Quan un rei indi et convida al seu palau

‘D’aquesta carretera fins al Bangladeix és tot territori sota control meu, en sóc el rei.’ Ho va dir amb orgull però sense mirar-me als ulls, com si li fes vergonya de veure la meva reacció. Assegut al seient del costat, el seu guardaespatlles va acostar-se les mans fins al cap per imitar la forma d’una corona. Després va obrir una ampolla de cervesa i me la va allargar. Així començava una d’aquelles imprevisibles històries que tant nodreixen els viatges.

Vaig conèixer Daman Lakashiang de la manera més estranya i tenebrosa possible. Era un dia gris i humit a l’estat de Meghalaya, a l’Índia. Caminava per unes praderes verdes provant de trobar un conegut salt d’aigua, quan de sobte vaig sentir un clàxon. Entre la boira hi havia un cotxe amagat darrere un edifici abandonat. Una mà sortia per la finestra del copilot. Qui fos el qui era a dins volia parlar amb mi.

M’hi vaig acostar. Hi havia dos homes asseguts amb un posat seriós. La situació era força llòbrega, però així i tot vaig seure al darrere quan em van convidar a entrar. En aquestes situacions tendeixo a guiar-me pels instints, i aquí em deien que no m’havia de preocupar. Però què hi feia un suposat rei bevent cervesa d’amagatotis enmig d’enlloc?

‘Estic content del meu càrrec, però hi ha certes coses que no em puc permetre’, va començar a explicar el jove de trenta anys. ‘La gent d’ací em respecta massa, no em poden beure bevent cervesa perquè es considera irresponsable.’ Lakashiang va anar filant la seva història, i una cosa que en un principi semblava un conte inventat pel bromista del poble, de mica en mica es va anar transformant en un relat més que creïble.

No obstant això, la seva condició no em va despertar més reverència que la de qualsevol altra persona, sinó més aviat una gran curiositat i, fins i tot, un cert punt de compassió. Lakashiang no bevia cervesa perquè fos alcohòlic o perquè gaudís especialment del sabor. De fet, era una cosa que feia molt de tant en tant. Era la seva manera de penjar simbòlicament la inexistent corona durant uns quants minuts i sentir un tast de la vida que tothom té (per aquí tots els homes beuen alcohol diàriament) i que ell ja no tindrà mai. I no precisament en canvi d’una existència plena de luxes i privilegis, com sí que veiem en algunes altres parts del món.

Segurament és per aquest mateix motiu que, quan es va topar amb un dels pocs estrangers que visiten aquesta remota part de l’Índia, no va voler deixar passar l’oportunitat d’estar-hi. Era una ocasió perfecta per a relacionar-se amb algú que no analitzaria els seus moviments amb lupa. ‘T’agradaria de venir a dormir a casa meva?’, em va dir. I bé, si un rei indi et convida al seu palau… s’hi ha d’anar.

Un món de ‘dolois’

‘Doloi! Doloi!’ Per on passava el seu cotxe se sentia aquesta paraula. Els més grans la deien amb alegria, els joves la cridaven, i els qui eren en un cotxe feien sonar la botzina. La regió dels Turons de Jaintia Occidental ha funcionat, de fa segles, amb un sistema quasi feudal, tot i que amb una pinzellada de democràcia.

El territori és repartit en ‘elakas’, una mena de províncies que engloben un conjunt de pobles que es reconeixen d’una mateixa entitat política. Cada ‘elaka’ és capitanejada per un ‘doloi’, triat per sufragi universal. Això sí, només els membres de determinats clans o famílies són elegibles. És un càrrec vitalici que només es pot revocar si el poble considera que el seu dirigent no es comporta com li toca.

A les províncies veïnes dels Turons de Jaintia Occidental també tenien un sistema similar. Allà, els caps rebien el nom de ‘raja’, que literalment vol dir rei. Per això molts encara els anomenen d’aquesta manera, si bé l’estatus no es pot ni començar a comparar amb el de monarques com la reina Elisabet II, el ‘novell’ rei Rama X o el rei Felip VI.

De tota manera, el seu poder sobrepassa el de qualsevol polític triat democràticament. Absolutament tot passa pel ‘doloi’. ‘Si hi ha cap problema, els veïns em truquen abans a mi que a la policia’, comenta Lakashiang. Fins i tot té potestat per a arrestar qui cregui oportú en determinades situacions. Amb aquest sistema polític d’extrema proximitat, els habitants asseguren que viuen en harmonia. Els cossos de seguretat tenen poc a fer en un món de ‘dolois’.

Lakashiang va ser elegit fa tres anys per governar Satpator. En aquesta ‘elaka’ hi ha un total de cinc clans o famílies que poden ser elegits per governar. És una de les regions on n’hi ha més. Tot i això, aquesta vegada va ser l’únic candidat.

