El Rei Pàixaro de Biar: un rei estimat i una festa excepcional

Cada gener, els veïns de Biar mantenen viva una tradició excepcional. Esperen amb deler l’arribada d’un personatge que ha desaparegut arreu del país i resta en aquest poble de l’Alt Vinalopó: el Rei Pàixaro. Una figura única i grotesca que prové de l’edat mitjana. Representa una autoritat efímera que exalta les festes d’hivern i actua com a herald de Sant Antoni.

És un rei estimat que ha arrelat en l’imaginari col·lectiu. José María Francés el personifica de fa vint-i-nou anys i se sent acomboiat. Explica que ser rei és ‘sacrificat, però bonic’ perquè hi treballes tot l’any i et reconeixen pel carrer. Els infants li diuen coses i se sorprenen de veure’l sense vestir. I els adults li fan reverències i l’anomenen ‘Sa Majestat.’

Desperta sensacions variades entre els més menuts, alguns se senten grans quan li donen el xupló, en canvi d’un caramel; uns altres li mostren respecte, etc. José Cristóbal Richart té quaranta-cinc anys i és de l’organització des que en tenia tretze. Explica que és un personatge un pèl estrany perquè apareix pocs dies després de Reis. Això lliga amb l’experiència personal de Francés, que de petit li tenia por perquè els seus pares li deien que si no feia bondat el Pàixaro se li enduria els regals de Reis. ‘Quan el veies t’amagaves de seguida rere la cantonada’, diu.

Entre el mite i la tradició
Diuen que és un recaptador d’imposts de Jaume I, un ‘pàixaro’, un espavilat que ve a robar els diners de la gent. Però, segons Biel Sansano, estudiós i catedràtic de la Universitat d’Alacant, no es pot lligar al Conqueridor. ‘Normalment, anava vinculat als moriscos o a alguna mena de recaptació o festa de descompressió social’, diu.

És documentat a molts llocs del país. Se n’havia conservat el record a la rodalia de Castelló i de Lleida, a Novelda, a Agost, a Monòver, a Elda i a València, on té una referència de l’any 1403, aclareix Sansano. Hi afegeix que enllaça amb les festes on apareixen autoritats efímeres que dicten –’o haurien de dictar’– normes estrafolàries durant un dia, una tradició que prové dels segles XIV I XV. ‘Alhora, recorda les festes de la saturnalia romanes, en què hi havia una inversió social: els criats eren un poc els amos i els amos servien els criats.’

En certa manera, l’essència d’aquesta subversió del poder establert amb personatges festius de tarannà divers es manté en expressions variades pertot, com ara els enfarinats d’Ibi, el bisbetó de Montserrat, el Tio de la Porra de Gandia i el Rei Moixó de Reus, recuperat l’any 2017. 

El Rei Pàixaro i Sant Antoni
El Rei Pàixaro i Sant Antoni Abat són dues festes unides. Conformen una celebració de caràcter laic i religiós que organitzen els setanta membres de la Comissió de Sant Antoni de Sant Antoni Abat, de manera autogestionada, d’acord amb l’ajuntament i l’església.

El regidor de Cultura, Joan Lluís Escoda, explica que és un festa independent que no depèn directament de cap dels dos estaments: ‘És una cosa molt antiga que només s’ha conservat per Sant Antoni, una manera de fer que s’ha de garantir perquè és molt important que la festa no depenga de ningú. Llevat que arribe un moment en què no hi haja organitzadors i l’ajuntament i l’església hagen de decidir qui se’n fa càrrec.’

El vice-president de la Comissió, Richart, diu que és una festa que vol incloure tothom i que tenen cura fins del mínim detall per fer-la possible. Fins i tot els complements del seu vestuari: ‘Van amb brusa negra i no porten cap insígnia per no polititzar-la.’

Una festa autogestionada
L’aportació econòmica del veïnat sufraga les despeses. ‘Manllevem el poble de Biar, hi traiem fins a l’últim cèntim que té a la butxaca’, ironitza Richart. Fins al punt que l’ajuntament posa a disposició de la comissió els plats petitoris de la vila reial i els trauen en diverses festes anuals.

