06.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 12.12.2019 - 07:16
Les eleccions avançades d’aquest dijous al Regne Unit posaran fi a una situació de blocatge en molts aspectes. El nou parlament haurà de decidir el desenllaç del Brexit, si permet un nou referèndum a Escòcia i si es mantenen els conservadors o governen uns laboristes escorats a l’esquerra. Els diferents camins que triï la política britànica canviaran totalment aquest estat tal com el coneixem.
El primer ministre actual, Boris Johnson, va convocar els comicis per aconseguir un vot favorable al pla de sortida de la Unió Europea després d’innumerables pròrrogues. Els sondatges mostren un avantatge del Partit Conservador, que podria governar amb majoria absoluta. Tanmateix, si no l’assoleix, tindrà poc marge per a pactar, perquè només podrà comptar amb el Partit del Brexit –que pot desaparèixer del parlament– i el partit nord-irlandès Partit Unionista Democràtic (DUP), que aspira a una desena d’escons.
En l’altre extrem, encara que manquen d’una posició comuna, hi ha els partits partidaris de repensar la sortida de la Unió Europea. El Partit Laborista vol fer un nou referèndum després d’assolir un nou pacte amb la UE. Els liberaldemòcrates volen aturar el Brexit automàticament si tenen majoria, mentre que les formacions sobiranistes són partidàries d’una nova votació.
Els partits es coordinen en els districtes electorals
El britànic és un sistema majoritari uninominal, on el candidat que obté més vots s’emporta l’escó, encara que sigui a molta distància de la majoria o el resultat sigui ajustat. Per tant, hi ha 650 eleccions diferents i és molt difícil d’encertar el guanyador en els sondatges pre-electorals.
El desenllaç sembla senzill: si hi ha una majoria conservadora, se surt de la Unió Europea; si no, molt segurament s’acabarà paralitzant el procés. La majoria de britànics ara per ara votaria en favor de romandre dins les institucions europees, segons els sondatges d’ençà de fa mesos. Tot i això, de poc servirà si no hi ha majoria parlamentària.
En aquest escenari, els Liberaldemòcrates, el Plaid Cymru gal·lès i el partit Verd han fet el pacte Units per Romandre –del qual els laboristes es van desmarcar–, basat a no competir entre si on n’hi ha algun que té possibilitats de guanyar l’escó. L’acord s’ha estès a seixanta circumscripcions electorals, en les quals quaranta-tres es presenten els liberaldemòcrates, deu els verds i set els sobiranistes gal·lesos.
Per contra, el Partit del Brexit, encapçalat per Nigel Farage, ha decidit que no es presentarà en cap dels districtes on el 2017 van guanyar els conservadors. Malgrat que no hi ha cap acord formal, els ‘tories’ han fet seves dues reclamacions de Farage, la de no prolongar el període de transició més enllà del desembre del 2020 i la de cercar un acord de lliure comerç amb la UE com el que mantenen ara amb el Canadà.
L’última oportunitat de Corbyn?
El debat sobre el Brexit ha arraconat totes les altres qüestions, però tanmateix aquestes eleccions podrien ser les darreres en les quals Jeremy Corbyn, amb una ambiciosa agenda social, es podrà mantenir al capdavant del Partit Laborista.
El dirigent ha capgirat la política social de la formació i proposa nacionalitzacions, com la del ferrocarril, els autobusos o la banda ampla d’internet. També ha proposat matrícules universitàries gratuïtes, construir cent mil habitatges socials a l’any i ha defensat aferrissadament el Sistema Nacional de Salut (NHS). Tot això es pagaria amb un increment dels impostos a les empreses i els més rics.
La proposta té detractors fins i tot dins el mateix partit i una nova derrota molt segurament implicaria el seu final com a cap dels laboristes. L’inconvenient principal és que aquest debat ha estat tapat pel del Brexit, on manté una posició més ambigua. Una part del votant tradicional ha fixat la vista en els liberaldemòcrates, que s’oposen sense fissures al Brexit, i una altra part –un quart dels laboristes van votar en favor de la sortida– es pot veure seduït per la proposta de Boris Johnson d’augmentar les ajudes socials i fer el Brexit d’una vegada.
