Reivindicació i molta literatura a València

Ha arribat als deu anys exhibint diversitat i molt bona salut: la Nit de les Lletres Catalanes s’ha celebrat, com ja és tradicional, a la Societat Coral El Micalet, a València. És un acte ideat per l’activista Simó Aguilar i que, des de la seva desaparició, organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). La mecànica és senzilla i efectiva: trobar-se, compartir taula i presentar als col·legues de lletra el llibre o els llibres publicats durant l’any anterior. Per fer-ho, cadascú té un micròfon i tres minuts, comptats amb un icònic petit rellotge de sorra. Fins que sona la campaneta, i donem fe de l’exactitud amb què la gent de lletra accepta el mandat del temps, hi ha qui llegeix un text preparat o qui improvisa, qui relata la gènesi d’un poema o comparteix un relat o declama o canta: també aquí la creativitat té colors i formes diverses.

Com que la literatura, i qui la fa, és expressió del temps i de l’espai que li ha tocat, enguany la reivindicació ha continuat formant part de la trobada cultural: ‘Presos polítics, presos de llibertat d’expressió, censura d’exposicions i de llibres, multes, persecució de l’educació i de la llengua, amenaces als mitjans no afins… Benvinguts a la Turquia occidental!’, s’exclamava Vicent Penya, membre de la junta de l’AELC, durant la presentació de l’acte. I és que, junt amb la potència de la nostra literatura també al País Valencià, les intervencions han compartit igualment la denúncia del ‘continu assetjament’ i de la ‘persecució que les lletres catalanes pateixen per part de l’estat espanyol’.

Gemma Pasqual, vice-presidenta de l’AELC pel País Valencià, va dedicar també unes paraules de solidaritat amb el raper Valtonyc, va denunciar la censura explícita i empresonadora, així com la que no es veu i actua per l’efecte de la por, i va constatar com ‘en els moments difícils pels quals hem passat al País Valencià, els nostres companys del nord no ens han deixat mai sols. Ara nosaltres tampoc no ho farem: som una pinya’. A la taula, junt amb la mostra dels llibres presentats, una petita pila de llacets grocs, que de seguida va quedar repartida a les solapes.

I, havent sopat, a l’hora del micròfon i de la campaneta, efectivament, es va poder constatar la diversitat i la qualitat de la producció literària del 2017. En una mostra, tan sols, però ben representativa. I un tast de la que vindrà.

Perquè hi va haver, atenció: un parell d’exclusives, quan Josep Guia i Maria Conca van mostrar la coberta de la biografia de Xavier Romeu que ben aviat veurà la llum (A frec del seu nom, El Jonc), o quan Josep Lluís Roig, després de presentar la novel·la juvenil La primera pedra (Perifèric), va llegir un tros de poema del seu proper llibre, La llum del curtcircuit (Bromera); alguns trios, amb Manuel Molins presentant-ne dues de teatre per a adults, Poder i santedat (3i4) i Les veus de la frontera (Pruna), i una de juvenil, L’univers (un viatge amb els superneutrins) (Bromera), o amb Raquel Ricart, Carme Manuel i Núria Cadenes compartint micròfon en representació de la desena d’autores que han ficcionat el pensador de Sueca a La improbable vida de Joan Fuster (3i4); hi va haver relats trepidants, amb Antoni Rubio llegint pràcticament sense respirar una de les històries del seu Black Friday (Sembra), contes cantats, amb Mari Carmen Sáez i Les gallinetes de dol i contes que arriaven des de les pàgines dels diaris, com ara el microrelat ‘Pel camí de Pinedo’, de Josepa Montagud; hi va haver història, amb els relats eròtics transformats en la novel·la que és Vestals de Roma (Pagès), d’Encarna Sant-Celoni, o amb el post-franquisme dels relats que fan novel·la a Lluna crua (3i4), d’Octavi Monsonís; hi va haver assaig, amb els treballs d’història de la sexualitat que ha escrit Albert Toldrà (‘perquè, com deia Joan Fuster, la humanitat sencera comença de cintura cap avall’, va recordar), Per la reixeta (PUV) i El plaer de la carn (Alfons el Magnànim) i amb el recull d’articles sociolingüístics de Ferran Suay, Parlants fets i drets (Voliana), que va presentar qui n’ha fet la compilació, Josep Vicent Sanxis; i hi va haver molta poesia, també, amb els sonets de Rubén Luzón, llegits des d’Alguna cosa (3i4), l’enginy i el cop de Pere Císcar, condensat en un poema dit de memòria, des d’Anit sempre (Buc), la calma de Mari Carme Arnau Orts des del seu En el decréixer de la pluja (Cossetània), la fe de Josep Ferrer Guzmán, la passió d’Hermini Pérez Edo a Descarnat a mossos (Neopàtria), o la solidesa de Josep Micó a Creuar l’instant.

Una molt bona mostra de la collita del 17, efectivament.

L’acte va comptar amb la col·laboració d’Acció Cultural del País Valencià, la Institució de les Lletres Catalanes, la Societat Coral El Micalet i la llibreria Fan Set.