Demanen almoina durant la processó de la Mare de Déu de Gràcia, al setembre. Rifen un porc que passegen pel poble en remolc el dia de la Puríssima, el 8 de desembre. Fan dècims i butlletes de Nadal. I, per la festa de Sant Antoni, rifen sis saques de farina: ‘Antigament, si tocava en una casa era una festa, t’havia tocat la loteria, eren cent quilos de farina. Hui alguna gent arriba a un acord amb el forner i alguns altres es queden mitja saca de farina per a fer tonyes i l’altra per a fer pa.’

Però la major part d’ingressos s’aconsegueix en un dels actes més participatius del cicle festiu anual, en la subhasta de Sant Antoni. Al matí s’hi fa una replega d’obsequis i a la vesprada es busca el millor postor. Hi apareixen gallines, pots de mel, de caramels, ceràmiques decoratives, ampolles de vi, etc. Al remat, una safata de bunyols, de 3 euros, pot augmentar el preu fins vuitanta euros. Pablo Salguero, membre de la junta, explica que la subhasta agrada però és molt perillosa: ‘Sovint t’has de quedar coses que no les vols per a res.’

Els actes
El primer dia, el Rei Pàixaro anuncia la celebració de la festivitat religiosa amb una cavalcada pels carrers de volta durant una hora i mitja, tot fent víctors a Sant Antoni Abat i saludant tothom.

L’acompanyen els assistents o ‘similers’ i el precedeixen dos dansaires amb ales d’ocell, que ballen davant seu i li fan reverències. Els segueixen quatre dolçaines i dos tabals que interpreten músiques exclusives i un estol de més de quaranta torxes o ‘fatxos’ els il·luminen durant el camí. La colla de dolçaines Vila de Biar tanca el seguici. A més, els veïns encenen unes quinze fogueres al seu pas. 

En el recorregut, hom els encoratja i quan s’aturen davant una foguera per fer el ball, els obsequien amb menjars i begudes tradicionals com ara ‘herbero’, vi, cassalla, bunyols, etc. Francés diu, amb sornegueria i bon humor: ‘Açò és molt perillós, perquè en totes les fogueres et posen vi i n’hi ha que tenen tres o quatre coses diferents per a tastar, te les ofereixen i no pots dir no, perquè és descortès, de manera que li pegue un traguet, faig com si beguera, i li’l done al del costat, perquè si no, acabes…’

A la nit es fa una cordada en un espai delimitat, on pengen un cable de ferro amb una rulla de sis dotzenes de coets borratxos i una cordada de quatre dotzenes. A més, la gent en compra més per tirar-los des de baix. 

El segon dia comença amb un volteig general de campanes i una disparada de masclets, una despertada amb dolçaina i tabal i una missa solemne. Tot seguit es fa la ‘cavallà’, la cavalcada en què el Rei Pàixaro i els animalets dels veïns recorren el poble mentre es fa ‘l’arreplegà’ d’obsequis que subhastaran a la vesprada, tot amb els pasdobles de la Societat Unió Musical de Biar. Després hi ha la processó religiosa, la rifa de les saques de farina i un berenar. 

Les arrels històriques i la reinterpretació de la festa
No se sap en quin moment la festa es va cristianitzar. Ha perviscut fins a l’actualitat amb alts i baixos i hom creu que va decaure al segle XVII o XVIII i als anys setanta del segle XX.

A Biar és documentada, si més no, d’ençà del segle XVI. Sansano va investigar a l’arxiu parroquial l’any 1998 i tan sols hi va trobar informació d’una figura grotesca del segle XVI, que era el rei i el seu seguici. Ara vol reprendre la recerca i ampliar-la als arxius municipals. ‘No vaig anar més enllà. En aquell moment, no em van deixar mirar més llibres de l’arxiu parroquial i, a més, veia escrits que requerien coneixements de paleografia, i jo no en tenia. Per tant, em vaig mantenir en el segle XVI, que és el que jo sabia.’