El referèndum d’Escòcia damunt la taula
Les eleccions també tenen de rerefons el referèndum sobre la independència d’Escòcia, que la ministra principal Nicola Sturgeon vol organitzar abans de les eleccions escoceses del 6 de maig de 2021.
Boris Johnson hi ha mostrat un refús total, fet que podria portar a un nivell de conflicte mai vist entre els dos governs. En canvi, Corbyn, essent poc clar també en aquesta qüestió, pot espantar part del seu electoral anglès i fer-lo més irrellevant a Escòcia.
D’entrada va descartar el referèndum aquesta legislatura (fins al 2024), però després ha rebaixat i ha dit que no el concedirà abans de les eleccions escoceses, a l’espera de poder desenvolupar el seu pla social i, qui sap, guanyar-les també.
En canvi, Sturgeon ha dit que només hi donarà suport en canvi d’una data per a una nova consulta. En aquestes votacions, l’SNP aspira a augmentar d’uns deu escons fins als 45 (de 59 disponbiles), crear un escenari on ser clau per a la governabilitat i donar un impuls més a la independència.
El nou horitzó nacional de Gal·les
A Gal·les, el partit sobiranista Plaid Cymru ha engegat un full de ruta que té per objectiu un referèndum d’independència abans del 2030, que dependria de formar un govern independentista després de les eleccions territorials del 2021 i repetir la victòria electoral el 2021.
El lideratge d’Adam Price ha fet posar l’accent en el discurs social –emmirallant-se en l’SNP– en una de les regions més pobres del Regne Unit. El dirigent ha defensat una sanitat millor, treure cent mil infants de la pobresa i assolir competències en desenvolupament econòmic, benestar social i cultura.
En els sondatges és lluny de ser majoritari, però aquests darrers anys hi ha hagut un ressorgiment independentista, amb les primeres manifestacions en favor i un suport mai vist a l’estat independent. La formació ha de traduir aquest canvi social en vots, i les eleccions d’aquest dijous poden ser un primer pas per a esdevenir el partit de referència a Gal·les.
Dins les nacions cèltiques de la Gran Bretanya cal remarcar que el partit Mebyon Kernow, de Cornualla, també presenta un candidat a les eleccions, que demana una assemblea legislativa com Gal·les, el Nord d’Irlanda i Escòcia.
La unificació irlandesa pren força
Finalment, les eleccions poden determinar el futur del Nord d’Irlanda. Les diferències entre el DUP i el Sinn Féin han fet que el govern estigui vacant d’ençà del gener del 2017, d’entrada per un cas de corrupció del DUP, però pel xoc en una àmplia gamma de qüestions, com ara la legalització del matrimoni homosexual i el reforçament legal de l’ús de l’irlandès.
En l’acord actual del Brexit, per evitar una frontera dura, el Nord d’Irlanda continuaria amb algunes normes de la UE i podria votar el 2024 si en voldria sortir. Tanmateix, el DUP demana al govern britànic que renegociï per eliminar-ne qualsevol referència, car considera que implica posar en qüestió la integritat del Regne Unit.
En canvi, el Sinn Féin, amb una política abstencionista a Londres, ha fet una crida a aconseguir un referèndum sobre la unificació irlandesa en els cinc anys vinents. El canvi d’actitud de la població i la qüestió demogràfica (els catòlics podrien ser majoria el 2021) sembla que fa inevitable que s’hagi d’abordar la qüestió a mitjà termini.
Si en les eleccions del 2017 els unionistes es van imposar amb onze escons enfront dels set dels republicans, aquesta vegada el partit l’Aliança, que manté una posició ambigua en l’eix nacional, podria restar-ne tres als unionistes. En gran part les eleccions serviran per a mesurar el suport de cada opció amb l’objectiu de reforçar les seves posicions i facilitar la conformació d’un nou govern a Belfast.
