Relaxing CUP

Avui la CUP vota el fracàs d’una estratègia. I l’estratègia no és la seva. És l’estratègia de Junts pel Sí. Ja veurem què acaba fent la CUP. De moment, recordem què ha fet Junts pel Sí. O, més ben dit, què han fet les ments brillants que ens han portat fins aquí. Que no és pas igual. Dels genis que ens van dir que després del 9-N no podíem convocar eleccions, i resulta que era el moment. Just després de la consulta. O em direu que és millor el març? Aleshores sí que érem a dalt de tot, mare de Déu. Però els estrategs van dir que no. I van remoure cel i terra per aconseguir que ERC, ANC, i Òmnium se sumessin a CDC per a fer una macrocoalició. Només aleshores es podia guanyar. Això deien.  Un any, van tardar. Ara tot són presses. Un any perdut després, i una pila de batalles, i pel camí liquidar la independència de l’ANC i de passada insultar els ‘sí se puede’, el resultat són 62 escons. Tota l’estratègia, en orris. Es tractava d’anar junts per a sumar més. Si més no, suficient. Deien que només anant tanta gent junta s’aconseguiria. Doncs no ha passat. I ara ha de venir la CUP – que des del primer moment va dir que la millor opció eren eleccions l’endemà i tres llistes separades– a solucionar l’estratègia de Junts pel Sí.

I alerta, que trobi la solució. Que si no, sabeu què li diran els estrategs? És culpa teva! 

L’altra cosa que passa avui és que el procés es troba en mans del partit en què els joves tenen més pes. Aquest gràfic del politòleg Sergi Castañé, fet a partir del darrer CEO, ho il·lustra.  Junts pel Sí, entre els més gran de 65 anys, aconsegueix el 41% del vot. La CUP,  el 2%. La CUP cau en picat a mesura que puja l’edat. A Junts pel Sí, tot és molt més barrejat. Avui, doncs, el partit on els joves tenen més pes, té la paraula. Quin drama, tu. Es veu que seria molt millor que només fos a les mans del partit dels més grans.

Avui també és el triomf de Catalunya Sí que es Pot. Aquests són els grans guanyadors d’aquests dos darrers mesos. Ells, els que per no voler parlar de la independència, parlaven d’Artur Mas. Ara ens passa a nosaltres. A Junts pel Sí, i a la CUP. Tots plegats som en el seu marc. I aquesta és la seva victòria.

Però sobretot avui veurem, per fi, quina és l’opinió de la militància de la CUP. Puc dir-ho? Ja era hora! Sempre recordo les belles paraules d’un militant de base, savi com ell sol, ara a l’Àfrica, i que té una desconfiança, d’entrada, a tots els de la CUP que són al parlament. No per ells, sinó pel càrrec en si. Sempre em diu: tu quan parlis amb aquests diputats tan importants els demanes si ja s’ha parlat a l’assemblea. En fi, jo penso com ell, i trobo una gran notícia, però molt gran, que el dilema sobre Artur Mas es debati entre els militants i no tan sols entre l’equip negociador. Mira, sóc així: crec que tothom és més persona quan és a baix que no quan és a dalt. No per ells, sinó pel càrrecs en si. A més, com que els de baix són molts i els del parlament, pocs, doncs tot plegat és més plural i matisat. Dels fanàtics als flexibles. Dels nerviosos als tranquils. Dels lúcids als espessos. Avui la CUP serà més autèntica que la que hem vist fins ara.

Avui no sé si passarà, però és el que m’agradaria. Que la CUP sigui egoista. Ja sé que és malvista, la paraula. Però bé, tant se val: a mi m’interessa tenir un partit de centre-dreta independentista. Molta sort a Democràcia i Llibertat. Mireu per vosaltres, i feu-ho bé. I de centre-esquerra, també. Jo vull una ERC potent. Feu la vostra. I els anticapitalistes, doncs també. Sobretot avui, mireu per vosaltres, també. Serà la manera, com fan ERC i Democràcia i Llibertat, d’ajudar-nos a tots.

Finalment, veurem com reacciona la premsa. De moment, no ho veig gens clar. Aquí uns quants han dibuixat una CUP tan estranya, tant, que els dius que aquests perillosos antisistema aquests dies veien amb bons ulls a Carles Pi i Sunyer governant, i és impossible que s’ho creguin. I si s’ho creuen ho troben insultant.