Reivindicació del 6 i el 7 de setembre

Ara necessitem que el primer minut de la llibertat vagi seguit d’infinits minuts de llibertat. Que els presos puguin sortir definitivament de la presó i els exiliats puguin tornar també definitivament. Que els músics ja no puguin ser condemnats per la seva obra. Que s’implanti una república plenament democràtica i de justícia social. Que la gent tingui garantit el dret a un treball i amb una remuneració digna, amb una pensió també digna quan li pertoqui. Que també estigui garantit el dret a un habitatge digne i a un preu just. Que tothom pugui parlar la llengua que vulgui i sense imposicions, a la vegada que tant el català com l’aranès rebin suport des de les nostres institucions. Que el nostre sigui un país de pau i tolerància. I que puguem demostrar al món que nosaltres som, definitivament, una altra cosa, per al bo i millor que es pugui ser.

I fent aquest sacrifici, el més cruent, el més real, el més revolucionari és que complien essencialment amb la constitució. Amb totes les constitucions. Amb els drets polítics que disposa el poble que els vam votar, amb els drets polítics que són inherents als diputats que vam escollir.
El 5 i 6 de setembre del 2017 representa el moment en que L’estat Espanyol trenca la constitució, passa per sobre de l’estat de dret democràtic, i engega el seu colp d’estat particular. Son aquí, al cul del sac on s’hi troben les engrunes.

Cal reconèixer la capacitat que té el nacionalisme espanyol d’imposar el seu relat a la societat espanyola, i també entre els sectors de la societat catalana que viuen d’esquena al país. Amb els mitjans amb què compta no és estrany que sigui així. Allò que podria sobtar, en aquest context, és justament el manteniment i fins creixement del moviment independentista, fins en les circumstpancies més difícils. Amb la tesi aquesta dels pretesos excessos independentistes dels dies 6 i 7 de setembre, però, cal reconèixer que les falsedats i intoxicacions espanyolistes van fer fort, gosaria dir que fins i tot al si de la nostra gent, i per tant són d’agraïr les rèpliques a aquell relat. Trobo que ara des de C’s estan intentant fer el mateix amb la mentida dels pretesos insults del President Torra als espanyols, una mentida constatable però que de tant repetir-la tendeix a quallar entre els espanyols d’allà o d’aquí. Cal replicar aquestes mentides, i si cal portant-ho a la justícia (per colonial que aquesta sigui) per obligar els seus promotors a haver de rectificar públicament: estan permanentment atiant l’odi, i cal obligar-los a deixar de banda les calúmnies i aportar (si és que en tenen) arguments polítics per defensar els seus punts de vista.

És del tot indiscutible que els nostres polítics es van comportar amb una valentia i un sentit d’Estat admirable en defensa del mandat del poble de Catalunya. Ens van fer acostar molt al que acabarem vivint més tard o més d’hora, mal que els pesi als partidaris del vassallatge i l’espoli d’un poble que va caure a la trampa d’una solidaritat pervertida i piratejada, que va acabar sent una obligació de regalar-los tot el seu esforç i el fruit del seu treball. Portem tres-cents anys depenent d’un poble que ha preferit ser enemic i que mai ens ha respectat, i aquests polítics que avui són a la presó tan injustament ens van fer tastar el gust de la llibertat i ara, ja mai més tornarem a compartir país amb ells. Ni parella ni amics no ho podrem ser mai més perquè ens han fet massa mal, però si s’esforcen una mica, amb el temps podrien arribar a ser “saludats” (des de lluny, però).

EL DRET A DEBATRE… A PRESÓ

Una editorial necessària davant tant pensament “màgic” que en nom del “poble” culpa la covardia de la classe dirigent com l’esca de tots els mals. Tot és molt més complex.

