Relacions especials

Jo entrava, aquell dia, a dinar en un restaurant d’una ciutat del nord, dins la meva ruta habitual de viatge, quan, en una taula al fons del menjador, em va semblar veure una dona, una representant de cosmètics de Saragossa amb qui feia temps havia tingut una relació especial. Els nostres camins s’havien allunyat ja feia uns quants anys i el pas del temps, vulgues no vulgues, es deixava notar una mica en el seu aspecte exterior, com suposo que també em deu passar a mi. Però ja dic: no tant com per no identificar-la. Ni ella a mi.

La nostra relació havia començat a Barcelona, jo era en una convenció de l’empresa i ella en un dels seus viatges de visites i negoci. Era allà amb els companys, al bar, i la vaig veure aparèixer. Quin cos, amics! Dir-ne escultural seria dir-ne ben poc! La cara… diguem que la cara era el menys bo que tenia, amb un nas així… aguilenc, que en diuen. I també déu-n’hi-do les capes de maquillatge que es devia posar, tot per a dissimular un bonyet a la barbeta, una mena de berruga no gaire aparatosa. A mi, fins i tot, em semblava eròtica, però a ella no li agradava que se li notés. I com que, a més, els cosmètics els tenia de franc, en feia ús sense miraments. Aquella vegada, només de veure-la, per allò de fer-me el gallet davant dels companys, ja sabeu de què va, m’hi vaig llançar i la cosa va donar resultat.

A partir d’aquell dia o, més ben dit, d’aquella nit, vam començar a mantenir una relació esporàdica, però relativament freqüent, durant uns quants anys. Una cosa informal, diguem-ne. Ens vèiem aquí i allà cada dues o tres setmanes; en alguna ocasió, una minoria, un parell de setmanes seguides, quan fèiem ruta i aprofitàvem per passar un dia, o dos dies, tres, com a molt, plegats. Era una cosa agradable, tranquil·la, sense més compromís. Ella era separada i jo… bé, jo feia la meva. Així que tot anava sobre rodes.

D’aquesta manera van transcórrer tres anys, si fa no fa. Després, sense més ni més, en un moment determinat, la vaig deixar. No m’ho vaig pensar gaire, ho vaig fer per ser jo qui ho deixés primer, perquè vaig començar a sospitar que era ella qui tenia intencions de plantar-me a mi. Són coses que s’ensumen. Que no es diuen, però les notes a l’aire i proves d’anticipar-t’hi per deixar la teva posició ben marcada.

Els que fem la nostra feina la major part del temps a la carretera, de ciutat en ciutat, avui aquí i demà allà, tenim les nostres dificultats per a establir una relació estable. I a mi i a la saragossana se’ns feia cada vegada més difícil coincidir. Jo li trucava: “Demà seré a tal lloc. Ens trobem allà?” Abans ella apareixia volant tan bon punt jo insinuava la invitació i de seguida agafàvem una habitació d’hotel; darrerament, però, cada cop em sortia amb més excuses. Ja no era igual que abans, ni jo tampoc no m’hi veia, per a un pim-pam. Potser devia ser perquè necessitàvem nous al·licients, una certa varietat i tot això.

I en acabat, quan sortíem junts a fer una volta pel carrer, et saltava de sobte amb un “no em passis el braç per damunt de l’espatlla, em fa la impressió que em vols anar exhibint com un trofeu de caça”. Com si abans no l’estrenyés més i ella tan contenta. En fi, en vista del panorama, abans no em deixés ella, vaig decidir deixar-la jo.

Una tarda de primavera havíem quedat de trobar-nos en un cafè de Madrid, a la Gran Via, a prop de Callao. Jo arribava de Segòvia i ella venia de Salamanca. I, quan parlàvem tranquil·lament, així que el cambrer va acabar de servir-nos, l’hi vaig deixar anar tal qual, amb molt d’estil: “Mira, Luísa, no hi donem més voltes: això nostre ja no funciona, de manera que em sembla que ha arribat el moment que hi posem punt final.”

