22.10.2022 - 21:50
Liz Truss ha plegat de primera ministra britànica perquè la seva proposta fiscal, molt ambiciosa, ha fracassat estrepitosament. El seu pla per a rebaixar en massa els imposts ha llançat la lliura dins un pou que no ha tocat fons encara, ha causat un rescat del fons de pensions i l’augment de les taxes hipotecàries, entre més titulars catastròfics. Així i tot, seria un error atribuir el caos tan sols a l’aventura de Truss. Quan va arribar al càrrec, tot era a punt per a la tempesta. Ella ho sabia, i va fer servir aquesta mateixa paraula. Heus ací quatre crisis que s’entrecreuen i que amenacen l’estat de la democràcia britànica.
1. L’impacte desastrós del Brexit, la pandèmia i Ucraïna
Les conseqüències del Brexit per a l’economia britànica han estat desastroses. N’hi ha dos exemples significatius: la manca generalitzada de treballadors n’és un de particularment greu. La primavera passada hi va haver per primera vegada més ofertes de llocs de feina que no pas gent desocupada, cosa que ha originat una pujada dels sous i que, per tant, ha contribuït a disparar la inflació, ara de més del 10%. L’altre gran front ferit és el comerç. L’any passat, que va entrar en vigor el Brexit, les exportacions britàniques a la Unió Europea van baixar d’un 14%, i les importacions del continent al Regne Unit, d’un 25%.
El sistema polític britànic també se n’ha ressentit, enfonsat en una inestabilitat com més va més gran: el successor de Truss serà el quart primer ministre després del referèndum. A més, la recuperació de la pandèmia s’ha estancat, i la inestabilitat causada per la guerra d’Ucraïna sembla que ho agreujarà, perquè el Regne Unit importa la major part del gas i del petroli que fa servir.
2. La crisi territorial
L’any passat, els catòlics del Nord d’Irlanda, que ja són un 42,3% de la població, hi van superar demogràficament els protestants, que han passat a ser un 37,3%. El Sinn Féin, partidari d’un referèndum de reunificació, va guanyar fa dos anys les eleccions en percentatge de vot a la República d’Irlanda; al Nord d’Irlanda hi va guanyar en vots i en escons ara fa cinc mesos, tot i que no ha pogut formar govern i podria tornar-hi a haver eleccions. Dues victòries històriques. El rellotge polític i social marca un canvi de temps: la reunificació sembla més possible que mai.
L’altre front obert és un possible segon referèndum d’independència a Escòcia. La primera ministra, Nicola Sturgeon, l’ha convocat d’ací a un any, amb la incògnita de què proposarà el seu govern si l’impedeixen els tribunals, que es pronunciaran aviat. El “sí” va tenir un creixement molt elevat durant el 2020 i principi del 2021. Tot i que el “no” ha recuperat terreny, la situació és molt diferent respecte del 2014: dos anys més tard, els escocesos van votar clarament per a romandre a la Unió Europea, a la qual Sturgeon diu ara que una Escòcia independent es reincorporaria.
3. La fallida del sistema públic
El Brexit i la crisi energètica no són pas l’origen de tot, com dèiem. El Regne Unit té problemes econòmics estructurals: el seu sistema públic fa fallida en molts sentits. En el sistema de salut es veu ben clarament. Els serveis d’urgència estan col·lapsats i amb previsió d’empitjorar, i les esperes per a rebre atenció en ambulància són de mitjana de vora cinquanta minuts. Uns quants casos de morts per culpa d’aquesta espera s’han fet virals aquests darrers mesos. Hi ha més de sis milions de britànics en llista d’espera per a rebre tractaments hospitalaris de qualsevol mena, més de 300.000 dels quals en una espera de més d’un any.
L’habitatge també fa temps que tremola. El Banc d’Anglaterra ha dit fa poc que les cases amb dificultats per a pagar la hipoteca podrien superar xifres del 2008 si la crisi econòmica actual no amaina. Segons la majoria de pronòstics, entre els quals un informe recent de la Royal Institution of Chartered Surveyors, els tretze anys d’esclat del mercat immobiliari són a punt d’acabar-se: com més va menys compradors potencials hi ha i la previsió és que els preus puguin baixar més d’un 10% a partir de l’any vinent.
Els transportistes van encadenar cinc vagues aquest estiu, queixosos per la seva situació econòmica i per la crisi dels fons de pensions britànics, que també són al caire de l’abisme. Tot plegat va estenent la taca d’una divisió social profunda, no tan sols econòmica, sinó també generacional i política.
4. La decadència de l’imperi
La mort de la reina Elisabeth II ha estat el símbol d’un canvi d’època, de l’entrada en una fase inestable i tortuosa. La monarca cohesionava amb solidesa la Commonwealth, la comunitat de cinquanta-tres estats independents que, excepció feta de Moçambic i Ruanda, cercava la cooperació entre els integrants del vell imperi britànic. Un imperi en una decadència mal païda per la cultura política del reialme. Irlanda i Escòcia a banda, Carles III haurà de navegar un republicanisme creixent.
L’any passat, Barbados ja va formalitzar que es convertia en república; sis estats més han dit que volien fer igual (Belize, les Bahames, Jamaica, Grenada, Antigua i Barbuda i Saint Christopher i Nevis); i a Austràlia també hi ha una efervescència republicana.
