18.09.2024 - 21:40
Fa temps vaig aixecar un projecte cultural amb joves menors migrats que acabaven d’arribar a Catalunya. El dia que vaig anar a conèixer-los al centre on residien, em vaig quedar de pasta de moniato veient com la majoria d’adults treballadors s’hi dirigien en castellà. Recordo que era tardor i que em van caure els ulls a terra quan vaig veure un cartell immens, pintat per ells, que deia: “Otoño”. No tardor, no. “Otoño”. Gairebé tota la comunicació allà dins, escrita i verbal, era en castellà. Una oportunitat perduda, vaig pensar. La gran majoria d’aquells nanos no sabien parlar el català, és clar, però tampoc l’anglès, ni el francès, ni el castellà. Per què, doncs, si per a ells qualsevol d’aquestes llengües era incomprensible, deixàvem passar l’oportunitat de rebre’ls a casa nostra comunicant-nos-hi des d’un inici en català, permetent-los entendre des del minut zero que eren a Catalunya i que Catalunya té una llengua pròpia?
Les nostres institucions estan, suposadament, preocupades pel paupèrrim estat de salut de la llengua catalana: hi destinen recursos i fan discursos, però fa la sensació que a cada bugada perdem un llençol. Aquesta setmana han quedat ben retratades amb la denúncia pública amb què el sindicat de manters de Barcelona narrava la impossibilitat amb què es trobaven centenars de persones immigrants que volen apuntar-se als curosos que ofereix el Consorci per la Normalització Lingüística. Una nova i majestuosa oportunitat perduda. Una concatenació de traves caient-los al damunt com una allau d’impediments que els deixava colgats davant el seu desig d’aprendre el català. En la narració de les seves dificultats per a inscriure’s als cursos, hi trobem situacions tan clàssicament desesperants com ara el web bloquejat des de primera hora del matí. Per a aquells qui optaven per fer-ho de manera presencial, cues infinites. La vida digital no era pas millor: més d’una hora d’espera davant d’una pantalla. Un desenvolupament de la interfície tan complex que et porta a concloure que ets neci i que abans d’apuntar-te a les classes de català et cal fer un curs per a entendre el web per a sol·licitar plaça al curs que vols fer. El tema s’arrodonia amb una sorpresa ben agradable: la primera persona que aconseguia superar les deu plagues, en arribar a la meta, rebia una notificació on se li comunicava que ja no quedaven places lliures. Només cinc persones van aconseguir-ho després d’intentar-ho tot el matí.
El sindicat de manters va operar com a administració pública, ajudant desinteressadament les persones immigrants. A la desesperada, van intentar contactar telefònicament amb el CPNL, però aquell camí també els barrava el pas. També hi ha qüestions difícils de comprendre pel que fa a la concepció tant del procés d’inscripció com de les classes mateixes. D’una banda, el web no recull l’idioma dels països d’origen d’aquests ciutadans, molt dels quals no entenen ni el català, ni el castellà, ni l’anglès, ni el francès. I, d’una altra banda, una oferta horària de classes limitada, sovint incompatible amb feines i tasques de conciliació familiar.
En definitiva, el retrat lamentable d’uns serveis públics ratllant allò pèssim. En aquest sentit, crec que a l’hora de depurar responsables cal assenyalar més enllà, més amunt del CPNL. Sigui com sigui, no valen les excuses de manca de recursos: el que es fa, el que s’ofereix, no pot estar tan mal resolt com per fer-nos perdre possibles parlants.
La Plataforma per la Llengua recordava ahir que l’InformeCat del 2022 ja indicava la gravetat de l’assumpte: del 62% d’estrangers que volien accedir a cursos, només un 30% havia acabat fent-los. La xifra de cursos que s’ofereixen és insuficient; només s’ofereixen unes 83.000 places anualment. És evident que no tot el pes de l’aprenentatge del català ha de passar pel CPNL, per això tantíssimes organitzacions i entitats de la societat civil es mouen per oferir alternatives, com ara, grups de conversa o propostes culturals. Però, com a ciutadana, quan llegeixo una notícia com la dels manters, tinc la sensació que, com en tants altres assumptes que requereixen inversions públiques dignes i eficaces, la realitat ens demostra que el pes de tot plegat acaba recaient en la militància, en la bona voluntat i en la inversió de temps per part dels parlants sense càrrecs polítics. Sincerament, és molt pesat haver de recalcar tres vegades que vols el cafè amb gel i no amb llet quan t’adreces en català a un cambrer castellanoparlant, però ho fem. La majoria de nosaltres, ens llevem cada dia amb el ferm propòsit de no canviar de llengua, de fer-la valdre, de tornar a normalitzar-la, de convertir-la en habitual. I ho fem perquè volem viure plenament en la nostra llengua, perquè sabem que, si no vetllem nosaltres pels nostres drets, no ho farà ningú, perquè sabem com és d’important que el català corri pels nostres carrers, que se senti. I malgrat que desconfiem de les administracions que s’aferren massa sovint al pretext de manca de diners, ens dol de veure que mentre nosaltres som al camp de batalla del dia a dia, en realitat, estem encara més sols del que imaginàvem. O remem junts o la barca s’enfonsa definitivament, i la barca ja fa anys que va a contravent, amb mar de tempesta i, a més, està ben corcada. I amb tot, a més, esquivant els atacs dels pirates de la dreta, els espanyolistes de centre i de les esquerres caviar que senten recels dels independentistes i que confonen els drets lingüístics amb els nacionalismes, i per colofó, ara, amb dirigents socialistes al timó.