Per dignitat però també per sinceritat, hem de valorar la ferma decisió democràtica i el sacrifici personal dels diputats que el 6-S i el 7-S van fer un acte revolucionari al parlament que va propiciar l’1-O.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Serà reconfortant interpretar els esdeveniments d’aquells dies en clau d’una lluita entre el poble català i l’estat espanyol, però l’aprovació de les lleis del referèndum i de la transitorietat els dies 6 i 7 de setembre sense permetre el debat i titllant falsament de “filibusterisme” les legítimes protestes de l’oposició va ser la prova fefaient de que la lluita de l’independentisme unilateralista no va, en primer lloc, contra l’estat Espanyol sinó contra els catalans dissidents, per tal de silenciar-los i així fer efectiva la retòrica d’un “sol poble”. A hores d’ara ningú no pot negar – tret potser del Sr Torra! – que aquesta lluita a Catalunya només li ha portat pèrdues.

Ho recordo amb il.lusió, valentía i una força que no ens deixava parar. Gràcies a tots ells vàren ser unes sessions i uns díes que no oblidarem.

Ara, un any després, encara tenim més força i més ganes tots plegats. Hem aprés moltes coses i fins i tot, molts han vist i van veien que no hi ha altre camí.

Si vius aqui o a qualsevol terra que hagis nascut o et dòna acollida i vida, has de tenir dignitat i un estat de consciència equilibrat per adonarte’n que només hi ha un camí, el de sentir-te millor donant que rebent i així aconseguir un viure en un país on els drets i deures començen amb la llibertat.

Evidentment, el 6 i 7 de setembre passats, els diputats independentistes van complir el seu deure, allò pel què havien estat elegits, i van demostrar la sobirania democràtica del Parlament. Uns fets memorables… sinó ho haguéssin engegat tot a rodar el 10 d’octubre incomplint llavors, de manera incomprensible i inacceptable el mandat democràtic sortit del referèndum de l’1 d’octubre, que nosaltres, el poble, havíem guanyat amb sang i que ells, els 72 diputats demòcrates, s’havien compromès a fer efectiu.

El següent acte dels 72 diputats després del 6 i 7 de setembre, va ser la rendició incondicional a l’estat feixista espanyol el 10 i el 27 d’octubre

El 10 i el 27 d’octubre invaliden tota la credibilitat dels 72, i dels partits que els donen suport i ens deixen presos polítics, exiliats, un Govern imposat per Espanya, un Parlament sense capacitat sobirana, censura, repressió, violència feixista, insults, amenaces, divisió, desconcert i, sobretot, ens deixen demostrat que els partits dels quals provenien els 72 no són ni independentistes ni republicans.

Només ho fan veure per arreplegar els nostres vots, els vots de la majoria de catalans que sí que som independentistes, i després fer-los servir pel seu estricte interès partidista, com per exemple, regalar-los a un dels partits feixistes del Block 155 perquè segueixi exactament amb la mateixa política d’odi i repressió contra Catalunya i la democràcia però donant una cara més amable a la dictadura borbònica.

Si no ho fem des de baix, no ho farem.

Una reivindicació ben encertada i molt necessària. Gràcies, Partal. Com a jubilat vaig poder seguir en directe la retransmissió televisiva d’aquests debats i vaig poder comprovar fins a quin punt va arribar la grolleria dels diputats unionistes. Els diputats independentistes es van limitar a complir el seu compromís electoral i van iniciar el debat fent servir una oportunitat prevista al reglament de la cambra. Els diputats unionistes van organitzar, per contra, una gran “tangana” parlamentària, un espectacle veritablement vergonyós i esperpèntic. Molt trist.

