Reinventar la llibertat

De sobte hem pogut comprovar com són de fràgils els nostres cossos i el nostre món. Tan fràgil és el món que ens crèiem que era el millor dels possibles, com inútil el seu sistema polític i banals les batalletes polítiques de les elits riques que acaparen el debat públic. Fa la impressió que hem perdut aquests últims vint anys en discussions que no ens han portat enlloc.

Ara n’hi ha molts que diuen que res no tornarà a ser com abans, que calen canvis. Sí, però no hi ha ningú que concreti gaire més enllà de reclamar més inversió en sanitat. Fa anys que calen canvis radicals i un nou concepte de política que capgiri del tot el fracàs de la depredació neoliberal. Hi ha una urgència mundial de salut humana, ecològica i climàtica. Hi ha milers de conflictes polítics i socials al món derivats del desenvolupament agressiu del neoliberalisme extractiu. I una gran impotència col·lectiva. L’anècdota greu, però passatgera, de la pandèmia, posa en evidència tots els fraus. Fa anys que el sistema ha esdevingut una greu amenaça per a la continuïtat del planeta i de la vida humana.

‘L’aspecte potser més espectacular de la reconquesta del poder del capitalisme és el que es refereix a la usurpació al món camperol de la terra i dels recursos naturals, en especial de l’aigua, en un món en què els projectes d’eliminació de la pobresa han fracassat i en què hi ha uns 642 milions de persones, el 8 per cent de la població mundial, que viuen en una pobresa extrema’, advertia, potser una mica tard, l’historiador Josep Fontana en el seu llibre pòstum Capitalisme i democràcia (1756-1848) (Edicions 62, 2019), que duia el subtítol ‘Com va començar aquest engany’. Ja en vaig parlar aquí quan es va publicar.

Com es pot revertir aquest engany?

Què ha passat? Per què no hi ha hagut encara una resposta forta de canvi? Hem assimilat tant les idees neoliberals en la nostra ment, les nostres lleis, en el nostre imaginari, fins al punt de no posar-les en qüestió? Per què i de quina manera el progrés s’ha associat al desenvolupament, el creixement i l’abundància? Com s’ha produït i estès aquest fenomen en el si de l’evolució de les idees polítiques? Per què no s’han escoltat les veus dels ecòlegs econòmics i polítics?

Amb quines bases ideològiques, socials i culturals es pot bastir aquesta resposta alternativa de ruptura i regeneració mundial? Ja va naixent o ha de néixer un nou subjecte social mundial que reformularà i defensarà noves idees de llibertat, societat i democràcia? Cal reformular les aspiracions col·lectives per a entendre que s’ha d’actuar de manera radicalment diferent? Com?

Si a l’època industrial va sorgir com a reacció el socialisme o l’anarquisme, ara n’hauria de sortir una nova filosofia política basada en l’ecologia política, l’economia ecològica, l’agroecologia i la salut pública. En definitiva, cal reinventar la llibertat, un concepte tan gastat o manipulat que avui ha perdut valor, ateses les limitades, per no dir perjudicials, aspiracions de molts dels qui avui l’invoquen.

Aquestes són algunes de les qüestions i conclusions que provoca i estudia el filòsof francès Pierre Charbonnier a Abondance et liberté. Une histoire environnementale des idées politiques (Editions La Découverte). Un estudi molt interessant, publicat fa tres mesos, de la història de les idees polítiques i d’abundància econòmica, que han anat juntes fins ara. Un assemblatge que ja no aprova la mínima anàlisi lògica.

Una història ambiental de les idees polítiques modernes

Pierre Charbonnier ha fet una investigació filosòfica i històrica rigorosa, extensa i exhaustiva. No és el seu objectiu historiar el pensament ecològic, com ja s’ha fet, sinó com aquest pensament i la relació de l’home amb la terra i el medi ambient han estat tractats per les diverses idees polítiques modernes, ja des del segle XIX.

El pensament modern es basa en un accés il·limitat als recursos terrenals. La idea d’individus lliures, iguals i pròspers, associada a la revolució industrial, no tenia en compte les limitacions de la naturalesa i el dany irreversible que s’hi feia. És per això, segons Pierre Charbonnier, que l’ecologia hauria d’heretar del socialisme del segle XIX la capacitat que va tenir de reaccionar contra el gran xoc geoecològic de la industrialització.

