Relats de perdedors

Ara que disposem d’un roc a la faixa dins l’escena política, reclamat per tanta gent contra la ingerència despòtica de poders paral·lels, opacs, fàctics, i etcètera, se senten veus que, pretenent la salvaguarda d’un patrimoni canonitzat, ens voldrien cridant des del pou de la història: “Teníem raó, teníem raó…”

N’hi ha de minimalistes que afirmen que l’estat espanyol mai no s’avindrà a fer un acord sobre un referèndum a mitjà o a llarg termini, cosa que vol dir que desconfien que un dia siguem nosaltres que obliguem Espanya a doblegar l’espinada. Naturalment, darrere d’aquest plantejament, s’amaga un missatge de perdedors que accepten la “crua” realitat:  conformem-nos amb l’amnistia, pactem concessions autonomistes, i tornem-hi amb el peix al cove, que no ha estat res. Els poders fossilitzats del Principat salten de goig. No sé pas si a penes fa quatre dies algú podia suposar ni remotament que l’estat espanyol tindria damunt la taula un os a rosegar com la concessió d’una amnistia a l’enemic independentista reu d’extermini. Direu que són caramboles de la política, però, és clar, en primer lloc, cal saber aprofitar l’ocasió sense perdre’n de vista el caràcter eventual –vull dir, susceptible de ser revocat per uns altres poders– i, en segon lloc, cal mantenir el rumb fixat amb l’antagonisme d’arrel entre l’estat i la nació catalana des del Primer d’Octubre. Tard o d’hora, l’estat haurà de donar-nos allò que el forcem a donar, i allò que en determinarà l’abast serà la manera d’aprofitar cada moment i cada escenari sense manies i sense renúncies.

Després, n’hi ha de maximalistes que diuen que fa sis anys que ens vam autodeterminar, que només caldria tornar a fer la DUI, i que l’amnistia seria una mena d’emblanquiment de l’estat i una acceptació de la constitució espanyola. Però, en realitat, l’amnistia més aviat seria una taca en la façana de l’estat i la constitució espanyola hauria de fer la viu-viu per no fer-la més evident als ulls de tothom. Pretendre que l’estat demostraria la seva “generositat” envers un país al qual tracta amb el menyspreu d’un conquistador amb una colònia revela, justament, la debilitat del maximalisme: com es pot pretendre que una població de mesells respecte al seu opressor doni suport a una DUI? O pensem que la proclamació i el manteniment d’una república trobaria més comprensió universal quan, ara i avui, la geopolítica es va fent tràgicament amenaçadora? O creiem que l’estat espanyol respondria amb guants de seda? Com és que hem de suposar que un electorat com el del 23 de juliol d’enguany canviarà de signe per donar suport a una majoria independentista i per sostenir el parlament des del carrer? Tot plegat és pura metafísica, subordinada als avatars de les negociacions en curs, mera tàctica de perdedors per a obrir-se pas a cops de colze en l’entramat polític que diuen abominar. Si les negociacions se’n va en orris, i a Espanya hi ha un govern d’ultradreta, més que créixer, l’independentisme tornarà a les catacumbes, fort, naturalment, d’haver viscut la Revelació un Primer d’Octubre. I si les negociacions reïxen, i es fa govern de coalició a Madrid, gràcies al vot decisori de Junts i, és clar, donant per fet que Esquerra ja és al sac del tafur d’estat, els maximalistes es carregaran de raons per apostar per un “quart espai” independentista minoritari, de dretes, centre, o esquerra, tant se val, però que només servirà per a rascar vots ofesos, desinformats, o torracollons, crear un guirigall de nassos al parlament, posar els ous a la cistella més propícia, i contribuir per desraons personals, crematístiques, o oportunistes, a fer governs autonomistes amb marxamo Primer d’Octubre, però incapaços de tallar cap llonganissa.

Finalment, n’hi ha que es curen en salut, i ja es consideren perdedors, abans no els pengin la llufa. Volen l’amnistia en termes de negociació per dalt, però neguen al moviment la capacitat d’intervenir, ara i aquí, per decantar el platet de la balança. És una posició perdedora, perquè desconfien de la iniciativa, tan soterrada com es vulgui, de la gent. Ignoren que, aquell Primer d’Octubre, es va guanyar i es va perdre, com es va aprendre i es va desaprendre. Es va guanyar que la gent, al carrer, esdevingués un poble lliure. I es va perdre l’oportunitat d’imposar el poder propi. Es va aprendre que cal crear nous instruments polítics contra la rutina i la fatiga del passat per portar allò nou. I es va desaprendre la confiança en instruments polítics del passat per portar allò nou. Bescantada, perseguida i ignorada, la gent que, alimentada pel Primer d’Octubre, va fer les Marxes, va ocupar l’aeroport i va tallar carreteres i passos fronterers, va lliurar la batalla d’Urquinaona, i ha lluitat sense desmai contra la repressió des de la manifestació del carrer de la Marina Catalana (no pas “Marina”: siguem precisos) fins a Alerta Solidària (i, d’aquí, sigui dit de passada, la carpeta “Amnistia” damunt la taula), continuarà batent el país de dalt a baix sense defallença.

I és amb aquesta gent, i el seu esperit, amb qui cal comptar; aquests són els talps que fan la tasca silenciosa, i amb ells haurà de fer via el Picapedrer que ens cal per a no resignar-nos al relat dels perdedors.