El Rei de la Màgia, la botiga de màgia més antiga del món

Que “no tenim mai una segona oportunitat per a una primera impressió”, tal com teoritzà l’escriptor irlandès Oscar Wilde, al món de la màgia és més precís que enlloc. El miracle que aconsegueix fer passar per alt qualsevol lògica, com apareix o desapareix un objecte sense percebre ni sospitar el mecanisme que el fa possible, tan sols passa la primera vegada que es veu un joc de màgia. N’és testimoni Pau Martínez Llop, la persona que atén la clientela de “la botiga de màgia més antiga del món”, a Barcelona. Aquest és l’eslògan de l’icònic establiment que trobem al número 11 del carrer de la Princesa i que el prestidigitador barceloní Joaquim Partagàs Jaquet ja portava l’any 1881.

Això situa ben lluny les arrels de la màgia a la capital catalana. Però se sap que Partagàs mateix, a vint anys, havia deixat la ciutat per anar-se’n a l’Amèrica del Sud –l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai– a fer fortuna amb l’art de l’il·lusionisme que ja dominava. Va ser quan en va tornar, l’any 1978, quan va adquirir la botiga de màgia, que ja existia i que portava un altre mag, conegut com a Conde Patricio, que es va morir sobtadament. Quan Joaquim Partagàs va adquirir el negoci, va posar-hi el nom que encara avui, cent quaranta-tres anys més tard, l’identifica: el Rei de la Màgia.

La fisonomia d’aquest comerç icònic fa aturar molts passavolants d’aquest carrer del Born. Uns se’l miren de dalt a baix, uns altres el fotografien i n’hi ha que hi entren encuriosits o per descobrir un nou truc per a sorprendre amb una primerenca afecció. El grinyol de les portes de fusta d’aquesta botiga centenària, que donen pas enmig dels dos aparadors del local que avancen una bona tria d’articles d’aquest gran bagul de les sorpreses, ens endinsa en un món a part.

Qualsevol raconet del local explica una història. En una paret, veiem els retrats del seu fundador i d’il·lusionistes cèlebres d’èpoques passades. El veritable origen d’aquesta botiga encara se cerca.

Els pares de Pau Martínez Llop, Josep M. Martínez i Rosa M. Llop, la van agafar l’any 1984. Martínez l’havia freqüentada d’ençà que era un nen i sempre demanava a l’amo anterior, Carles Bucheli, si necessitava un ajudant, però sempre rebia un no de resposta.

Brossa, mecenes de l’establiment

Martínez va estudiar interpretació a l’Escola Adrià Gual i direcció teatral a l’Institut del Teatre i l’any 1977 va crear la companyia Capsa Màgica. Amb la seva dona, Rosa M. Llop, duien a escena espectacles d’il·lusionisme que representaven pels Països Catalans. I va ser el poeta Joan Brossa qui, assabentat que perillava la continuïtat de la botiga de màgia, va trucar al seu amic Josep M. Martínez per demanar-li si voldria agafar-ne el relleu. Brossa va fer de mediador al traspàs i, fins i tot, es va encarregar de recollir fons per ajudar a tancar l’operació. Dos anys més tard, el 1986, Joan Brossa i Antoni Tàpies crearen un projecte conjunt d’homenatge a la botiga el Rei de la Màgia. Era una carpeta de què es van editar setanta-cinc unitats, que contenien dos poemes de Brossa i tres aiguaforts de Tàpies. Va ser feta al taller calcogràfic de Tristany Barberà, a la impremta Trayter i van fer servir paper fet expressament per Toni Sardà al seu Molí de Banyoles. La vareta màgica fixada al llom de la carpeta havia estat fabricada per Josep M. Martínez.

D’aleshores ençà, Martínez i Llop es van dedicar plenament al món de l’il·lusionisme, el van portar a escena, el van donar a conèixer i van despatxar tota mena d’estris, objectes i eines per a fer, amb enginy tridimensional, moments màgics. Però també són els artífexs, fabricants que hi han donat forma, de molts d’aquests articles que venen a la botiga i a tot arreu, com ara un cotxet que mags com Juan Tamariz fa servir als seus espectacles. És la recreació en miniatura d’un vehicle que s’atura sobre una estesa de cartes al punt on hi ha, curiosament, la carta esperada. Avui és Pau Martínez Llop, fill de la parella d’il·lusionistes, qui, amb el seu soci, el solsonenc Pere Rafart, porta el negoci de venda i cursos de màgia.

Tots dos són mags. Pere Rafart ha estat dues vegades subcampió del certamen internacional d’il·lusionisme FISM Worlds Championships of Magic i va ser elegit millor mag en l’àmbit de l’estat espanyol amb el premi Memorial Ascanio l’any 2017. Fa dos anys, els seus trucs de màgia van ser exclusius per a l’actor Leonardo DiCaprio en una de les sessions privades que fan a la rebotiga del Rei de la Màgia.

Rafart porta els cursos adreçats a tota mena de públic, d’infants que acaben de descobrir la màgia amb Harry Potter, fins a jubilats que sempre han tingut d’afecció l’art de treure’s de la màniga o de darrere l’orella d’algú una moneda i deixar bocabadats els seus acompanyants. “A la botiga sobretot venen aficionats a la màgia”, precisa Martínez Llop. Ell atén darrere el taulell. Explica que és molt habitual que entri algú sense cap idea del joc que cerca. “Aleshores, segons el nivell que tingui, en trec uns quants i faig els trucs al taulell perquè en vegi l’efecte. I, un cop em diuen quin els agrada més, si no han entrat sols, passo amb aquesta persona només a un espai amagat, darrere el taulell i amagat entre els telons d’un espai adjacent, per ensenyar-li el truc.” Aquest és el gran tret diferencial de la seva botiga, el valor afegit d’aquesta empresa familiar llegendària d’il·lusionistes: “Aquí venem els secrets”, diu. I això és realment part de l’encant de la botiga. “Venem màgia de la manera que ho feia el fundador, màgia personalitzada.” Partagàs escrivia les instruccions dels trucs a mà, quan la màgia era més aviat per a l’alta burgesia.

