Reivindiquem la sisena república catalana?

Probablement, només amb el detall d’haver aconseguit que tothom sàpiga, dins i fora, que Tarradellas fou el 125é president de la Generalitat, ja s’ha aconseguit un pas de gegant per aconseguir aquesta restauració de la independència. Aleshores, el problema es podria plantejar a l’altra banda, perquè si acaba quedant clar que la Catalunya independent és hereva d’aquella que formava part de l´associació entre Castella i la Corona d’Aragó, que va acabar amb la mort de Ferran el Catòlic, la justificació de la seua legalitat podria ser difícil. Ara mateix, no sembla fàcil. És més senzill esperar l’aprovació del pressupost demà; però seria una possibilitat quasi divertida. Tant d’amenaçar-nos amb la perifèria del sistema solar, si s’hi quedaren ells n’hi hauria per llogar-hi cadires.

Josep Usó

Tot això està molt bé. Cap retret.
Ara bé. Anem al futur, bo i recordant el passat.
A mi m’agradaria una república on hi hagi “accountability”, responsabilitat política sobre l’actuació dels dirigents, sense que qui els blasma per no fer bé el que fan sigui titllat antipatriota. En concret, sobre el tema Santi Vidal, i reconeixent que falta informació. Només en la hipòtesi de que ell acusi lliurement -sense pressions espanyoles- i sigui cert el que diu : cal aplaudir-lo. Una vegada aconseguit l’estat , no vull massa raó d’estat que justifiqui l’acció del govern contra el ciutadà. Vull una república de ciutadans lliures. No pas, replicar una monarquia de súbdits submissos.
O és que els periodistes del Washington Post que van fer caure un president dels Estats Units quan van denunciar que Nixon actuava il·lícitament eren anti-americans?
Per tant, ciutadans, periodistes,oposició, tots exigents amb el comportament dels nostres representants públics. I això no treu d’anar a favor de la independència. Però no lo comencem malament.
No crec pas que cap independentista deixi de ser-ho perquè hi hagi un desacord en un tema concret. El que cal és convèncer els que encara dubten. Probablement el que s’ha de fer és contraposar dades econòmiques, dades de solidaritat, dades d’excel·lència universitària, de tot allò que es fa aquí , amb la imposició barroera i casposa de molt del que es fa a l’estat espanyol I no veig que s’estiqui focalitzant el discurs en aquest sentit.
Per exemple, què vol dir haver de justificar-se per la conferència dels nostres tres excel·lents barítons a Brusel·les?
Poca concurrència oficial ? Doncs cal respondre-ho amb la qualitat dels comentaris escoltats, i la discreció habitual. Proactivament cal interpel·lar : “Vostè , ciutadà no convençut de la independència, realment vol pertànyer a un estat en què el president de govern és monolingüe, i queda apartat en les reunions oficials eurocomunitàries, o vol pertànyer a un estat en què les màximes autoritats comuniquen les seves raons en anglès i francès?” “Vostè, ciutadà no convençut, accepta la injustícia de subvencionar negocis privats ruïnosos amb diner públic, o vol pertànyer a un estat en què hi hagi vigilància i responsabilitat?”
Com que és fàcil que ens responguin que no hi ha garantia que a la república catalana les coses es facin millor que a la monarquia espanyola, cal anar preparats, amb dades reals.
Per exemple, aportant números de cost / benefici de JJOO, sense ombra de malversació de diners. Per exemple, cost / benefici de WMC, telefoni mòbil, de Port i Aeroport de Barcelona, de la línia Ferrocarrils de la Generalitat que es gestiona des d’aquí, la més baixa taxa d’atur, les bones dades en exportacions, la lluita contra el frau fiscal… etc.
Si no som capaços de vèncer les reticències que se’ns plantejaran, amb dades sobre la qualitat actual i previsible futura, no ens sortirem. Perquè aleshores, davant de “també hi haurà corrupció” “canviaran els collars però no els gossos”, o davant de missatges emocionals “no vull que els meus familiars estiguin enterrats a l’estranger”, no podrem contraposar un relat cert, optimista, sobre el nostre trumfo : més benestar i millor repartit.
I no veig que es passi a l’acció.
El moment dels somriures ha de donar pas al moment de l’assertivitat més contundent: “O vosaltres ciutadans indecisos ens ajudeu per construir l’estat català, o sereu dels primers a patir la submissió a les elits centralistes espanyoles” “O us afegiu a la revolució -tranquil·la, però revolució- i construïm un país més pròsper i just, o l’statu quo actual , que no us beneficia per això, per això i per això altre , us perjudicarà”
Si no sabem aprofitar els trumfos del que tenim a favor i les males cartes dels adversaris, no sé si aconseguirem contrarestar la inèrcia del que sense ser anti-català, se sent espanyol, del que és en teoria d’esquerres, però no suporta el centre dreta català. Hauran de triar el mal menor. I han de captar que el mal menor per a ells és la independència catalana respecte de l’estat espanyol.
Jo ho veig aixì.

