentistes primer hauran intentat investir el president votat pels ciutadans, se’ls haurà dit que no per raons legalistes, que hauran remogut, i finalment caldrà que es diga descaradament que l’estat espanyol no està disposat a permetre-ho, a la força, i ja sense cap argument que no la siga. La lògica del moviment sembla clara, encara que els nervis de les darreres setmanes i l’abundància de moviments al voltant d’aquesta legislatura no hagen ajudat gaire a entendre-la.
És evident que molta gent s’ha posat nerviosa amb tanta negociació i tanta proposta diferent. Gent que considera que ja s’hauria hagut de formar govern sense Puigdemont. De fet, avui publiquem aquesta carta de Simona Levi en la qual defensa aquesta posició amb arguments contundents i ben punyents, com ella sempre fa. Que jo entenga la lògica i la coherència dels arguments de Puigdemont no vol dir que alhora no respecte els d’aquells qui en discrepen. Saber qui té raó és la cosa més difícil que hi ha en la política i en la vida. Jo no sé què és millor i sobretot no sé què hauria estat millor fins ara. Això que sé és que aquest gest d’ahir remou un obstacle que ha servit per motivar moltes discussions: hi haurà govern el dia 18 de maig. I em felicite d’això perquè el 19 de maig podrem començar a parlar de les coses realment importants. Com ara, què farà aquest govern o què farà el moviment republicà a partir d’aleshores. I quin n’és l’objectiu.
I sobre això sí que he de dir que la lògica d’intentar a tot preu i fins el darrer segon la investidura de Puigdemont determina i prefigura una lògica d’enfrontament posterior amb el govern espanyol que no existiria de cap manera.
Perquè la formació d’un govern no és cap punt d’arribada. Sinó d’inici. Si algú creu que el 18 de maig es formarà un govern com els autonòmics anterior, pensat per gestionar el ‘qui dia passa any empeny’ fins que no arribe l’any 2022, crec que va molt equivocat. Crec que no és això, la cosa que hi ha al cap del president Puigdemont, com a mínim. I per això entenc perfectament que vulguen obrir la nova etapa demostrant més enllà de cap dubte possible que la democràcia no és respectada a Espanya. I anunciant, en conseqüència, que el govern de Catalunya no pot actuar com si això no passés, refugiant-se en la gestió del dia a dia mentre els qui els han dut al govern es demanen què se n’ha fet, de la república proclamada el 27 d’octubre.
