Reivindicar sempre Joan Salvat-Papasseit

“És fals que Salvat-Papasseit al costat de Riba i Foix sigui poca cosa”, declarava fa poc en aquestes pàgines el poeta Enric Casasses, en una entrevista interessant de Montse Serra. I deia: “L’avantguarda és un valor afegit, però el que és important és l’escriptura tradicional. ‘El poema de Nadal’, ‘Tot l’enyor de demà’, ‘Res no és mesquí’… Tots aquests poemes s’han fet tan populars com les obres de Verdaguer o de Maragall en el seu moment. Han arribat a tothom. A tothom a qui pot arribar la poesia, si vols. No hi ha cap poema de Joan Vinyoli o de Carles Riba que hagi entrat d’aquesta manera, fins aquesta fondària.”

Personalment, crec que la discussió és, i serà, eterna. És un dels molts debats enquistats a la cultura catalana. I ja ve de molt lluny. Ferrater el menystenia i se’n fotia, i, en canvi, Foix i Fuster el valoraven molt. Parlant de la seva poesia, l’intel·lectual de Sueca escriví: “De ‘La rosa als llavis’ ha pogut dir-se que és el millor poema eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d’exagerar, que és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Prenc l’adjectiu ‘eròtic’ per singularitzar la classificació dins del camp frondós de la lírica de l’amor.”

L’any 2011, amb motiu de l’exposició “Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà” al Centre d’Arts Santa Mònica, amb el títol de “Reivindicació de Joan Salvat-Papasseit” jo mateix vaig escriure ací:

“Per què hi ha mandarins de la cultura catalana que l’han marginat i valorat, només, parcialment? Per què s’ha ignorat que, a més d’un gran avantguardista, tenia unes relacions i un pes a fora, que ja aleshores era superior al que tenia a Catalunya? Per què s’ha passat de puntetes sobre el seu pensament social i polític, d’arrel profundament catalana i socialment revolucionari? Fàcil. Ha estat la pràctica habitual. Salvat-Papasseit és l’expressió d’una part important de la societat catalana que alguns han volgut esborrar dels llibres d’història. La seva actitud social rebel i conseqüent, en sintonia amb la d’una part del poble català, s’ha exclòs del relat més habitual i canònic. És la mateixa estratègia de l’exposició del Museu d’Història de Catalunya, que redueix la importància de les lluites socials del primer terç del segle XX i la força anarcosindicalista a quatre pinzellades mínimes, inevitables. La mateixa que redueix a Colometa, la brutal Rodoreda.”

En el fons, no els agrada Salvat-Papasseit perquè encarna l’esperit rebel, llibertari, avantguardista, poètic i popular que va impregnar una part important dels ciutadans de Barcelona a les primeres dècades del segle XX. Perquè la seva cultura es va forjar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a les festes de barri, i no a l’Ateneu Barcelonès, ni al Palau de la Música o al Liceu. Eren temps de lluites de classes, estètiques i morals, que van marcar profundament la nostra societat i cultura, aleshores i per unes quantes dècades.

Eren temps en què una part de la societat lluitava fermament per obrir-se al món i a la modernitat, mentre els sectors més incultes, conservadors, folklòrics i retrògrads de la burgesia i de l’Església Catòlica maniobraven per mantenir intactes el seu poder i els seus privilegis a costa del poble. Temps importants, doncs, que la vida, la sensibilitat i l’obra de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) ens permeten de comprendre una mica més i copsar-ne l’emoció, els anhels i les contradiccions del seu ahir, perquè, en el fons, contenen algunes pistes per a entendre el nostre avui.

L’esplendor davant l’abisme

És per això, a més de per la qualitat artística del llibre, que em sembla magnífic el treball fet per Agustín Comotto a la biografia il·lustrada Salvat-Papasseit. L’esplendor davant l’abisme (Comanegra). La sensibilitat per acostar-nos a personatges i contexts històrics de lluites socials i llibertàries ja ens la va demostrar en un còmic sobre la vida de l’anarquista Simon Radowitzky, o en la biografia El peso de las estrellas: vida del anarquista Octavio Alberola (Raig Verd), de què també vam parlar en aquestes pàgines.