El palau

La carretera va perforar la jungla fent serpentines muntanya amunt. El ‘doloi’ conduïa el cotxe vermell amb habilitat un revolt rere un altre. Es notava que jugava a casa. Al seu costat, l’Army mirava la foscor i escopia per la finestra. Era al guardaespatlles de Lakashiang de feia un quant temps. El nom l’havia heretat després del pas per l’exèrcit. Vestia una samarreta d’imperi trencada i mastegava el vici (mortal) preferit dels autòctons: la nou d’areca.

Quan vam arribar, ens hi esperava tota una comitiva. Família i veïns s’havien acostat per rebre’ns fins a l’esplanada on Lakashiang aparca un dels pocs cotxes que hi ha en tot el poble. Els homes em van acompanyar fins al riu perquè em pogués banyar després d’un dia d’excursions ben dur.

No va ser fins l’endemà que vaig poder contemplar la casa on vivia el ‘doloi’. Si m’haguessin fet endevinar quina era d’entre totes les del poble, probablement no l’hauria encertada. Era humil com qualsevol altre, sense cap luxe ni excentricitat.

Era ubicada en una de les quaranta viles que formen part del ‘elaka’ de Satpator, el domini de Lakashiang. La gent és hospitalària i curiosa. Quan fa sol, les cases es vesteixen amb els colors de la bugada estesa. Els nens juguen amb unes primes canyes de bambú que fan servir per a disparar paper moll, però també ajuden a les feines de casa, com ara netejar els plats, cuidar dels animals o, fins i tot, construir noves habitacions o edificis.

El regne

Satpator és una àrea muntanyosa força aïllada de la resta del districte. La majoria de les carreteres no apareixen als mapes i són fetes amb roques que en dificulten molt l’accés. Tot i això, no deixa ningú indiferent. És terra de cascades.

El turisme encara no hi ha arribat, però Satpator té molt potencial. Hi ha coves d’estalactites, antics temples devorats per la vegetació, estàtues amagades a la jungla i un important llegat històric.

Entre tots els atractius turístics, n’hi ha dos que es poden visitar conjuntament i que destaquen per damunt de la resta. Es tracta de la piscina del rei i el pont reial. La primera és una construcció sencera feta d’una única pedra. Hi ha una piscina, però també el sistema per a renovar-ne l’aigua, un espai on canviar-se de roba i fins i tot una figura d’un elefant que ha perdut la trompa amb el pas del temps i la manca de protecció.

L’altra és una obra d’enginyeria encara més espectacular. El pont és construït amb unes roques gegants que, segons que diuen, hauria estat impossible aixecar-les amb la tecnologia de l’època o amb força bruta. Encara és més difícil d’explicar com van col·locar les pedres per formar els arcs del pont sense que s’ensorrés tot sencer. És un misteri semblant al que envolta el Stonehenge del Regne Unit. Malauradament, el districte va decidir de posar ciment entre les roques perquè s’hi pogués circular, una pobra decisió tenint present el valor històric que té.

Segons els autòctons, l’antic rei de Jaintiapur venia de l’actual Bangladeix per aquest pont que havia manat de construir i després es banyava a la seva piscina. Alhora, aquest era el lloc per on, suposadament, arribaven refugiats del Paquistan Oriental durant la guerra d’alliberament de la nació, també amb bany de benvinguda inclòs.

Quant als habitants de Satpator, dibuixen una barreja increïble de cultures. Majoritàriament hi ha gent d’ètnia pnar, war i bhoi, cadascuna amb les seves tradicions, llengües i trets físics característics. Pràcticament a cada poble es parla un dialecte diferent.

L’agricultura i la ramaderia són les fonts d’ingressos principals de les famílies del ‘elaka’. Pertot hi ha palmeres de nous d’areca i els tancs d’aigua que fan servir per a conservar-les durant tot l’any. També hi ha força producció de jaques, la fruita tropical característica que es troba igualment per tot el sud-est asiàtic. Alguns homes també es dediquen a la pesca.

El rei

‘A nosaltres ens agrada de tenir “dolois”. Són persones que dediquen la vida sencera al poble’, comentava un jove noi de vint anys que ofereix visites guiades. La seva opinió no és excepcional. La reputació del sistema polític del districte dels Turons de Jaintia Occidental gaudeix de molt bona salut.

D’entrada, aquesta regió rebia el nom de la Terra dels Dotze Caps Tribals (‘Ka Ri Khador Doloi’). Les noves necessitats territorials i d’identitat han elevat les ‘elakes’ a divuit. Una n’és la que ara governa Lakashiang.

A les eleccions per a ser ‘doloi’ de Satpator no es va presentar ningú de cap altre clan. Ningú no gosava assumir un compromís tan gran per la resta de la vida. ‘Tinc ganes de treballar pel meu poble i d’ajudar-lo’, afirma amb convicció el jove dirigent. Ho farà, diu, sense palau, ni tron, ni corona, però amb el suport dels veïns que el veuen, passi què passi, com a rei seu.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l’estrafolària capital fantasma creada del no-res