Registren el primer fàrmac basat en perfils genòmics per tractar pacients amb càncer de pròstata metastàtic

La Vall d’Hebron ha participat en un assaig clínic en fase III que ha permès registrar el primer fàrmac basat en perfils genòmics per a pacients amb càncer de pròstata metastàtic que han progressat a tractament hormonal. Aquest nou fàrmac per al càncer de pròstata avançat és l’olaparib, que s’utilitza habitualment en el tractament d’alguns subtipus de càncer de mama, d’ovari o de trompes de Fal·lopi.

L’olaparib –un inhibidor de l’enzim poli ADP-ribosa polimerasa (PARP)– ha demostrat que també és efectiu per al tractament de casos de càncer de pròstata metastàtic avançat amb perfils genòmics caracteritzats per mutacions en els gens de reparació de l’ADN. Això n’ha suposat l’aprovació per part de l’Administració de Medicaments i Aliments dels EUA (FDA, pel seu nom en anglès) per al tractament d’aquest tumor. La teràpia amb olaparib millora la taxa de supervivència comparada amb els fàrmacs que s’utilitzen en el tractament estàndard per al càncer de pròstata metastàtic avançat, en pacients que abans ja hagin rebut un antiandrogen.

A més, aquest assaig clínic, en què ha tingut un paper destacat el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), que forma part del Campus Vall d’Hebron, ha suposat un segon canvi en el tractament estàndard dels pacients d’aquest subgrup de càncer de pròstata. Des d’ara, les guies clíniques internacionals com la de l’ESMO, l’NCCN i l’Associació d’Urologia Americana recomanen la seqüenciació genòmica dels tumors de pròstata en els casos de malaltia avançada per detectar quins pacients es podrien beneficiar d’aquest tractament i dur-ne a terme un maneig clínic més precís.

L’olaparib ha mostrat resultats positius en la fase III de l’assaig clínic obert PROfound, que n’avaluava l’eficàcia i la seguretat en dues cohorts de pacients de càncer de pròstata metastàtic avançat amb mutacions en gens de la reparació de l’ADN. ‘Els resultats d’aquest assaig clínic són tan rellevants que l’FDA ja ha autoritzat l’ús de l’olaparib per al tractament de càncer de pròstata metastàtic avançat i s’espera que el dictamen de l’Agència Europea del Medicament faci el mateix al llarg de les properes setmanes’, explica el doctor Joaquín Mateo, investigador principal del Grup de Recerca Translacional en Càncer de Pròstata del VHIO i segon autor de l’estudi.

Aquest estudi és un pas important en la medicina de precisió per tractar el càncer. Queda molt camí per recórrer. Ara bé, per al doctor Mateo, aquest assaig és l”avenç més important cap a una medicina de precisió contra el càncer de pròstata avançat fins ara’. Pel seu impacte en el tractament d’aquests pacients, aquest estudi ha merescut formar part de la sessió presidencial al congrés de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO), l’organització professional líder en oncologia mèdica a escala europea. El congrés, una de les cites més importants en la recerca i tractament del càncer, se celebra de manera virtual a causa de la pandèmia del coronavirus. Aquests resultats seran publicats de manera simultània en un article de la prestigiosa revista ‘The New England Journal of Medicine’.

Millora en la taxa de supervivència en dues cohorts

L’estudi, en què han participat un total de 387 pacients amb càncer de pròstata metastàtic avançat, va comparar la taxa de supervivència del tractament amb olaparib davant el tractament amb enzalutamida o abiraterona –fàrmacs pertanyents al grup dels antiandrògens, la teràpia estàndard per a aquest tumor– en pacients que abans ja havien rebut un antiandrogen.

A causa dels múltiples gens de reparació de l’ADN que poden estar alterats en un tumor de pròstata, els pacients participants en l’assaig clínic es van dividir en dues cohorts, la cohort A i la cohort B. La cohort A va constar de 245 pacients que presentaven alteracions en els gens BRCA1, BRCA2 o ATM, les mutacions més comunes i conegudes en aquest subtipus de tumors de pròstata. Per la seva banda, la cohort B va incloure 142 pacients que tenien alteracions en algun dels altres dotze gens de la reparació de la recombinació homòloga que es volien estudiar. Alteracions en aquests gens, la funció dels quals està relacionada amb el BRCA1 o el BRCA2, es troben presents en total entre un 10 i un 15% dels pacients amb càncer de pròstata metastàtic avançat.

La relació entre pacients tractats amb olaparib i pacients tractats amb els fàrmacs estàndard va ser de 2 a 1, de manera que 256 pacients van ser tractats amb olaparib, mentre que 131 van ser tractats amb tractament hormonal (enzalutamida o abiraterona més prednisona). Tots els pacients ja havien rebut un tractament hormonal prèviament.Els resultats d’aquest assaig, els promotors del qual van ser Astra Zeneca i Merck, van mostrar que la mitjana de supervivència va augmentar, sobretot en la cohort A. En la cohort A, la taxa de supervivència va passar de 14,7 mesos en el tractament estàndard a 19,1 mesos al braç de l’estudi que emprava l’olaparib, fet que suposa una reducció del risc de mort del 31%, mentre que en la cohort B la taxa de supervivència va créixer d’11,5 mesos a 14,1 mesos.

‘Sembla que aquests resultats indiquen que l’olaparib funciona en pacients amb mutacions de gens reparadors d’ADN, però que, fins i tot dins d’aquest grup, hi ha diferències segons el gen concret de cada pacient, i les mutacions a BRCA1 i BRCA2 són les que s’associen a més benefici. Per a aquells gens les mutacions dels quals són poc prevalents, caldria fer més estudis’, assenyala el doctor Mateo.

‘Aquest estudi suposa un canvi en la manera com tractem als pacients amb càncer de pròstata avançat, ja que demostra que certs perfils genòmics es beneficien del tractament amb olaparib. S’haurien de fer tests genòmics als pacients amb càncer de pròstata avançat que progressin al tractament hormonal. Aquest és el gran repte que tenim per davant, la implementació de tests genòmics en la pràctica clínica, sobretot perquè, a diferència del càncer de mama o d’ovari, aquestes mutacions de BRCA1 o BRCA2 no són necessàriament hereditàries, per la qual cosa cal seqüenciar biòpsies del tumor per trobar-les, no només teixit normal o sang del pacient’, destaca el doctor Mateo.