Rellegir Pedrolo en el trentè aniversari de la seva mort

El 26 de juliol de 1990 es va morir l’escriptor Manuel de Pedrolo, un dels autors més prolífics de la literatura catalana, conegut sobretot pel gran públic per l’èxit del Mecanoscrit del segon origen. Pedrolo havia deixat de publicar novel·les uns quants anys abans i també s’havia quedat sense els articles d’opinió que apareixien a l’Avui, on s’havia mostrat decididament combatent contra l’autonomisme i la política de peix al cove convergent. Això va fer que, malgrat que aquests articles tenien molts seguidors, la direcció del diari decidís de prescindir dels seus serveis quan la pressió política va exigir que hi deixés d’escriure. Aquells darrers anys, Pedrolo s’havia entotsolat encara més de l’habitual, tot i que continuava signant tota mena de manifests i papers a favor de la independència de Catalunya i era un home insubornablement d’esquerres.

El seu darrer gran projecte narratiu varen ser els dietaris, en què disparava amb bala contra la política autonòmica i contra les misèries culturals i editorials del país i en què conformava el seu darrer gran llegat: inicis de relats breus, projectes de novel·les que mai no escriuria, aforismes i idees genials que constitueixen el principal llegat de l’autor de la sèrie narrativa Temps Obert, una de les més ambicioses de la literatura de la segona meitat del segle XX.

La seva obra va anar llanguint ràpidament i les editorials perderen l’interès per publicar els textos d’un escriptor que els darrers anys havia perdut molts lectors, però de qui cada any es venien moltes còpies del Mecanoscrit del segon origen, que va anar tapant la resta de la seva producció. La celebració, el 2018, de l’Any Pedrolo ha servit per a recuperar la figura de l’escriptor en nombrosos actes populars i també per a donar un impuls ferm a la recuperació de la seva obra.

La comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga explica: ‘Les obres de Pedrolo costaven molt de trobar. Hi havia vius tres o quatre títols, els més coneguts, vinculats sobretot a l’ensenyament, que sempre s’anaven reeditant, i alguns títols de ciència-ficció que publicava regularment Pagès Editors, però la resta no es trobava.’ I ara, quan ja ha passat un any i mig del final de l’any institucional dedicat a l’escriptor, ja es pot trobar una mostra significativa de les seves obres. ‘El més interessant de tot plegat és que són novel·les que s’han recuperat de manera eclèctica per part de les editorials i hi ha de tot. Són edicions molt cuidades que han possibilitat que els lectors tornin a llegir aquests llibres.’ I en l’horitzó queda la perspectiva d’una possible publicació del teatre complet de l’autor.

En aquestes recuperacions pedrolianes, la família i la Fundació hi han tingut un paper molt important. ‘Totes les editorials han consultat en tot moment Adelais de Pedrolo, i tant ella com la Fundació han tingut un paper important. El comissariat també hem participat en algunes qüestions i jo mateixa he fet alguns pròlegs, he preparat alguna edició i alguna traducció. S’ha de tenir en compte que la majoria dels drets de publicació de Pedrolo els tenia Edicions 62 i la Fundació i la família ha fet tot el possible per a aconseguir-los per a les reedicions.’

Una de les fites importants aconseguides és la traducció a l’anglès del Mecanoscrit del segon origen, que encara no s’havia fet. S’hi ha implicat directament Sara Martín, professora de la Universitat Autònoma i, segons Villalonga, ‘és una traducció molt important perquè confirma que Pedrolo ja és un clàssic modern en la ciència-ficció americana, un mercat on és molt complicat d’entrar’.

En paral·lel a aquestes recuperacions –que entre més coses ha comportat també l’edició per primera vegada d’Infant dels grans, l’únic Pedrolo que quedava inèdit i que ha publicat Comanegra– cal destacar la tasca ingent dels congressos universitaris i dels llibres de no-ficció que giren al voltant de la seva figura i de la seva obra ‘i que han augmentat la coneixença del personatge’.

Passats aquests trenta anys de la seva mort i un any i mig després del final de l’Any Pedrolo, repassem les principals reedicions de l’obra de Manuel de Pedrolo, perquè al cap i a la fi, la millor manera de retre-li homenatge és llegir-lo i aquest estiu pot ser una bona oportunitat per a fer-ho.

Llibres de Manuel de Pedrolo reeditats amb motiu de l’Any Pedrolo

–Acte de violència. Sembra Llibres. ‘És molt senzill: quedeu-vos tots a casa’. Aquesta consigna anònima ha estat capaç de contagiar tota una ciutat. Els carrers es buiden. La paràlisi s’estén. Gairebé ningú no va a treballar. El transport, les botigues i les fàbriques cessen les activitats. Un alçament col·lectiu sembla possible sense vessament de sang. Narrada amb la força i l’astúcia d’una de les veus cabdals de la literatura catalana del segle XX, Acte de violència ens situa davant d’un poderós interrogant: què passaria si suméssim forces en una vaga col·lectiva i indefinida? La resposta és un dels llibres més representatius i celebrats de Manuel de Pedrolo. Una novel·la en què aquest aspirant a utopies ens parla de resistència i opressió, de solidaritat i violència, d’implicació i indiferència. Un autèntic clàssic escrit en ple franquisme, guanyador de la primera edició del premi Prudenci Bertrana i censurat fins a la mort del dictador. Però que continua essent d’una esfereïdora actualitat.

