26.12.2023 - 21:40
Com cada nit de Nadal, el rei d’Espanya de torn s’escola pels badalls dels televisors per fer el seu tradicional missatge, un discurs que perd audiència any rere any, malgrat els esforços de retransmetre’l per tots els mitjans possibles. L’endemà els mateixos mitjans i els diferents palmers fan una interpretació del que ha dit, perquè ni parla clar, ni diu res. Tot el contrari del seu vergonyós discurs del 3 d’octubre de 2017. Enguany s’ha centrat en la constitució espanyola, el contracte que el perpetua a ell i a tota la seva parentela com a inquilins del palau de la Sarsuela. Colla de sangoneres que viuen dels nostres diners sense haver treballat mai.
Aquest amor per la constitució no li ve de família, fem una mica d’història:
El 1814 Ferran VII, després d’un pronunciament militar, va declarar que tant la constitució del 1912, coneguda com La Pepa, com les corts i els seus decrets quedaven sense cap valor ni efecte.
“El meu ànim reial és no només no jurar ni accedir a aquesta constitució, ni a cap decret de les Corts…, sinó el de declarar sense efecte, ara ni en cap temps, com si no haguessin passat mai aquests actes i es traguessin d’en mig del temps, i sense obligació als meus pobles i súbdits de qualsevol classe i condició a complir-los ni guardar-los”, deia el decret promulgat per Ferran VII.
Fem un salt en el temps, avançant comprovem com el besavi de Felip VI, Alfons XIII, també es va passar la constitució per l’engonal. Després del cop d’estat del 1923, el govern va demanar al rei que destituís els militars revoltats, però el monarca, ben al contrari, va nomenar Primo de Rivera com a president del govern. Es va suspendre la constitució, es van dissoldre els ajuntaments, es van prohibir partits polítics, es van crear els sometents com a milícies urbanes per reprimir el moviment obrer i es va declarar l’estat de guerra.
L’1 de juliol de 1936, 17 dies abans que es perpetrés el cop d’estat militar contra la democràcia republicana, diputats monàrquics van negociar amb Mussolini la compra de quaranta avions, a més, Alfons XIII va fer una donació personal d’un milió de pessetes a favor de la causa colpista de Franco.
El 1969 Franco va designar Joan Carles I com el seu successor i amb aquest nomenament donava sentit a la llei de successió del 1947 per la qual Espanya es va constituir regne sense rei.
Potser per això, Joan Carles no va escatimar elogis al dictador el 1970 a una televisió suïssa: “El general Franco és, veritablement, una figura decisiva, històrica i políticament, per a Espanya. Ell és un dels que ens va treure i va resoldre la nostra crisi del 1936. Després d’això va jugar un paper polític per treure’ns de la Segona Guerra Mundial. I, per això, durant els darrers trenta anys, ell ha establert les bases per al desenvolupament d’avui dia, tal com vostè pot constatar, per mi [Franco] és un exemple vivent, dia a dia, pel seu exercici patriòtic al servei d’Espanya i, per això, jo tinc un gran afecte i admiració.”
La proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya va tenir lloc el 22 de novembre de 1975 davant les corts franquistes. I incomprensiblement va continuar regnant en democràcia, gràcies a una constitució feta com un vestit a mida. Adolfo Suárez el 1995 va explicar a la periodista Victòria Prego que “la majoria dels caps de govern estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república”. Tot i això, com ell mateix admet, “feia enquestes i perdíem…”. Així que va colar “la paraula rei i la paraula monarquia” a la llei de reforma política del 1977. I d’aquí, a la constitució. Es va votar la constitució, sí, però el rei ja hi era, al capdavant del text, i així quedava tot lligat i ben lligat, com ho va deixar el dictador Franco, tot un règim dictatorial va quedar sense jutjar gràcies a la llei d’amnistia del 1977.
Felip VI defensa una constitució que cap dels nascuts després de l’any 1960 no ha votat. Aproximadament el 75% de les persones actualment residents a l’estat espanyol, uns 36,2 milions, no van poder votar al referèndum de la constitució del 1978. Es pot inferir que actualment hi viuen unes 7.772.000 persones que van participar en el referèndum, de les quals al voltant de 7.135.000 hi van votar a favor i 636.000 en contra. Això significaria que només el 16,2% dels habitants actuals, poc més d’un de cada sis, va acudir a les urnes aquell 6 de desembre i que únicament el 14,9% va donar suport amb el vot a l’actual constitució i amb això a la monarquia.
Els Borbons no li fan ois a les dictadures, i Felip VI, el nou Borbó, com els seus antecessors, ha accedit al càrrec de cap d’estat per herència, tenint en compte els seus antecessors i el famós discurs del 3 d’octubre de 2017, la seva afecció per la democràcia i les llibertats no és creïble. El seu vestit fet a mida, la famosa carta magna amb la qual es tapa les vergonyes, imposa una desigualtat de drets basada en el naixement, contrariant la igualtat. Això s’oposa als principis democràtics i constitueix discriminació contra el poble sobirà, segons el Comitè dels Drets Humans. El dret internacional rebutja explícitament el requisit de naixement per a accedir a càrrecs polítics, i converteix la monarquia en una violació del dret humà a la igualtat en la participació política.