Quan l’aprenent de mag que es disposa a trobar una nova manera d’emocionar el seu públic és una criatura, Martínez Llop li ensenya com fer el truc, entre bambolines, d’amagat dels seus pares o acompanyants adults. Així, és l’infant que surt de la botiga del Rei de la Màgia amb la lliçó apresa, amb els paràmetres que sap que ha d’aplicar per a sorprendre el públic.

“La màgia és una experiència molt efímera. Durant una estona, el cervell de qui ho veu no entén res i pot sentir entre sorpresa, ràbia de no poder entendre-ho, i curiositat”, explica. Per això parla “del primer miracle”, que solament es viu una vegada en cada joc, perquè en els següents ja es presta més atenció a esbrinar com ha estat fet, raona. Això li dóna peu a reflexionar també sobre la capacitat i pràctica de l’observació de la gent: “En general, no estem acostumats a observar, però els mags, sí, ens fixem en tot. De la mateixa manera que un cineasta mirant una pel·lícula hi veu milers de coses que tu no veus.” A ell, en concret, allò que més li agrada de la feina és que cada dia és diferent, i això ho fa possible combinar les actuacions amb l’atenció a la botiga i la mena de gent que entra a la botiga. Hi ha turistes a qui agrada la màgia i ja la practiquen, que troben aquesta meca dels mags a Barcelona, on sempre hi ha hagut afecció a la màgia, i per això avui la ciutat té un bon planter de mags.

Pau Martínez Llop ara té trenta-quatre anys i d’ençà dels divuit treballa envoltat de màgia, tot i que de ben petit ja va aprendre els primers trucs al costat dels seus pares, que se l’emportaven a les actuacions i congressos de màgia per tot el món. “La màgia a casa era el nostre pa de cada dia. Jo de petit, ajudant ja em guanyava la paga.” En els seus anys d’experiència ha vist que l’afecció ha crescut, en gran part perquè l’accés a la màgia és a un clic, argumenta Martínez. I recorda que abans tot era més car, tant els objectes com llibres. “Tot també era més artesanal i es feien produccions més petites. I ara hi ha grans productors que abarateixen els articles i els fan més accessibles, no com al segle XX, quan la màgia era més exclusiva per a rics.”

Pere Rafart s’encarrega dels cursos. Per fer-los, igual que els petits espectacles privats que se celebren en aquest indret sorprenent del carrer de la Princesa, retiren el mobiliari de la botiga i adeqüen per als espectadors amb cadires aquest espai comercial singular del districte de la Ciutat Vella.

Any rere any, i ja en són cent quaranta-tres, aquesta icona i referent de mags preserva una atenció personalitzada i una producció artesanal d’articles de qualitat, al costat de les darreres novetats, de prop, i també importades. “Els Estats Units i la Xina són els dos grans mercats. Als Estats Units, la màgia és una de les primeres aficions que hi ha després dels esports més mediàtics i el pòquer. Allà, el mag és una figura que encaixa amb qualsevol espectacle”, comenta. També explica que en articles de màgia hi ha novetats constantment, i que, al mercat asiàtic, “tant es fabrica com es falsifica”.

Baralles de cartes, el producte més venut

Tota una gran vitrina amb una varietat inacabable de jocs de cartes és on cal reposar gènere més sovint, segons que explica Martínez Llop, perquè les baralles de cartes són un dels productes que més es venen. Pel joc que donen i pel desgast de manipular-les. Hi ha baralles molt originals, amb cartes trucades, que demanen una traça més gran, o unes altres que són més accessibles. Una baralla molt especial, feta per ells, s’inspira en els antics logotips de la botiga i té de comodí la seva façana. També hi tenen una carta el fundador, els pares de Martínez Llop, ell mateix, Pere Rafart, i alguns dissenys que el poeta Joan Brossa els va fer per a un festival de màgia.

Dels tres euros i mig o quatre en amunt, en aquesta botiga hi ha tants trucs com mags potencials que aspiren a deixar bocabadats els espectadors més familiars, al sofà de casa, o els amics o desconeguts en petits espectacles. “La màgia és un llenguatge a què no calen gaires paraules per a ser parlat, només cal practicar-la”, considera Martínez Llop. I en destaca l’aspecte molt social, un art que cerca qualsevol moment per sorprendre, de manera espontània. “Nosaltres fem i venem màgia d’entreteniment”, puntualitza, lluny dels muntatges que es valien de l’il·lusionisme per imposar el poder, per controlar la societat. I cita d’exemple els xamans de certes tribus o religiosos en temples a Mesopotàmia, que feien canviar de color el foc o fer que les portes s’obrissin totes soles. El primer truc de màgia documentat, fa quatre mil cinc-cents anys, a Egipte, va ser recollit en un pergamí trobat en la tomba d’un faraó i narra l’espectacle màgic com a entreteniment, concretament, amb el joc dels cubilets, en què una pilota s’amagava sota un dels tres gots cap per avall. Avui aquest joc continua essent un dels més populars. En tenen amb les boles de fusta florades de cuir i cosides a mà, una artesania digna de màgia.