–Algú que no hi havia de ser. Alrevés. Segons que es llegeix a la Fundació Pedrolo, ‘és aparentment la història d’un robatori en una petita sucursal bancària, però la història és protagonitzada per elements inhabituals que la capgiren i assenyalen les coordenades d’una situació precisa, que arrenca l’home del seu statu quo i el fa passar a l’altra banda de la llei per tal de crear un ordre de convivència’. Escrita el 1972, es va publicar a Proa el 1974.

–A l’ombra del crim. La Butxaca. En aquesta edició trobareu tres novel·les negres: Doble o res es va escriure el 1950 però no es va publicar fins el 1997 a Edicions 62, set anys després de la mort de Pedrolo, gràcies al fet que se’n va trobar un exemplar a l’arxiu de la censura a Madrid; L’inspector fa tard es va escriure el 1953 i la va publicar l’editorial Moll el 1960; i Joc Brut es va publicar el 1965 a la mítica col·lecció ‘La Cua de Palla’ que dirigia Pedrolo mateix.

–Baixeu a recules i amb les mans alçades. Onix. És una de les novel·les més experimentals de Pedrolo, en què intenta transgredir amb tota mena de valors des de múltiples focalitzacions. Es va acabar d’escriure el 1977 i la va publicar la Magrana el 1979.

–Crucifeminació. Orcini Press. Una matinada de l’any 2081 apareix en una plaça pública una dona embarassada i crucificada, sense que ningú en sàpiga la procedència. Enmig del borrombori que causa aquest fet, infanta un nen que és immediatament anomenat Definitiu i considerat la segona encarnació de Déu a la terra. Aquests són els fets que ens narra un dels documents de diversa procedència que conformen la ficció de Crucifeminació, i que són complementats o refutats per la resta d’informes i escrits que l’acompanyen, i que han anat apareixent en diferents moments al llarg del temps. Manuel de Pedrolo construeix en aquesta obra una crítica a la creació dels mites religiosos i a la manipulació d’aquests mites de les autoritats polítiques, eclesiàstiques i fins i tot mèdiques. Crucifeminació és una obra experimental que juga amb la forma i el contingut, que va més enllà dels gèneres i que posa de manifest la voluntat de l’autor d’explorar les diferents tècniques literàries per tal de dignificar la literatura catalana. Es va escriure el 1981 i es va publicar el 1986.

–Es vessa una sang fàcil. Pagès Editors. Una altra novel·la negra. Escrita el 1952 i publicada el 1954, és una de les primeres –i millors– obres del gènere negre en català. Com confessa Àlex Martín al pròleg: ‘Es vessa una sang fàcil és un text experimental i gens canònic, ben arriscat. El lector hi trobarà els millors ingredients d’aquest tipus de narracions: traïcions, venjances, persecucions, assassinats, pallisses i robatoris’. Escrita originàriament el 1952 i publicada per Albertí el 1952.

–Hem posat les mans a la crònica. Tigre de Paper. Un règim repressor comença a introduir policies dins les cases de la gent per controlar la població. La no acceptació d’aquest fet porta els protagonistes a la revolta, una revolta que esdevé com més va més organitzada, més participada i més profunda. Un diari es converteix en l’eina revolucionària que anirà passant de mà en mà, tot dibuixant la crònica d’una revolució. A Hem posat les mans a la crònica Pedrolo ens narra, mitjançant una proposta innovadora, com gent comuna pren consciència de la seva situació d’opressió i acaba fent coses extraordinàries. Es va escriure el 1969 i es va publicar el 1977 a Edicions 62.

–Infant dels grans. Comanegra. Era l’única novel·la inèdita de l’escriptor, que va regalar a la seva filla Adelais perquè en fes el que volgués, i ara ha decidit de publicar-la. Infant dels grans narra un dissabte qualsevol a casa d’uns pares novells que no són qualssevol i una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l’infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i a valorar algunes minúcies amb uns ulls que tothom ha lamentat alguna vegada haver perdut.

–La terra prohibida, volum 1 i volum 2. Comanegra. Segurament la recuperació més important i ambiciosa de l’obra pedroliana. Comanegra aplega en dos volums aquesta tetralogia de Pedrolo. ‘El bar del vell Cedó, un establiment tronat de la Vall d’Hebron dels anys cinquanta, és la cruïlla que fa trobar els quatre protagonistes de La terra prohibida, l’obra políticament més compromesa i de més valor històric de Manuel de Pedrolo. Un retrat perfecte de la resistència catalanista, durant la guerra i la postguerra, en totes les seves intensitats, amb una càrrega autobiogràfica indiscutible. Segons Rafael Tasis, allà es concentraven les pàgines més importants de Pedrolo. Una obra imprescindible escrita el 1957, enterrada per la censura durant vint anys, publicada per primera vegada el 1977, mort el dictador, i recuperada ara, passats vint anys més, en dos volums que volen fer-li justícia. El primer inclou les novel·les Les portes del passat i La paraula dels botxins. El segon volum conté Les fronteres interiors i La nit horitzontal.