El desastre del canvi climàtic ens aboca a repensar-nos a partir del segle XIX, per redefinir la idea de llibertat i democràcia, corregir els errors, molts dels quals irreparables ja i, sobretot, limitar la possibilitat d’acció dels autoritarismes i els populismes, sempre tan àvids de créixer en moments com l’actual.

La vulnerabilitat climàtica de la humanitat revela les desigualtats socials arreu del món. I al mateix temps ens demana una nova manera de representar el món, de cartografiar-lo i explicar-lo d’acord amb més mesures, estatístiques i valors que, de moment, ens han estat negats. Un gran mèrit de l’autor és unificar en la seva reflexió la sociologia, la ciència, la cultura, la tècnica, la història i l’economia i alliberar així l’anàlisi de la dictadura del PIB, les estatístiques i la matemàtica.

En vista del problema, en canvi, és molt inquietant la reacció del sistema capitalista. Un exemple: en demostrar-se, com ja és evident avui, que els ideals d’emancipació de l’home modern lligats a l’abundància material i energètica han causat la fatal crisi climàtica, el Departament d’Energia del govern de Trump ha decidit d’anomenar el gas natural, un combustible fòssil, ‘molècules EUA de llibertat’. Quan, per Charbonnier, de fet, ‘són molècules que contenen el contrari de la llibertat: són una presó ecològica sense sortida’.

Per arribar a la conclusió que la cerca dels ideals de llibertat i d’igualtat avui té una cara completament nova i desconeguda, l’autor fa un recorregut per la història i les idees polítiques amb relació al medi ambient.

L’enigma polític i filosòfic que es presenta avui

De primer, en la modernitat preindustrial, el treball de la terra era la base i el suport dels conflictes socials. La terra era la base de conquesta, poder i explotació. Després, van aparèixer els combustibles fòssils: primer el carbó, més tard el petroli. La vida de milions de persones va canviar i també les formes d’explotació i les lluites obreres. Va ser un immens reordenament de la matèria i de la humanitat i les seves formes d’organització.

Ara comencem una tercera fase, amb l’alteració catastròfica i irreversible de les condicions ecològiques mundials. La terra, l’aigua i l’aire han començat a canviar, la qual cosa fa que els col·lectius humans visquin en noves situacions i hagin de lluitar per sobreviure en unes altres coordenades noves i desconegudes, diferents de les que fins ara semblaven eternes.

No obstant l’evidència, hi ha resistència i discussió. És molt difícil de renegar del paradigma modern del progrés. Hi ha unes estatístiques mundials que demostrarien que la humanitat avança, que es redueix la misèria, la malaltia i la ignorància. Sí. Però els èxits parcials del patró de desenvolupament dominant s’utilitzen per blocar els intents de reorientació social i política. Paral·lelament, lluny de posicions apocalíptiques que significarien identificar modernitat amb catàstrofe, hi ha unes altres estatístiques, avalades per les institucions científiques internacionals més importants, que indiquen que és molt allò que s’ha perdut.

Charbonnier constata que, segons els indicadors que seleccionem i com els prioritzem, tant és possible demostrar que vivim en el millor dels mons possibles com en el pitjor. Es presenta, per tant, un enigma polític.

Al bell mig del debat entre els angèlics neoliberals i els apocalíptics de la fi del món, el filòsof considera que l’ecologia política és la ciència de penetrar en una realitat complexa que ens obliga a revisar el significat que donem a la llibertat perquè està en perill.

La fi de l’excepció moderna i l’ecologia política

Sobirania i propietat són el llegat enverinat, segons Charbonnier, de més d’un segle de moviments ideològics i polítics. La identificació de progrés i desenvolupament d’aquests darrers dos segles ha construït un entorn avui trastornat, que ha engendrat noves expectatives de justícia, més enllà del pacte liberal eurocèntric que caracteritza el colonialisme i el postcolonialisme.

En el segle XXI hi ha una transformació de l’expectativa moral i política lligada al pensament ecològic. És un desafiament polític inajornable. La demanda de reinventar la idea de llibertat i d’emancipació posa en joc els patrons de producció, la sobirania territorial i, fins i tot, les formes de pensament crític fonamentades en els conceptes de sobirania i propietat.