Joan Torres Nalda, subscriptor d’Olot

Sr Waller em sorpren que digui que el 6 i 7 de setembre de 2017 no es va permetre el debat al parlament de Catalunya en contra dels catalans unionistes. Jo vaig veure en directe aquelles sessions i el debat hi va ser i estava previst. A més els unionistes marxaren de l’hemicicle en el moment de votar. Uns diputats d’Iniciativa van ensenayr el seu vot per possibilitar la persecució penal dels diputats independentistes. Mai, mai, mai, una persona o polític independentista ha demanat la presó per cap unionista. El que l’independentyisme ha demanat es votar en condicions TOTS, els independentistes, els unionistes i els partidaris del vot en blanc. Com pot acusar de poc democràtic i de segregador als independentistes quan l’unionisme es nega a votar, valida els cops de porra i l’ús de la força per part de l’estat contra els ciutadans que voten i empresona apolítics que han fet declaracions polítiques en un parlament! Quan de franquisme amagat o ignorat! Quan nacionalisme espanyol orgullós de tenir sotmesos a ciutadans i una societat a la que no se la deixa votar!

El Sr. Stephen Waller té raó però la cosa va anar totalment al revés de com ell ens la vol vendre sense saber que aquí no hi té res a fer, hi perdrà el temps i la paciència. Els que som lectors i subscriptors de Vilaweb, tots, fa temps que ens afeitem o depilem i totes aquestes mentides unionistes ens rellisquen, ens entren per una orella i ens surten per l’altra.
Efcetivament els dies 6 i 7 no es va permetre el debat però qui no el va permetre no va ser, en cap cas, la presidenta del parlament, la SAra. Carme Forcadell, ni la Mesa, ni JxS, ni la CUP. Qui no el va permedtre va ser qui va fer mans i mànigues per boicotejar aquelles dues sessions, fent filibusterisme i teatre tronat però persistent. Qui no va permetre el debat va ser sobretot i molt especialment els diputats de C’s, amb en Carrizosa al davant per estalviar el numeret indigne a la seva cap de llista, la diputada espanyola Sra. Arrimadas. Van ser uns diputats, analfabets democràtics, que amb una falta absoluta de respecte pel Parlament de Catalunya, pels diputats de JxS i de la CUP i pels votants d’aquestes dues formacions que tenien la majoria parlamentària, es van dedicar a impedir el debat amb l’objectiu d’evitar fos com fos la votació final. Quina vergonya!
I ara vostè ens vol venir aquí a donar lliçons de democràcia? No perdi el temps ni els diners, doni’s de baixa i vagi a fer mal a una altra banda perquè aquí no hi té res a fer. És només un consell, vostè és ben lliure de fer el que millor li sembli.

Es curiosa la interpretació del Sr. Waller. Hi era al Parlament el dia de “autos”? Ho va veure?. Jo el que vaig veure es que C’s esta més per la “hormonia” que per l’harmonia. Diu que Catalunya només l’hi ha portat pèrdues. Quines de noves?. Ja comprenc que el moment polític esta tèrbol per a tothom i es lògic perquè la “democràcia espanyola” es una malaltia congènita com a resultat d’una malaltia política heretada i transmesa: La dictadura. Tot lo que naix d’una dictadura naix esgarrat, tarat i evolucionarà estrafeta, tèrbola o clarament bruta. Trigarà menys o mes però no es guarirà sense tractament democràtic o…potser la matarà una altra dictadura; a saber… Hi ha paisos que han nascut amb un cardo al cul. Salut.

NO es posible defender la legalidad del el 6 y 7 de setiembre sin recurrir al derecho internacional , que firmó España durante la transición para que se le reconociese que había acabado la dictadura … y que se puede leer en el BOE Nº 103 DEL 30 ABRIL DE 1977.

Y que después en 1978 se incluyó en la constitución en el titulo III sobre pactos internacionales de cumplimiento como derecho INTERNO.

Recuerden las palabras de Suarez cogidas por el micrófono abierto diciendo que a nivel internacional les exigian un referendum para dar paso a la monarquía y que lo metieron dentro del referndum de la constitución porque sino lo perdían …

Gracias a todos lo que hicieron posible ese día … pero hay que defenderlo como muy bien dice el Sr V.Partal.