Comotto narra per escrit i plasma en dibuixos, amb rigor i sensibilitat, la peripècia del poeta en aquells temps convulsos, violents i, no obstant això, esperançadors. Alhora que inclou una selecció important dels seus poemes, articles, cartes i manifests. L’encaix de text, dibuix i documents és excel·lent, tant per a fer avançar la narració, com per a aprofundir en l’esperit del protagonista i de l’època. Configura una obra polièdrica, inspirada i lliure, que ens submergeix en l’univers Salvat-Papasseit a la Barcelona d’aquells primers trenta anys del segle XX. Pel format i el to arribarà de segur a tots els públics, fins i tot, als que no el coneixen.

Sembla que l’autor filmi una seqüència molt viva i intensa d’aquells temps en una Barcelona que començava a experimentar una explosió demogràfica i industrial sense precedents. Amb una escletxa que es feia cada dia més gran entre rics i pobres, obrers i burgesos, revolucionaris i policies, moderns i retrògrads, gent àvida de respirar els aires nous de l’art i la cultura que venien d’Europa i del món i miops casposos amb poder i por del contagi d’idees i tendències estrangeres. Entre tots plegats, la figura del poeta resplendeix.

Fill d’un fogoner i una gitana

Salvat-Papasseit era fill d’un fogoner de vaixell, mort d’accident a l’oceà, i mare gitana. Pobre, aviat malalt de tuberculosi i autodidacte, es va formar a les llibreries i a les paradetes dels llibreters de vell de la Rambla, als diaris i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El fascinaven els canvis de la ciutat i del port, per les revistes i les idees revolucionàries estrangeres, la música, l’art, la poesia i la vida rebel i conspirativa dels obrers als cafès i als carrers. Per ajudar l’economia familiar –tenia un germà i la mare vídua–, va treballar de mosso d’adroguer, d’aprenent de tipògraf, d’aprenent de tallista i de vigilant nocturn al moll.

Ho tenia tot per a ser un poeta i activista anarquista d’una Barcelona que era en plena ebullició. Amb l’afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica, les primeres grans vagues obreres, com la de la Canadenca, quan es va aconseguir la jornada de vuit hores, el Noi del Sucre, Victor Serge, els atemptats amb bomba, la crema d’esglésies, els pistolers de la patronal, les noves tecnologies que transformaven la vida i el paisatge, els nous corrents artístics que arribaven d’Europa o de Rússia, els artistes i intel·lectuals europeus que havien fugit de la Gran Guerra, les revoltes per la guerra del Rif, el creixement de la CNT com a gran sindicat anarcosindicalista, el modernisme, el noucentisme…

Al final del llibre, hi ha una sorpresa carregada de simbolisme. A tall d’epíleg, hi ha una col·laboració molt inspirada de la poetessa Raquel Santanera (Manlleu, 1991), que crea un hipotètic número 19 de la revista un Enemic del Poble, full de subversió espiritual, fundat i dirigit per Salvat-Papasseit entre el 1917 i el 1919, en què van col·laborar els joves intel·lectuals i artistes més destacats de l’època: dels seus amics Emili Eroles i Josep Maria de Sucre, als artistes uruguaians Joaquim Torres i García i Rafael Barrades, passant per Àngel Samblancat o Ramón Gómez de la Serna.

En aquest número imaginari, que passa a dir-se una Enemiga del Poble, de què Raquel Santanera, igual que Salvat-Papasseit en el seu moment, fa de redactora en cap, hi ha idees i declaracions interessants i provocadores. La poetessa, per exemple, escriu: “Últimament hi ha més trepes que bons poetes. També serveix per als novel·listes: últimament hi ha més trepes que bons novel·listes. Ens pensem que és ofici, talent o qualitat i, en realitat, és la força centrífuga de tot el món extra-textual que fa girar al seu voltant. Propaganda de tota la vida i bona oratòria, evidentment. I tu els compres els llibres.”