La festa ha pres força aquests últims anys, de resultes de la implicació de la comissió i de les recerques sobre música i dansa de l’Associació d’Estudis Tradicionals ‘Sagueta Nova’ de Biar, un col·lectiu implicat a fons en la recuperació i la mostra de les tradicions locals. Ara com ara, han fet la publicació divulgativa sobre cultura popular la Xitxarra i dos discs que inclouen cinquanta-cinc cançons tradicionals de la localitat, entre les quals hi ha el primer enregistrament de la Dansa del Rei Pàixaro, al disc Al racó del foc. En l’espectacle de presentació d’aquest disc van mostrar com havien recuperat els moviments, el vestuari i la música de la dansa. 

Aleshores, la comissió va decidir d’incorporar-hi les aportacions. Escoda diu: ‘El vestuari s’ha dignificat. Originàriament era una festa de vestir ridícul i quan una festa es converteix en patrimonial del poble ens identifica. Hem benvestit el Rei Pàixaro, els dansaires i els “simileros” perquè la gent no vol vore draps esgarrats, per molt que anara tres-cents anys amb draps esgarrats.’

Pablo Salguero remarca que la música hi té un paper important perquè ja és identificativa del Rei Pàixaro. Només sona per Sant Antoni. ‘Tothom espera escoltar la seua melodia, les tres tocates que sonen.’ El director de Sagueta Nova, Joan Antoni Cerdà, recorda que la peça ‘El passacarrer del Rei’ sonava a totes les festes de Biar. Però la dansa del rei tenia un valset propi a principi del segle XX. Avui la dansa es fa amb una polca que han recuperat del repertori del dolçainer alcoià que tocava a Biar als anys cinquanta. I durant la festa també hi sonen més músiques tradicionals del cicle d’hivern.   

Sobre tot això, Sansano reconeix que és complicat de trobar un equilibri entre una recuperació arqueològica i una de pragmàtica i troba valuós que es mantiga la figura grotesca i que hagen fet una recuperació important de les danses, tot mantenint la implicació del veïnat que, com diu Salguero, fan possible la festa: ‘Perquè hi ha ganes de recuperar tradicions antigues que no fan mal, les festes són bones per al poble. Així la gent ix al carrer i hi participa.’

N’és una prova el videoclip Germanor del grup local Kontaminació, que van enregistrar amb imatges del Rei Pàixaro i ha estat molt ben acollit pels veïns. Hèctor Rico, trompeta del grup i membre de la comissió, diu: ‘La festa representava molt bé la lletra, la vivència que compartim, que ací som tots com una família que viu en germanor. És una festa molt important que ens agrada molt. Potser per això la cançó agrada tant.’

Un poble que estima les seues tradicions
Biar compta amb un cicle de vint festes anuals, entre les quals hi ha els ‘Balls del Jesús’, recuperats l’any 2016 i les ‘Festes de maig’, de moros i cristians, que inclouen dues de les joies de la cultura popular del País Valencià, la famosa Mahoma i el Ball dels Espies. 

Tot i tenir uns 3.600 habitants, Biar actua com una mena de dinamitzador cultural de la comarca i, de retruc, del sud del país. A tall d’anècdota divertida, alguns dels edificis encara recorden que va ser un dels punts calents de l’anomenada ‘ruta del bakalao’. Però, molt més enllà d’això, s’hi han organitzat trobades de cultura popular importants, com ara el Congrés Internacional ‘La dansa dels altres’, que aplegà especialistes de prestigi com el catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili Francesc Massip i l’escriptor, antropòleg i sociòleg Joan Francesc Mira, l’any 2016.

Un regnat que durarà anys
La comissió treballa de valent per implicar-hi el màxim nombre de veïns i assegurar-ne la continuïtat. Escoda diu: ‘La gent té ganes de participar-hi, sentir-se especial, canviar els carrers durant un dia i la rutina de l’hivern. I aquesta festa ho aconsegueix.’ Francés explica que la tradició cada dia és més viva. I acaba dient: ‘Fa set anys o vuit que pense a abdicar, però m’ho continuaré pensant.’

Paga la pena de visitar Biar i enfilar qualsevol dels carrers que desemboquen al castell, parlar amb els biaruts i ‘biarues’ i parar l’orella per escoltar el seu català, ric en fonètica i vocabulari. I encara anar de ‘sopa’ i de ‘dina’ amb un grapat d’amics, a més, és clar, de gaudir de les seues tradicions, participatives i singulars.