–M’enterro en els fonaments. Sembra Llibres. En la convulsa Barcelona del final dels anys seixanta, un pare descobreix unes fotografies de caràcter sexual a l’habitació del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més compromesa: la d’un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a investigar l’agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la dictadura. M’enterro en els fonaments és una obra clàssica de Manuel de Pedrolo. Una novel·la negra amb un marcat component polític que, més enllà de retratar la societat catalana sota les botes del règim, ens parla sobre la culpa, la incomprensió, el sexe i la violència. I més encara, sobre l’etern dilema moral de si el fi justifica els mitjans. Escrita el 1962, es va publicar a Proa el 1967.

–Milions d’ampolles buides. Sembra Llibres. Barcelona, any 1968. El moviment antifranquista multiplica les accions en tots els fronts. El règim es defensa ampliant la repressió. En aquest context convuls i perillós, una organització revolucionària debat sobre l’ús de la violència. Després de llargues discussions, uns quants militants orquestren un atracament per a finançar la compra d’armes. Una acció planificada fins a l’últim detall que els portarà a una situació límit. A Milions d’ampolles buides, Manuel de Pedrolo conjuga el suspens de la millor novel·la negra amb les intrigues de les lluites polítiques de l’època. El resultat és una obra que ens atrapa amb tot l’arsenal narratiu del gènere policíac, però que es teixeix amb les reflexions d’uns personatges que ho arrisquen tot per les seves idees. Però també és un retrat excel·lent d’un moment històric de mobilització popular i dels anhels dels seus protagonistes. Escrita el 1968, no es va publicar fins el 1976 a Laia.

–Perquè ha mort una noia. Navona. ‘Fins ara no veia els murs, alts i massissos com eren des de bon començament, fins ara, perquè una noia havia mort, no s’adonava que l’havien tancat, que ell mateix s’havia tancat, car amb la seva inèrcia va ajudar a posar els maons i les pedres, a dreçar les reixes espesses i gruixudes darrere les quals, sense saber-ho, i potser fins i tot amb la voluntat d’ignorar-ho, es moria inconfortable, humiliat i avergonyit’. Això diu la sinopsi d’una novel·la escrita el 1958 i publicada per Galba el 1976.

–Tants interlocutors a Bassera. Llibres del delicte. La investigació del rapte d’un nen, vint anys enrere, condueix el periodista Joan Porta fins a la petita població de Bassera, on espera descobrir què va passar i, sobretot, esvair la sospita que té sobre els seus pares com a segrestadors. Amb un estil narratiu proper al teatre i una gran quantitat de diàlegs, el periodista explica en primera persona la investigació a partir de les entrevistes amb tota mena de veïns del poble en un intent de trobar la veritat, tant pel que fa al nen desaparegut com de la seva pròpia vida. Però la veritat sempre destapa secrets amagats des de fa molt. Aquesta novel·la es va escriure el 1960 i la va publicar pòstumament Edicions 62 el 1992.

–Tocats pel foc. Tigre de Paper. L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és. A una petita barraca de la perifèria de Barcelona hi arriba un personatge clandestí i misteriós a conviure amb la família. Entre converses a la vora del foc trasbalsarà la vida quotidiana posant en qüestió aquells pilars que fins aleshores els semblaven inamovibles: la propietat, la llibertat i la dignitat. Escrita el 1959 en ple franquisme i publicada per primer cop el 1976, la novel·la conserva avui dia tota la seva potència que ens farà pensar la vida des d’una nova perspectiva. Són realment possibles, el compromís, la llibertat i la dignitat?

–Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62. Publicada el 1967, Totes les bèsties de càrrega és una novel·la al·legòrica, a l’estil de 1984 o Fahrenheit 451. Narra la història de l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda, però amb una ferma voluntat de supervivència. Els fets transcorren en un país imaginari durant uns anys de persecució i resistència, de dubtes i febleses, de submissió i control. És fàcil, doncs, que el que narra Pedrolo evoqui en la imaginació del lector la Catalunya sotmesa a la dictadura franquista i, fins i tot, la situació actual.

–Vint-i-vuit contes. Edicions 62. Amb aquesta antologia a cura de Jordi Coca es vol despertar novament l’interès majoritari per un dels nostres grans narradors. Cal valorar els seus contes no només com una crònica de la resistència i d’uns temps difícils, sinó també com un autèntic microcosmos pedrolià, com unes peces esplèndides que tracten temes tan eterns i universals com la lluita per la llibertat, la incomunicació, la rebel·lió existencial o l’acarament amb l’absurd en el cor mateix de la vida.