09.01.2018 - 22:00
Han passat els Reis i, un any més, han visitat les nostres ciutats. Unes ciutats que canvien, tal com canviem nosaltres, seguint diversos ritmes i on construïm nous veïnatges i noves formes de relacionar-nos. Les nostres tradicions, sovint carregades de bona fe, també són hereves de construccions culturals problemàtiques de desigualtat de gènere, ètnica o cultural. M’ho feia veure una persona en una reflexió que vam obrir en un grup de Facebook.
1. Persones blanques que es pinten la pell de negre per ‘fer’ de persones negres. Se’n diu blackface. Som davant d’una pràctica racista? És una manera de fer que trobem arrelada, en ple segle XXI, al llarg de la geografia catalana: de la cavalcada de Reis d’Alcoi al patge Faruk d’Igualada passant pel rei que any rere any els Manaies pinten de negre a Girona. Trobem pràctiques d’aquesta mena arreu del món: les negretes Puloy del carnaval de Barranquilla, Zwarte (Negre) Piet, el company holandès de Sant Nicolau, la Chola Chabuca peruana o Haji Firuz a l’Iran, entre tants d’altres. Aquest 2017 han tingut ressò mediàtic el cas d’Antoine Griezmann, titllat de racista per haver-se pintat de negre i haver-se fet passar per jugador dels Harlem Globetrotters en una festa temàtica, o l’anunci de Cola Cao Shake! que, tot i que no és un blackface, presentava una campanya d’estereotips racistes que transmutava el Cola Cao en un home negre amb cabells afro. Al costat d’aquests casos, cal posar-hi els processos de reflexió iniciats per diferents comunitats i poblacions que, amb la incorporació de nous punts de vista, han propiciat canvis en les maneres de representar la diversitat, ja sigui en la celebració de l’epifania i l’adoració dels Reis a l’infant Jesús o en altres esdeveniments i contextos.
2. Opino que el blackface, que trobem arrelat a la nostra cultura tradicional, hauria de servir per a ajudar-nos a reflexionar que el color de la pell no és una disfressa sinó que sovint és, a Occident, una història d’estigmatització, humiliació, segregació i esclavatge.
3. N’he parlat amb un amic que respecto profundament per la solidesa de les seves opinions i perquè és un extraordinari coneixedor de la cultura popular: la pràctica de pintar de negre el rei Baltasar és una pràctica estrictament lligada a la tradició popular sense cap connotació racista, em diu. Disfressar-se de rei o de patge negre ha estat un fet normal que forma part de la il·lusió d’aquest dia, i per alimentar aquesta il·lusió cal que no sigui possible reconèixer cap personatge de la cavalcada, rei ni patge, sigui del color que sigui. A moltes poblacions, justament per passar més desapercebut, hi ha predilecció per anar amb la comitiva del rei negre.
4. Els mosaics de la basílica de Sant Apol·linar el Nou, construïda la primera meitat del segle VI a Ravenna, ens presenten tres mags blancs. Aquells mags eren, potser, els que uns segles abans habitaven un món de coexistències i intercanvis culturals entre Pèrsia i Grècia. Eren mags perquè eren experts en ànimes i daimons i posseïen un saber que no era conegut al món occidental en relació amb pràctiques rituals, creences i reflexió especulativa. De l’adveniment d’aquests mags ens en parla Walter Burkert a De Homero a los Magos. La tradición oriental en la cultura griega. Per què, i quan, els Mags es van convertir en Reis? I com els hem representat en la tradició occidental? Quina ha estat l’evolució iconogràfica? Com hi han influït, en aquesta representació, els estereotips eurocentristes? En algun moment el colonialisme hi ha tingut alguna cosa a veure? Val la pena reflexionar sobre la manera com celebrem festes i tradicions? Què volem celebrar? Amb qui? De quina manera? Què diem quan celebrem coses? Del 25 al 28 de gener es presentarà a Barcelona la segona edició de Som Cultura Popular, dedicada enguany als processos d’educació i canvi social. Potser és el moment de plantejar debats d’aquesta mena. Debats que són complexos, que no són fàcils. Debats que necessiten temps de maduració.
5. A La tempesta, Shakespeare fa que Pròsper recordi que va ensenyar una llengua al salvatge Calibà: ‘Quan encara no sabies, salvatge, què volies dir, i només balbucejaves com la més bruta criatura, vaig dotar els teus plans de paraules que els donaren a conèixer.’ El llenguatge que parlava Calibà abans de conèixer Pròsper no era, doncs, una llengua per a Pròsper. Tampoc no ho era per al mateix Calibà, que havia interioritzat el domini i la inferioritat quan va respondre a Pròsper agraint-li que l’instruís en llengua. Una llengua ‘que m’ha aprofitat, ja que ara sé blasfemar’. L’exemple és un dels que exposa Ngugi wa Thiong’o a l’exquisit Desplaçar el centre, on rastreja els prejudicis racistes de base eurocentrista i ens recorda que, durant el procés d’expansió i domini colonial, les cultures i les llengües europees han donat lloc a formes de pensament i expressió que no són diferents de les formes d’autoritarisme i domini amb què va exercir-se la colonització. Així, i sense menystenir l’extraordinària tradició humanística de les literatures europees, Thiong’o considera que aquest vessant humanista només reflecteix els conflictes socials democràtics dels pobles d’Europa mentre opta pel ‘silenci, l’ambivalència o, directament, la col·laboració’ en relació amb els processos de dominació d’Occident sobre la resta del món.
6. Si els Reis blancs sempre van pintats de negre, nosaltres ho farem a l’inrevés: el 2017, lluny de la celebració institucionalitzada, Barcelona va acollir la rua dels Reis Manters, integrada per un rei negre de veritat i dues persones negres emblanquinades per fer de Melcior i Gaspar. Van llegir, com mana la tradició, el seu missatge que expressava el desig de viure un any sense racisme institucional i sense Centres d’Internament d’Estrangers (CIE). Aziz Faye, en nom dels Reis, va explicar als assistents a la cavalcada que, tot i que havien rebut les seves cartes, els regals s’havien quedat a la frontera de Melilla perquè no havien deixat entrar els patges: una tanca i ganivets esmolats els ho impediren.
7. La tradició, la festa i el calendari anomenat tradicional serveixen per a celebrar i construir ciutadania. I per a dotar-nos de moments excepcionals durant l’any: la il·lusió dels més menuts el dia de Reis és innegociable. Això no m’impedeix coincidir amb Katherine Granja: ‘Defensar la tradició sense un context històric, cultural i de poder on es trivialitzen les realitats de l’altre com a exòtic, diferent, d’allò que ve de fora, és un problema ètic de les societats que la viuen’ (Del Blackface y otros demonios). Per tot plegat sóc de l’opinió que els que no som tan menuts no tenim excusa per a reflexionar que potser no és possible concelebrar festes des de prejudicis etnicistes de persones blanques i europees; ni sense ser conscients que a casa nostra hi ha un mur que separa els subjectes europeus blancs dels no-subjectes racialitzats; ni sense ser conscients que massa sovint fem servir armes (blanques) que tenen el nom de llei d’estrangeria, passaport i nacionalitat i que serveixen com a mecanisme legal per a la persecució, la deportació o la detenció.