No és debades que el poder de l’home, Occident i la seva societat, és a dir, el patriarcat, els imperis colonials i les veritats industrials, són posades en qüestió pels nous models de lluites d’emancipació feministes, postcolonials i ecològiques, sorgides de les perifèries del sistema.

Allò que hi ha en joc, diu Charbonnier, és el futur del pensament crític després del col·lapse dels seus dos pilars fonamentals: l’ideal d’emancipació o autonomia, entès com un privilegi d’uns pobles sobre els altres, i l’ideal d’abundància, entès com a privilegi d’un poble que es creu sense limitacions ecològiques. Lluny del pacte liberal eurocèntric, cal construir les condicions d’una emancipació col·lectiva.

Els hereus teòrics del liberalisme no tenen resposta al canvi climàtic. Cal cercar en l’ecologia política i l’economia ecològica, que sempre han defensat la necessitat d’aplicar uns altres paràmetres de mesura econòmica dels habituals per a comprendre el món, conèixer-lo i actuar.

La nova qüestió social, per tant, seria la de la terra, que pot propiciar (o bé ja ha propiciat) l’aparició d’un nou subjecte col·lectiu crític, diferent, que no emergeix de la societat tradicional tal com la coneixem fins ara, construïda en oposició a la naturalesa.

Un nou subjecte col·lectiu postsocialista

La revolució industrial va crear un subjecte col·lectiu que es va revelar pels seus drets i contra l’explotació. Així es va construir el nostre concepte filosòfic i polític actual de llibertat.

Amb el canvi climàtic hi ha en joc el mateix concepte de llibertat, observa Charbonnier: cal reinventar-lo, renovar-lo, i també el nou subjecte col·lectiu que no es correspon al concepte de classe tradicional, perquè a més dels éssers humans, també hauria de defensar éssers no humans, territoris, processos ecològics i tot un nou concepte de justícia ambiental. No és una classe dominada, respon a uns problemes que tenen una dimensió mundial i, de moment, és un col·lectiu emergent inestable.

El canvi climàtic ho altera tot, com ha dit Naomi Klein, i no existeix cap idioma clàssic teòric o polític a l’altura. Per transformar la situació caldrà primer transformar les idees, o fer cas de les que fins ara s’han marginat, com l’ecologia política i econòmica.

Conclusió: reinventar la llibertat

Pierre Charbonnier acaba l’assaig Abondance et liberté constatant que hi ha un abisme entre l’horitzó habitual de l’acció política i la magnitud de les mutacions de què ens parlen els científics. No tenim capacitat de resposta ni podem tornar enrere a corregir els errors que ara veiem.

Fins ara havíem associat les qüestions socials a la justícia econòmica i social, la descolonització i els drets socials. L’ecologia semblava una lluita secundària, però ara es veu que l’ecologia pot reconfigurar i perllongar les lluites passades. Cal, tanmateix, segons el filòsof, una mutació completa i exigent del llenguatge i l’acció política. Cal decidir què volem heretar i de quines càrregues històriques volem alliberar-nos. El breu episodi històric en què l’abundància material i energètica ha estat capaç de generar emancipació col·lectiva comença a tancar-se.

Encara hi ha a qui sorprèn que el clima tingui un significat polític. N’hi ha alguns altres que ho neguen. Cal tornar a pensar en la nostra relació amb la Terra, sense caure en la idealització de l’estat anterior a l’abundància. Aquesta és, per Charbonnier, la tragèdia actual: ‘La crisi econòmica i climàtica causa una ruptura gairebé total dels ponts que ens connecten amb el passat, perquè la Terra en què vivim ja no és la mateixa d’abans, ni el futur serà com l’imaginàvem fins ara.’

L’obstacle està en nosaltres, entre nosaltres, en les nostres lleis i institucions. La majoria de demandes urgents de justícia que hi ha avui al món són relacionades amb l’ecologia. Cal reinventar el concepte de llibertat. Cal una nova filosofia política i d’acció fonamentada en l’economia ecològica i l’ecologia política, l’agroecologia i la salut pública.