Doncs, sí, director, a més de no ser cosa per encaparrar-s’hi ara mateix, em fa l’efecte que és estirar molt l’argument donar el mateix crèdit a les “5” repúbliques anteriors.

Que algú hi vagi pensant, perquè coincideixo amb vostè en què aquests aspectes van molt més enllà del protocol en importància, però, en l’entretant, dediquem-nos a configurar la solidesa conceptual que ha de tenir la propera República com a estat modern.

Ens queda una feinada de nassos i estic fins als mateixos de sentir diàriament una allau periodística de disquisicions merament formals, fins i tot lèxiques, del Procés que vivim.

Vull un Pla Ferroviari i de Transport de Superfície d’emergència per vertebrar el país i sostraure’l de l’anòxia a què està abocada la ciutadania i el territori, per exemple. Parlem-ne. Parleu-ne al diari.

Aquest plantejament ja fa temps que alguns blocaires van reivindicar però tot i la legalitat nacional i internacional que podíem tenir, cal dedicar-hi molts esforços en implantar la 6a. república catalana o dedicar-nos només la República Catalana sense cap més afegit. És bo saber la nostra història i defensar-la davant les tergiversacions interessades, però quan cap força política independentista ho reclama explícitament, ho hem fer nosaltres?
Potser cal afegir que quan questa proposta es va presentar, no es parlava només del nom de la república sinó que abraçava tot el procés i s’arguïa que si abans ja érem independents, ara el que havíem de decidir per comptes de tota la feina que es fa, seria exigir a la comunitat internacional que ens retorni la nostra llibertat arrabassada per la força de les armes i que per tant es tractaria d’una mena de “devolution”. Crec que en el moment que estem no ens convé jugar-ho tot a a aquesta via, perquè seria un tot o res, i fer la majoritària de Catalunya que es dur a terme actualment.

Jo trobo molt important revindicar la primera república perqué va ser fundada pel poble menut, com queda molt clar en la Crònica de Miquel Parets Ed Barcino 2011,
Aquest poble menut que trobava insuportable la presència (i la manutenció) de l’exèrcit a Catalunya, amb tots el efectes col.laterals que s’en deribaven.
Dietari de Miquel Parets del que, malauradament només hi ha publicat només el primer volum.
A tots els que ens apassiona el « Procés » són pàgines molt colpidores i plenes de lliçons pel que tenim avui entre mans.

Si em permeteu: la primera vegada que a Europa sona això de “república” modernament fou en les revoltes de les Germanies de València i Mallorca.

És a dir, el poble (des de la petita noblesa, passant per la menestralis fins al menut) enfrontat contra les romanalles del poder feudal, ço és, contra tot el Sacre Imperi dels Habsburg.

Tal i com els historiador estableixen hi havia un doble perfil: Johan Llorenç, seria una cosa així com gent d’ara de Compromís, Més per Mallorca o /i ERC. Un menetral benestant i la facció de les CUP liderada per Vicent Peris.

“Arribats en aquest punt, es crearen uns estatuts gremials, en gran part impulsats per Joan Llorenç, considerat l’ideòleg i fundador de les Germanies, que pretenia l’establiment d’una república.[1] Aquest estatut no sols expressava una idea evangèlica d’unitat, sinó que també reivindicava la restauració del monopoli gremial en els diferents oficis, així com la participació de les classes populars en el govern de la ciutat. Amb això, els agermanats exigien una ciutat lliure, exclusivament governada per la justícia popular, com moltes altres ciutats italianes. Però això no implicava que els agermanats no foren absolutament respectuosos amb la monarquia i el sistema foral (fet que accelerà més endavant el procés centralitzador monàrquic al Regne de València).”

En el cas de Mallorca podeu llegir els escrits de l’escriptor pobler en Miquel López Crespí sobre Joanot Colom, les Germanies a Mallorca al seu bloc. I els de Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Revolta_de_les_Germanies

Ie !….molt abans de que Cromwell fera la seua a Anglaterra !

https://ca.wikipedia.org/wiki/Oliver_Cromwell

Sabeu com el Sacre Imperi sufocà aquestes revolucions republicanes?

Pareu les orelles ben grans:

Doncs amb soldadesca del Principat. Això pot explicar la malfiança que mallorquins i valencians mantenim des de fa segles sobre la lleialtat dels principatins a la nostra Nació Catalana comuna.

Quan els ha interessat sempre ens han deixat a l’estacada. Cosa que els historiadors des de la Renaixença ençà bé que s’han encarregat d’amagar i la facilitat, doncs, amb què els governants del Principat s’han deixat caure sovint a les faldes del poder de Madrid o París.

Eixa vergonya disfressada de “pactisme” i massatgisme al poder. Al que siga.

Mallorquins i Valencians sempre hem anat a barraca: O caixa o faixa.