Tornar-ho a aprendre tot, a trenta-tres anys, després de cent dies a l’UCI

Fa més de quatre mesos que l’Albert està ingressat a l’Hospital Vall d’Hebron. Ha estat quasi cent dies a l’UCI. Quan li van dir que havia sortit positiu de covid-19, no pensava que ho hauria de tornar a aprendre tot cap i de nou: a respirar, aixecar-se, caminar… “Tothom que coneixia havia estat asimptomàtic, alguns havien tingut una mica de febre, diarrea…; coses simples, com un refredat. En cap moment no vaig pensar que la covid-19 em podia portar quasi a la mort. Tinc trenta-tres anys, semblava que als joves això no ens passava”, ens diu l’Albert. Té obesitat i segons els metges és un factor de risc que va fer que la malaltia s’agreugés.

Malgrat que ja fa quinze dies que va deixar l’UCI, encara li queda un procés molt llarg abans de sortir de l’hospital. Seran mesos de feina amb fisioterapeutes. Va amb cadira de rodes. De mica en mica ha recuperat la motricitat fina de la mà dreta, però la de l’esquerra no. Hi té una limitació de la mobilitat del colze, no acaba de fer el gir complet. A més, de seguida es cansa. Per aguantar-se dret necessita l’ajuda d’una màquina. Després d’estar tres mesos estirat en un llit, els pacients com l’Albert queden tan debilitats que necessiten temps per a recuperar la vida prèvia. Els cal un procés de rehabilitació.

A l’Hospital Vall d’Hebron recorden que per a aquests pacients crítics és molt important de treballar ja de bon començament amb fisioterapeutes del Servei de Medicina Física i Rehabilitació. Durant la pandèmia es va activar un protocol de mobilització precoç i fisioteràpia respiratòria perquè els pacients crítics comencin la rehabilitació a l’UCI. D’aquesta manera s’afavoreix la recuperació i es redueix la probabilitat de seqüeles.

“Feia dos anys o tres que treballàvem per aplicar aquest programa, però la pandèmia ho va accelerar tot. Era molt necessari i ja ha quedat per sempre. Actualment no cal tenir covid per a beneficiar-se’n. Qualsevol pacient crític de l’UCI hi té accés”, ens explica la doctora Alba Gómez, metgessa especialista en l’àrea de la rehabilitació cardio-respiratòria i la fisiologia de l’exercici.

La rehabilitació comença al cap de 24 o 48 hores que el pacient s’estabilitza a l’UCI. Encara que estigui sedat, els fisioterapeutes comencen a fer-li uns exercicis de mobilització, perquè no perdi força ni se li encarcari el cos. “No recordo res dels dos primers mesos, però m’expliquen que de bon començament ja em feien exercicis passius. Quan em vaig despertar els vam continuar fent. No podia moure’m ni fer cap esforç” explica l’Albert. De mica en mica, els exercicis van anar agafant intensitat. Primer els feien el llit, després asseient-lo en una cadira, amb l’ajut d’una grua.

“La rehabilitació forma part del tractament del malalt, no és una cosa a part”, diu Pilar Giron, supervisora d’infermeria de l’UCI. “Ara es planifica a partir del primer moment, i tothom, és a dir, metges, infermeres i auxiliars, sap en quin grau de rehabilitació es troba el pacient. Per tant, tothom treballa en la mateixa línia. Això fa reduir el temps d’estada a l’UCI i també el temps amb ventilador.”

Giron afegeix: “Una cosa que aprens a l’UCI és que tot evoluciona molt lentament. A mi m’agradaria fer-ho tot molt de pressa, però el primer dia els fisioterapeutes ja t’expliquen que cal tenir molta paciència. Cada dia m’ho recorden. A poc a poc, tranquil·litat i paciència. No hi ha cap més remei, toca treballar.”

Però, dins aquesta lentitud, hi ha evolució. L’Albert recorda especialment el primer dia que el van fer posar dret. Va ser emocionant, aquell petit gest, li va fer veure llum al final de túnel. Finalment, veia que era possible de sortir de l’hospital. Va ser ara fa quinze dies. I només foren cinc segons, però ell va tenir la sensació que li havia passat un camió per sobre. “Em va semblar una barbaritat. Hauria pogut aguantar més, però el meu cos es va cansar molt ràpidament. Vaig haver de fer un esforç enorme. Sobretot per la respiració. És el que més em cansa…”

Per aquest motiu la rehabilitació dels pacients covid no es basa únicament en la part física. Una bona part de la feina és la fisioteràpia respiratòria. Es fa ja de bon començament, per evitar rigidesa als pulmons, habitualment un dels òrgans més afectats per la covid-19.

“Al principi va ser molt dur, sobretot psicològicament, perquè abans era independent, i ara necessito ajuda per a fer qualsevol cosa. En tot aquest procés ha estat molt important poder rebre la visita dels meus familiars cada dia. Sense ells, tot sol, no sé com ho hauria fet. He tingut sort. Ara sóc conscient que és una cursa de fons. Però tinc l’ajuda de tot un equip, que fa que pugui tirar endavant dia a dia.”

Ara l’Albert ja pensa què vol fer quan surti de l’hospital. Ho veu clar: “Vull estar tres hores sota la dutxa. Pensa que fa mesos que em renten amb esponges. Una cosa tan simple…”