Refugiats climàtics: una realitat oculta

Hi ha més de 65 milions de refugiats al món, segons indiquen les dades més recents de l’Agència de l’ONU pels refugiats (l’ACNUR). Però la cara més desconeguda del conflicte és que el canvi climàtic provoca una part important d’aquestes migracions.

A l’hora de calcular el nombre exacte de persones desplaçades per causes mediambientals, la dificultat rau en establir un nexe causal entre el canvi climàtic i les migracions econòmiques, les fugides per conflictes bèl·lics o els desplaçaments per desastres naturals. L’expert en medi ambient i consultor de la ONU i de diversos governs de països en desenvolupament, Riccardo Mastini, remarca que el canvi climàtic és vist no com una causa directa sinó com un multiplicador de les amenaces socials, econòmiques i ambientals preexistents, que són els principals factors de risc per les comunitats.
De fet, hi ha investigadors que asseguren l’existència d’un vincle entre el canvi climàtic i l’escalada de la guerra civil a Síria. Una sequera de més de 5 anys va dur a més de 800.000 persones a perdre els seus mitjans de vida, migrar a les ciutats en precàries condicions i sortir als carrers a protestar davant la ineficaç resposta del govern.

“Tanmateix, el vincle no és tan directe com els primers autors suposaven”, remarca Beatriz Felipe, investigadora al Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona (CEDAT) i especialista en cooperació internacional. El nombre de persones que migren per motius climàtics no es pot calcular tenint en compte únicament el nombre d’habitants d’una zona amb risc de ser afectada, perquè no tothom optaria per marxar. “No hi ha consens, i a vegades es publiquen dades alarmistes per cridar l’atenció dels mitjans”, assenyala Felipe.

Refugiats invisibles
El concepte de refugiat ambiental es va introduir l’any 1985 en un informe del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA), elaborat per Essam El-Hinnawi, acadèmic egipci expert en temes mediambientals. Segons l’informe, els refugiats ambientals són “aquelles persones que s’han vist obligades a abandonar el seu hàbitat tradicional, temporal o permanentment, a conseqüència d’una perturbació del medi ambient (natural o causada per l’home), que posa en perill la seva existència o afecta greument la qualitat de vida”.
Els països més afectats per les migracions climàtiques són els del Sud Global, sobre tot els països d’Àfrica, els petits estats insulars del Pacífic i les comunitats indígenes d’Alaska. Paradoxalment tots són els països que menys han contribuït al canvi climàtic.

Ioane Teitiota, nadiu de l’illa del Pacífic central Kiribati, va ser el primer en intentar convertir-se en refugiat climàtic. Va sol·licitar asil a Nova Zelanda perquè la seva illa estava greument amenaçada per la pujada del nivell del mar, trobant-se nomes dos metres per sobre. Els tribunals van reconèixer que Kiribati patia una greu degradació ambiental per culpa del canvi climàtic, però van denegar-li l’estatus de refugiat per no encaixar en les disposicions internacionals.

Teitiota, junt amb milions de persones, s’enfronten a un buit legal i polític de gran magnitud. La Convenció de Ginebra del 1951, sobre l’Estatut dels Refugiats, no inclou aquelles persones que s’han de desplaçar per motius mediambientals.

“Quan es signa un tractat i es defineix qui seran considerats refugiats, s’estan conferint uns drets. Això no implica que un país que hagi signat el Tractat de Ginebra no pugui ser extremadament benèvol amb els que no es consideren com a refugiats. Si a les lleis internes no hi ha l’incís dels refugiats climàtics, és per decisió política”, assenyala Miguel Ángel Elizalde, professor de la UPF i membre dels Grups d’Investigació en Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals. “A més, quan es va signar el Tractat, després de la Segona Guerra Mundial, el canvi climàtic no figurava entre les preocupacions principals com per tenir en compte aquesta situació”.

Si no s’omple aquesta llacuna jurídica i l’augment del nivell del mar acaba fent desaparèixer aquestes illes, les persones com Teitiota es convertiran en apàtrides, perquè un país no pot existir sense territori.

El buit legal implica que tampoc existeix una manera consensuada d’anomenar aquells que es troben en aquesta situació, per això cada autor opta per utilizar la terminologia que considera més adequada. Beatriz Felipe creu que el que més s’aproxima és definir-los com a “migrants ambientals”, perquè només es pot ser refugiat un cop es concedeix l’asil, mentre que el terme desplaçat jurídicament només inclou als que es mouen dins les fronteres nacionals. En canvi, el President de la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats, Miguel Pajares, prefereix anomenar-los “refugiats climàtics”, perquè el terme té més força de cara a definir la responsabilitat dels països rics, causants principals del canvi climàtic, i mostra una certa obligació a acceptar aquestes persones.

Camins cap a una resposta eficaç
Com es podria fer front a aquesta complexa situació? Elizalde creu que des de l’ètica i la moral és senzill trobar una resposta però que “de moment no hi ha alternatives viables per no enfonsar l’economia”. Admet que es podrien fer més iniciatives i accions governamentals, però “tampoc es pot tancar els ulls a la realitat i no tenir en compte que Europa, per exemple, segueix sense produir energies netes de manera endèmica per compensar el problema del canvi climàtic”. Sense deixar de banda que el dret internacional s’encarrega de “tapar forats”, sense haver trobat encara la manera de crear normatives anticipant-se als problemes.

Miguel Pajares aposta per obrir a debat el Conveni de Ginebra, afegint-hi un protocol addicional. Beatriz Felipe, però, no creu que sigui la millor opció ja que la majoria dels països europeus, tenint en compte el context actual, “intentarien rebaixar el nivell de protecció existent menyscabant la protecció legal dels refugiats actuals”. A més, seria molt complicat que tots els Estats es posessin d’acord per ratificar les modificacions. Com a alternativa, proposa reinterpretar la Convenció i que els tribunals donin asil als migrants climàtics malgrat que la llei no ho especifiqui. A Amèrica Llatina, per exemple, ja s’han anat adoptant mesures encara que a un ritme lent: la Declaració de Cartagena del 1984 incorpora un concepte més ampliat de refugiats on s’inclouen, en certa manera, els refugiats climàtics. Pel que fa a Europa, en aquesta línia es situaria la Iniciativa NANSEN, sorgida dels governs de Suïssa i Noruega, amb la idea d’organitzar consultes en diferents països per acordar una agenda comuna per abordar el tema sense haver de modificar la Convenció de Ginebra.

Igualment, Riccardo Mastini veu impossible arribar a un consens global sobre els moviments internacionals, ja que “fins i tot és un debat que segueix generant polèmica en l’àmbit científic”. Per això, suggereix que, tot i que sembli poc ambiciós, els primers passos es facin a nivell regional i mitjançant convenis bilaterals. Això implicaria treballar amb els governs dels països afectats per trobar solucions que incloguin “mesures in situ i estratègies d’adaptació, acompanyades d’un compromís real de reduir les emissions contaminants”.