Reivindicació de la sardana (no arrufeu el nas, que us veig)

El famós compositor rus Ígor Stravinski va visitar Catalunya el 19 de març de 1924 convidat per la Mancomunitat de Catalunya. La diplomàcia pública no és cosa d’avui dia, fa anys que es va inventar. Entre les activitats programades hi havia una visita a l’Ateneu Barcelonès, on va escoltar sardanes al jardí i va quedar impressionat per “Juny”, de Juli Garreta. Sembla que en acabar el darrer acord, Stravinski va cridar “Més Garreta!”. Com diuen els italians, si no és veritat és ben trobat.

Fa uns quants dies, coincidint amb el centenari d’aquella visita i com que la història és cíclica, era Leon Gúrvitx, compositor i pianista bielorús establert a Alemanya, qui seia en una sala Oriol Bohigas de l’Ateneu plena de gom a gom per escoltar unes quantes sardanes interpretades per la Cobla Sant Jordi. Ell no va cridar “Més Garreta!”, però va mencionar els paral·lelismes amb la música popular russa i no va descartar de compondre’n alguna en el futur.

Va ser allà, després de sentir el diàleg entre Gúrvitx, el jove compositor català Joan Magrané i el músic, musicòleg i expert en sardanes Albert Fontelles, quan el públic va baixar al jardí a ballar sardanes, que vaig pensar que alguna cosa no acabava de rutllar. En un país que estima les seves tradicions populars com pocs, per què la sardana és tan bandejada? En un país que necessita símbols d’identitat nacional com l’aire que respira, i que si fos pels veïns hauria deixat de respirar fa dècades, com és que ens permetem de prescindir de les sardanes amb aquesta alegria?

Costa d’entendre. Podem discutir si aquesta dansa popular mereix ser el ball nacional del nostre país o si, un cop el considerem sencer, la jota té més números i mèrits per a ser-ho. Però  és evident que quan a final del segle XIX es posen les bases d’un procés de construcció nacional de Catalunya, la sardana és una de les tradicions que troben polítics i intel·lectuals a l’hora de cercar elements culturals que facin de símbol de la Catalunya emergent, juntament amb la història i la llengua. És en aquesta època quan la cobla i la sardana esdevenen símbols del catalanisme i elements cabdals de la cultura popular.

Amb el Noucentisme i el seu projecte modernitzador de les arts i la cultura catalana, la sardana aconsegueix fer el salt de l’àmbit més tradicional al més artístic, i la música de cobla entra a les sales de concert amb un repertori homologable als repertoris de cambra i simfònics, igual com ja havia passat amb més estils populars europeus. Aquest vessant ha seguit el seu camí i Joan Magrané mateix és autor d’una obra com “Cant auroral”, una peça contemporània per a cobla que l’altre dia es va poder escoltar a l’Ateneu.

Però i la part més tradicional i simbòlica? Per què un jove se sent atret pel ball de bastons, els correfocs i els castells, però arrufa el nas quan sent la paraula “sardana”? Per què a tots ens ve la imatge d’una colla de gent gran quan sentim els primers sons d’una sardana? No veurem mai un sardanista en una sèrie de TV3? El suport institucional és tot el que caldria? No som capaços de veure la força i el simbolisme d’un poble ballant unit amb les mans entrellaçades? El franquisme sí que el va veure i per això les va prohibir temporalment, cosa que no va fer amb els castells.

Albert Fontelles, que diu d’entrada que li interessa més la part més musical i artística de les sardanes que no pas la tradicional i simbòlica, creu que hi ha una certa actitud derrotista en el fet de considerar que són una cosa de gent gran i diu que ell també veu molta gent jove que en balla. També esmenta l’intent modernitzador que va fer el bateria manresà Santi Arisa amb el projecte Sardanova, introduint el baix i la bateria i fusionant les sardanes amb el rock, el pop, el jazz o l’electrònica.

Això de fer barreges ja ho havia fet abans la Companyia Elèctrica Dharma, pionera en mil àmbits, quan durant la dècada dels setanta van ajuntar el so de la cobla amb el rock i el jazz als discs L’oucomballa i Tramuntana. I després Marcel Caselles i Roger Mas i Arnau Tordera i la seva banda, Obeses, que han enregistrat cançons amb la Cobla Berga Jove. Precisament Tordera prepara un musical sardanístic que es dirà Sardana superstar i s’estrenarà a Manresa el mes d’octubre.

Els darrers i més famosos fusionadors són The Tyets, és clar, que amb el fenomen “Coti x coti” s’han inventat un reggaeton-sardana que ha mogut tot el mercat i a Spotify suma la imponent xifra de més de 21 milions de visualitzacions. The Tyets han aconseguit l’impossible: que públic i mitjans tornin a mostrar interès per les sardanes, un públic i uns mitjans que feia molt de temps que se n’havien allunyat molt enllà. El “Coti x coti” l’hem ballat tots aquest darrer estiu, ha sonat al Camp Nou i fins i tot n’han fet una versió a Eufòria.

El president de Som Sardana, Xavier Tresserras, que l’altre dia també era a l’acte de l’Ateneu Barcelonès, es mostrava feliç que les sardanes connectin amb un públic més ampli i siguin en el focus mediàtic. Accepta que hi hagi qui pugui considerar que les sardanes són un ball carrincló i farà mans i mànigues perquè això canviï. Cal tornar als inicis, quan la sardana era revolucionària perquè trencava amb el model del ball pla. Durant una època fins i tot se’n va arribar a dir sardana republicana, perquè tenia l’esperit de la Primera República. Parafrasejant Stravinski: “Més sardanes!”