Va quedar-se que, si la punxen, no li treuen sang, de debò. O, almenys, a mi m’ho va semblar. Fins i tot li van caure unes llàgrimes que gairebé em van agafar ganes de deixar-ho tot tal com estava. No ho vaig fer perquè, ja dic, la mateixa idea d’abandonar-me li devia rondar pel cap, això gairebé segur; però, és clar, que sigui un altre que se t’avanci, i així, quan menys t’ho esperes, et fum bastant.

Vam acomiadar-nos allà mateix, a la terrassa del cafè. Molt civilitzadament. Un parell de petons a les galtes i ella va anar per la plaça de Callao cap a la Puerta del Sol. La vaig veure marxar molt digna, a passes lentes, i jo vaig continuar tranquil·lament Gran Via avall cap a la plaça d’Espanya, que havia quedat de trobar-me amb uns amics en una de les terrasses que aleshores hi havia per Rosales.

I ara, quan menys m’ho espero, la topo de cara al restaurant. En acostar-m’hi per fer-li un parell de petons, hola, com va, i quant de temps!, es fa enrere i em diu amb la més gran de les fredors: “Dispensi, però em fa la impressió que no ens coneixem de res. Es deu haver equivocat.” Tal com ho dic! Ella mateixa! La mateixa Luísa, igual de guapa, el mateix cos (quin cos, la paia!), la mateixa capa de pintura a la cara, només unes arruguetes als cantons de la boca. No vaig fixar-me en el bony a la barbeta, perquè llavors hauria estat la definitiva i no ho hauria pogut continuar negant. Però em va passar per alt. A més a més, també se’l podria haver extirpat.

I em diu que no em coneix de res! Així, tan tranquil·la. Jo: “Però, Luísa, dona, com no ens hem de conèixer?” Però ella ni cas; distant. Que no es deia Luísa, que jo m’havia confós i que li sabia molt de greu i que tomba, que gira. Molt serena, amb totes les seves penques.

Ho va arribar a fer tan bé que vaig pensar, efectivament, dec estar equivocat. Perquè ni tan sols s’esverava. Només deia: “Miri, em sap molt de greu, senyor, però jo no sóc qui diu vostè. Ho lamento molt.” I somreia i tot.

Vaig deixar-la, però quan vaig seure a taula em vaig posar a guaitar-la de lluny i me’n vaig acabar de convèncer. Era ella i no ho volia reconèixer. Fins i tot, en un parell d’ocasions, vaig arribar a enxampar-la mirant cap a mi de reüll, com qui no vol la cosa, i en veure’s sorpresa es va envermellir una mica. No ho podria jurar, però sí, em va semblar que s’envermellia. Vaja, aquella era la seva venjança. O el que ella devia pensar que era la seva venjança. Vaig sortir del restaurant tan fotut que ara vaig com boig darrere seu, pitjor que un nano. I, la molt cabrona, fa la desentesa; cada cop que em veu, com si jo fos transparent. No em fa gens de cas. Només de veure’m, s’allunya de mi com del foc. Què us sembla? Hi ha dret, d’això?

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Xosé Manuel Martínez Oca

Xosé Manuel Martínez Oca (A Estrada, 1942) va començar publicant els contes finalistes de les primeres edicions del premi Pedrón de Ouro de narrativa, més tard anomenat premi Modesto R. Figueiredo. Aquest guardó el va guanyar també els anys 1979 i 1982. El 1981 va aconseguir el premi Casa de Galicia de Las Palmas per Os lóstregos e a carballeira (Xerais), i el 1983, el premi Blanco Amor per Beiramar (Xerais). És autor de llibres de relats, com ara Os Chapurros (Ediciós do Castro, 1983) i Detrás do silencio (Sotelo Blanco Edicións, 1986), i de les novel·les As florestas do Mañuema (Xerais, 1988) –sobre una expedició gallega a l’Àfrica Central a la recerca del Doctor Livingstone–, O vicio nefando (Baía Edicións, 2009) i Tres en raia (Baía Edicións, 2022), entre més. Enguany, també ha rebut l’homenatge Escriptor a la seva Terra per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Gallega (AELG).

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.