Regular els lloguers, o que la por canviï de bàndol

Si no hi ha res de nou, demà entrarà en vigor l’esperat índex de referència de preus del lloguer a l’estat espanyol, una mesura impulsada a Catalunya per a Catalunya i que retorna a Catalunya després de passar per totes les metes volants de la submissió: la votació al parlament l’any 2020, la suspensió pel Tribunal Constitucional espanyol el 2022, l’homogeneïtzació a les Corts de Madrid en forma d’índex “para todos”, i la posada a disposició de totes les comunitats autònomes que s’hi vulguin adherir, és a dir, per ara i de moment: Catalunya. D’aquesta manera, casa nostra rep dos anys més tard un vestit de talla única que l’estreny per aquí i li va balder per allà, que no té content ningú però que bé, ja ha complert l’objectiu primer: deixar clar aquí qui mana.

Com ja sabeu, entre la suspensió i la represa en versió espanyola, els preus dels lloguers als nuclis urbans s’han disparat fins a límits que no s’havien vist mai –hom calcula que la festa va començar amb l’entrada dels fons voltor al negoci del lloguer el 2015–, enfilats per damunt del salari ja no mínim, sinó mitjà de la població, perquè no hi ha res com donar temps i espai a la cobdícia humana. Però ves per on, el que ens diuen ara és que el dimoni de debò és la limitació, que fer abaixar els preus per llei serà pitjor que apujar-los fins on disposi el mercat, que es regula sol, el que passa és que naltros som uns impacients que no volem esperar el moment que ens ho demostrarà amb fets.

Ho veiem cada dia amb la llengua, ho veiem amb la pagesia, ho veiem amb l’habitatge: el mercat s’autoregula que t’hi cagues. És la gràcia de comerciar amb els drets de la gent: el mercat tria per tu la llengua amb què Netflix et serveix, de quin quilòmetre seran les taronges del Mercadona, o si et mereixes viure on vius des del moment que un menja-brunch et triplica el salari i l’arrendador decideix de triplicar-te el que li deus. Quin babau pot anar en contra d’aquest progrés, tornar als temps que anar de lloguer et costava com a molt mitja mesada, quan ara pots treure un sou sencer de llogar el pis de la iaia? (Sobre la proporció de petits propietaris i d’impagaments, aprofito per recomanar-vos aquest vídeo relacionat i recent.)

El mercat immobiliari està fet de peixos grossos que obren camí i peixos menuts que en recullen les molletes. Per això és natural que cadascú vegi la contenció dels lloguers segons si és dels uns, dels altres o som les engrunes de què s’alimenten. Com la meteorologia, la geopolítica o la llengua, la qüestió immobiliària atrau la saviesa d’experts que se’ns presenten com a analítics i equànimes, mentre es guarden ben prou de revelar quin lloc ocupen a la peixera. Entre aquests, hi ha una brama que diu que la regulació dels lloguers no ha funcionat enlloc on s’ha provat, que ha estat contraproduent, una catàstrofe, i també hi ha qui diu que el sistema no és perfecte però és la manera, perquè a la peixera hi ha estudis en el sentit que vulguis segons el pagador. L’experiència dels pocs mesos que fou vigent a Catalunya és que els propietaris que van poder van trobar el forat per on mantenir el seu nivell de vida, ai, de renda, i és de preveure que ara no serà diferent.

En tot cas, el problema de l’habitatge –el problema fruit de sotmetre un dret a les lleis del mercat– no admet simplificacions de cap mena. No hi ha cap solució màgica per a una anomalia tan grossa, i tot l’escepticisme sobre la moderació arrendatària passa per donar per bo l’estat actual de les coses, per considerar-lo indesafiable com una llei de la naturalesa. I en aquest estat de les coses n’hi ha que diuen que el problema no són els lloguers disparats, que són els salaris estancats, la falta d’oferta on hi ha la demanda, la superpoblació sobtada, el desequilibri territorial, i qui ho pot negar, però ves que el problema no siguin també els lloguers disparats. Llavors, quan algú s’hi arremanga, perquè per algun lloc has de començar, l’aigua de la peixera comença a tremolar.

De manera que sí, intervenir en aquesta dinàmica “natural” pot ser terrible, però terrible, terrible, perquè la por pot canviar de bàndol. D’aquí les històries de terror que amenacen amb milions de propietaris que passaran a llogar per temporada, o pitjor, que deixaran podrir els pisos perquè fer-los dignes ja no els permetrà d’apujar 300 euros el contracte; o pitjor, que els tancaran amb pany i forrellat a l’espera que els torni a bufar el vent de cara, o pitjor, que se’n desempallegaran en massa davant la impossibilitat de sagnar fins l’última gota de la classe mitjana. I aleshores què? Què en farem, de tants pisos com sortiran al mercat? Què farem, si tanta oferta els fa baixar de preu? Imagina’t que a sobre algun govern boig es posa a regular també l’arrendament turístic i el de temporada, o a gravar fiscalment els pisos buits, o a obligar els bancs o els fons d’inversió a llogar els seus assequiblement, i vinga més pisos al mercat, i vinga abaixar preus, però això quina mena d’abús és?

És clar que la sang no arribarà al riu, els grups de pressió immobiliaris no necessiten cap llei per imposar la seua llei. Només els cal infondre la creença que el mercat no s’equivoca mai, que l’error som naltros i aquesta idea de món més just i igualitari que defensem candorosament, que lliurem les armes i abandonem tota esperança. Deixem-nos estar de regular res, que el que cal és construir més, més, MÉS, habitatge social bàsicament, perquè el problema no és l’increment de preus, que és l’increment de pobres –quina capacitat de dissociació, quin prodigi quirúrgic– i deixar que la resta faci calés en pau. Perquè fins el més ruc pot entendre que si cobrim Collserola i la serralada Litoral i el Montseny d’HPO, ajuntada tota l’àrea metropolitana en una sola catifa asfàltica i edificada, aleshores sí, aleshores assolirem l’arcàdia feliç en què no caldrà apujar els salaris de merda que sostenen el país, que ja ens donaran per a un pis, així els peixos grossos podran continuar invertint i especulant i llogant al millor postor i els pobres podran continuar sent molts, però això sí: cadascú a casa seua.