20.05.2020 - 21:50
Una cervesa vora el mar. Per aquesta cosa estranya de les associacions d’idees, per aquest automàtic clic que et fa el cervell de vegades, en sentir el nom de Joan Genovés vaig pensar, sense pensar-hi, en una cervesa vora el mar. I en una conversa llarga. I en la llum clara del País Valencià.
He escrit conversa però va ser una escoltada, el goig absolut de poder parar l’orella mentre enraona un homenot de cap a peus, una d’aquelles persones que parla i que diu coses (que sembla que sempre hauria de ser així però que prou sabem que no), un dels artistes que ens han definit la contemporaneïtat, un home que no va deixar mai de somriure (de riure, fins i tot, quina gosadia). Hi ha una teoria que diu que la grandesa (artística, científica, professional) és inversament proporcional a la botimenta: Joan Genovés era, indiscutiblement, dels més grans.
Era, ja ho he escrit.
Així, en passat, perquè ara és mort. Que continua essent gran, immens, que en tenim l’obra i l’exemple i tot, però que s’ha mort.
Joan Genovés, l’artista que es va rebel·lar contra el sorollisme obligat per l’acadèmia en una València resclosida de franquisme triomfant. Joan Genovés, que ens va pintar les multituds sense que perdessin les individualitats que les formen (‘Mai no són una massa amorfa’, explicava en aquella entrevista que vaig tenir la sort de poder-li fer, ‘cada persona és característica i mai una persona no en tapa una altra’). Joan Genovés, que va tenir una especialíssima capacitat d’expressar el seu temps. Joan Genovés, que vivia fora però que tornava a València seguint el calendari del futbol perquè tenia seient a Mestalla i perquè li feia falta i perquè, és difícil de resumir-ho més clar, ‘jo sóc estranger a Madrid’. Joan Genovés, que ens ha ofert obres que ja són símbols (‘És la millor cosa que li pot passar a un pintor’, deia): el quadre famós de ‘L’abraçada’, que així és com es va imaginar la llibertat dels presos polítics, o ‘l’home amb la senyera que corre’ que havia pensat per a la revista L’Espill, que va cedir a Acció Cultural per al cartell d’un Vint-i-cinc d’Abril i que va esdevenir icona de la Crida: ‘Un dia que vaig anar a Barcelona, me’l vaig trobar enganxat per tot arreu. I jo, encantat.’
‘L’home amb la senyera que corre’: la descripció, tan gràfica, és seva.
I potser sóc jo, i digueu-me susceptible, però em costa d’entendre que la mort de Joan Genovés passés als telenotícies de TV3 tan de puntetes, tan i tan de puntetes que al vespre no se’n digués res i que al migdia no fos, ai, ni tan sols als titulars de portada. En fi, en dues hores i pràcticament nou minuts d’informatius es dediquen quaranta-cinc segons eixuts a la desaparició d’una figura clau de l’art d’aquest país: tota una definició. Sobretot perquè aquelles dues hores i escaig sí que van guardar temps per a les-coses-que-interessen-a-la-gent’, és a dir, saber que Messi ha fet un ‘toc d’atenció a Setién’ (tants implícits que se suposa que hem de saber, en aquesta frase!) o que, un altra vegada Messi en notícia interessantíssima, s’ha petonejat amb la dona.
Potser algun dia hauríem de fer una reflexió sobre aquest buit i sobre les seves conseqüències; sobre aquest abandonament; sobre la trista reducció de la cultura en dicotomia: la cosa popular / la cosa alta. Com si fossin contraposició. Com si on hi ha castells i muixerangues no hi pogués haver Barceló, posem per cas, com si haguéssim de triar Plensa o festa major. Com si Joan Miró no fos popular, no hagués pouat alhora en la cultura popular per a la seva creació. O Salvador Espriu. Tantíssims artistes de tantíssim nivell.
Val a dir que, més enllà d’aquest estrany (i interessat?) pensar que la cosa alta no deu importar a ningú, que és elitista i de nassos ensumavinagre, hi ha una altra posició que hi va del bracet i que s’alimenta en una altra reducció: allò de fer-nos creure que la cultura és, bàsicament, indústria, i que, per tant, s’ha d’abordar des del punt de vista econòmic i quantitatiu: quants visitants al museu? Quant paguen per aquest quadre? Quant? Quant? Quant?
Tot compartimentat. Tot quantificable. I tot, sobretot, reduït. Si trenques el lligam entre cultura popular i alta, converteixes la cultura en mer producte de consum, de luxe i/o borumballa.
Joan Genovés era (la seva obra és), precisament, el contrari d’aquest esperit petit. Té una connexió directa amb les inquietuds populars. És una reivindicació de la individualitat humana i de la força del col·lectiu. Les seves creacions són una grandiosa incitació, una defensa del compromís polític, del compromís humà amb el bé comú, una crida a la participació, a la transformació en positiu. I tot, amb la imprescindible exigència, amb la qualitat tècnica i amb allò altre que s’hi ha de sumar, el no sé què inaprehensible, perquè les obres siguin art.
Genovés era un home amb ofici, treballador per arrel i per pràctica, professional, connectat amb els temps que li va tocar de viure, revoltat contra aquells temps, explicador d’aquells temps, compromès amb la seva gent, un home amb una profunda vocació d’intervenció política i conscient que, fent cultura, es transmeten valors. Així ho explicava ell: ‘La meua família eren gent d’esquerra, treballadora, i la gent d’esquerra antiga tenia eixe orgull de la cultura. Era el poder que teníem.’
Que teníem i que tenim.
