03.07.2024 - 21:40
A l’Instagram d’Ona Llibres hi han penjat un vers de Joan Margarit que em va com anell al dit. M’agrada tant quan els versos em parlen!, i encara més quan són els versos d’un vell amic. No sé què devies pensar, estimat i enyorat Joan, mentre els escrivies, però avui, rellegint-los, la intimitat de la teva escriptura travessa el temps i l’espai com una sageta universal i es torna mirall per la meva ànima.
“Comprendre cansa. Però mai tant perquè no pugui ser l’últim refugi”, diu el poeta. De quin comprendre parles?, em demano. I se m’eixamplen pensaments i emocions interpel·lats per la teva reflexió. Fa temps que alço el viure a partir de preceptes gens fàcils: comprendre’m a mi alhora que comprenc els altres, els qui estimo, el qui conec i aprecio i fins i tot aquells que desconec. Analitzar-nos amb profunditat i donar-nos la raó a nosaltres mateixos és un bàlsam temptador, però altament perillós. Hem d’entendre’ns per entendre el món, però cal que, al mateix temps, recordem que la nostra veritat conviu amb les veritats dels altres i que és a mig camí entre les raons pròpies i les raons alienes on comencen a establir-se les relacions sanes, cooperatives, amoroses i de cures. En aquesta premissa crec, i en aquesta premissa m’enroco tot sovint, cercant aquesta àrea etèria de les relacions humanes; la taula de negociació del dia a dia, la zona dels pactes, de les concessions, de l’entesa.
Fa anys que inverteixo diners a fer teràpia i la cosa més interessant que succeeix conversant amb la meva psicòloga és quan tot d’una atura prudentment la meva xerrameca desmesurada i em diu: “D’acord. Tal persona t’ha tractat malament, t’ha menystingut, t’has enfadat, estàs dolguda i trista. Però ara, en comptes d’assenyalar amb el dit índex cap enfora, gira el dit i apunta cap al teu propi pit.” Heus aquí el gran exercici: sentir el dit acusador, encegat de raons pròpies, tombant-se cap a un mateix i forçant-nos a l’autocrítica; una autocrítica compassiva i dolça, però sempre desagradablement interessant. És aleshores que s’alcen preguntes com ara: per què has cedit? Per què has aguantat? Per què has permès? Per què has callat? Què hauries pogut fer diferent? Què hauries pogut fer millor? Malgrat que es desarma, o precisament perquè em desmantello, em fascina quan algú és capaç de fer aturar el meu pensament racional i em contradiu o m’obliga a dubtar, a repensar, a tornar a mirar i a reconsiderar qui sóc i com visc.
A còpia de sessions de psicòloga, he entès que quan sóc capaç de comprendre més els altres és quan em comprenc més a mi mateixa. Com més aprenc a perdonar-me, més puc perdonar els altres. Com més empatia cap a mi, més empatia cap enfora. Però com passa sovint en qualsevol afer vital, la cosa més difícil és trobar l’equilibri just i mil·limètric perquè tot avanci amb harmonia. I en les relacions humanes, aquest equilibri malparit implica aprendre a llepar-nos l’ego ferit en la justa mesura, tenir raó i reafirmar-nos, sí. Veure’ns a nosaltres mateixos, sí, però alhora que veiem els altres. D’aquí ve la dificultat de l’assumpte: si és cansat comprendre’s a un mateix, encara ho és més comprendre’ns alhora que comprenem els altres. L’empatia és una tartera rocosa, però ja fa temps que vaig comprendre que per a arribar al cim, per a coronar l’entesa amb un mateix i amb el món, aquesta és l’única senda. Ara, com es fa per no esborrar el jo mentre s’atén un tu?
Tots pequem d’algun massa. Si alguns són massa apàtics, uns altres som massa empàtics. Que sovint poso els altres per davant meu, fa temps que ho sé, però ha estat fa poc que he descobert que aquest tarannà meu resulta que té un nom, un d’aquests nous conceptes que ens arriben en anglès: burnout d’empatia, en diuen, d’això meu. En català vindria a ser “desgast per empatia”. Fa gràcia perquè sembla que ara descobrim les emocions humanes, com si no fos de tota la vida això de sentir-se consumit de tant comprendre-ho tot. Les dones, de fet, en som les principals víctimes, d’aquest suposat nou concepte; aquest és el vestit feixuc fet a mida amb què la societat ens ha mudat. El desgast per empatia el té aquella gent que s’esforça constantment a sostenir les relacions amb els altres a qualsevol preu, aquella gent que sent que sempre està pendent de les emocions alienes i fa cabrioles per no ferir, per no ofendre ningú, aquella gent que no gosa dir mai no, que no s’atreveix a contradir perquè carrega una culpa immensa, aquella gent a qui han fet creure que ser bona persona és esforçar-se per entendre els altres i esforçar-se per fer-los canviar mentre els acompanya emocionalment en la seva tortuosa transformació. Aquella gent que sol ser gent de gènere femení.
Comprendre cansa i tal vegada, ara que sembla que som a l’era de la desconstrucció de tot allò construït maldestrament, toca també d’enderrocar el vessant més condemnatori del concepte comprendre. Però, com dèiem, si demolim la idea de comprensió per deslliurar-nos del cansament, hem de fer-ho amb la justa mesura per no esfondrar l’empatia saludable que tant ens manca socialment. Com diu Joan Margarit al seu vers, la comprensió ha de ser sempre un refugi, una llar contra l’individualisme, un aixopluc per a nosaltres mateixos i per a la bona gent, un alberg de pau des d’on mirar el món i refer-lo, un recer des d’on entendre els altres, sense esclafar-nos a nosaltres mateixes.