Una seqüència clau de la cultura catalana

Tot i que Salvat va tenir una existència curta –es morí a trenta anys, víctima de la tuberculosi que el va turmentar tota la vida–, la seva obra va ser prolífica i diversa en estils i formats, del clàssic a l’avantguardista, de la rima al cal·ligrama, del periodisme al pamflet, del poema a l’edició i la divulgació. En trenta anys, i essent de formació autodidàctica, va obrir-se camí a la vida, amb fermesa, voluntat i intuïció. Fos en literatura o en sensibilitat social i política, sempre va estar en primera línia. Per això el seu trajecte vital il·lumina tota una època.

Agustín Comotto escriu: “Salvat-Papasseit va lluir com una estrella fugaç, travessant el port, la ciutat i Catalunya, fent-la vibrar en expressió futura. Va capturar l’esperit de l’època com pocs. Va viure-la amb passió i compromís, i sempre portant l’emoció i l’honestedat com a divisa, un estendard tant sensible com polític. El seu cometa, esplendor efímera, va brillar davant l’abisme que planava sobre la seva ciutat, el seu país i, més endavant, tot Europa. El feixisme va canviar en poc temps qualsevol expressió ètica, moral i estètica possible.”

Aquest llibre ens il·lustra sobre la vida d’un home treballador i pobre. De la vida dels obrers de la Barceloneta i del port, on va viure d’orfe a l’Asil Naval, i després hi va treballar de vigilant nocturn, fins a les Galeries Laietanes, en què va treballar a la llibreria, recomanat per Eugeni d’Ors i més gent. Per bé que, òbviament, sintètic, és un retrat molt bo de l’època amb una selecció de personatges bona i imprescindible. El món de la cultura que coneixia, d’on va beure, i on el reconeixen, és molt ampli i divers. Igual que ho va ser el seu trànsit per diferents estils d’avantguarda o ideològics, de l’anarcosindicalisme a l’independentisme.

Tal com va escriure molt encertadament el meu amic Ferran Aisa, autor amb Mei Vidal de Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924 (Editorial Base, 2010): “De la mateixa manera que passa sense transició d’una ideologia a una altra (catòlic, socialista, anarquista, independentista), en el camp literari també passà d’un estil a un altre. El poeta més avantguardista fou el poeta més classicista, el poeta més innovador fou el poeta més pur. Salvat no era un fals avantguardista, era un Poeta. Un poeta com ell volia que fossin els poetes: un Poeta amb majúscula… Altiu, valent heroic i sobretot sincer.”

Com a Poeta amb majúscula, s’apassionà per les lluites socials, però també per la vida quotidiana, es casà i tingué dues filles. L’emocionava la música, la vida de barri, les dones, les criatures, l’amor i l’erotisme. Seria absurd de reduir-lo a un estil o una temàtica, tal com solen fer en aquest país els miops especialistes locals. Salvat-Papasseit és molt més complex, autèntic, verídic i perdurable. I d’això, em sembla que n’és molt conscient Agustín Comotto.

Sobre el poeta i la cultura catalana i internacional de l’època, l’obra pinta el panorama amb un gran encert en la tria de personatges i situacions. Hi surten Maragall, Verdaguer, Eroles, Palau, De Sucre, Gorki, Nietzsche, Proudhon, Marinetti, Garcès, D’Ors, Segura, Foix, Maiakovski, Picabia, Alomar, Junoy, Apollinaire, Folguera, Barradas, Torres i García, Dalí, López-Picó, Samblancat, Obiols, Plandiura… Tots els qui escrivien, pintaven i innovaven, en un món efervescent en plena transició. L’esplendor cap a l’abisme.

Joan Salvat-Papasseit era un home d’idees molt clares. A un Enemic del Poble, l’any 1917, va deixar dites algunes coses, que aquest llibre ens recorda: “Jo no sé el que em proposo. Tenir un propòsit no és fer feina”, o “Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a l’avantguarda sempre entre els intel·ligents i els gosats”, “Seré ara el glossador de la Divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes que no senten desig d’una Era millor”. O “M’estimo els insurgents, més que no els conformistes i oprimits”. Una idea que em recorda Marguerite Yourcenar quan deia que els conformistes no tenien vida. La de Salvat-Papasseit va ser curta, malauradament, però intensa, prolífica, enlluernadora i plena d’una passió encara per explorar.