S’afebleix la influència espanyola en llocs clau de la Comissió

El president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín han sembrat nerviosisme entre la burocràcia espanyola, que fa temps que intenta que el cas català no cristal·litzi com un afer europeu. La seva entrada a Estrasburg s’immergeix en les reformes que han sacsat la Comissió Europea des que caducà el mandat de Jean-Claude Juncker. Els canvis que ha hagut d’emprendre la seva successora, Ursula Von der Leyen, obren una escletxa per a la posició de l’independentisme català. D’una banda, perquè el pinyol d’influència espanyola s’havia fermat molt a l’entorn de la figura de Juncker, i ara s’ha hagut de redistribuir. D’una altra, perquè els plans de Von der Leyen han bandejat Espanya, per efecte col·lateral, a un segon pla, encara que la premsa espanyola ho presenti a l’inrevés.

Juncker plega, els seus satèl·lits espanyols es disgreguen

L’arribada de l’alemanya Ursula Von der Leyen al capdavant de la Comissió ha espolsat l’entorn de Jean-Claude Juncker. Al voltant del luxemburguès hi oscil·laven dos noms de pes. El primer, la valenciana del PP Clara Martínez Alberola, la seva cap de gabinet: un gat vell de la burocràcia europea, el funcionari espanyol que fa més temps que hi treballa. Els qui la coneixen diuen que té Brussel·les apamat, com si fos casa seva, i que presenta un perfil transversal amb molta intuïció política. Alberola ha treballat braç a braç amb el govern espanyol quan li ho han demanat. És amiga de tota la vida de l’ex-conseller valencià i diputat europeu del PP Esteban González Pons (van néixer el mateix dia i al mateix hospital), i per al seu càrrec d’assessora de l’ex-president de la comissió José Manuel Durão Barroso la va avalar Ignacia de Loyola de Palacio, ex-ministra amb José María Aznar. El govern de Mariano Rajoy la va homenatjar amb la concessió de la gran creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica.

El segon nom, molt més temut pels eurodiputats i amb molt més de renom, era l’alemany Martin Selmayr. Va precedir Alberola dirigint l’equip de Juncker i, més tard, va cedir-li el lloc per convertir-se en secretari general de la Unió Europea en una carambola tan tèrbola que va acabar essent un dels escàndols més seriosos per a la Comissió. Selmayr es va presentar per ser secretari general adjunt quan encara faltava temps perquè s’exhaurís la legislatura de qui era llavors secretari general, Alexander Italianer. Només tenia una rival, que participava en la maniobra: Clara Martínez Alberola. La valenciana va retirar-se al darrer moment i quan feia minuts que Selmayr havia adquirit el dret de cobrir la futura vacant Juncker va anunciar que Italianer es jubilava, d’improvís i sense haver-ne avisat els comissaris. D’aquesta manera, Selmayr va deixar lliure el càrrec de cap de gabinet de Juncker, i Alberola el va rellevar.

Així tots dos remenaven les cireres a l’equip d’un Jean-Claude Juncker de tarannà sovint absent i displicent que no els cedia protagonisme, però sí poder. Tanmateix, ara la força dels íntims del ja ex-president de la comissió s’ha gairebé esfumat. A començament de mes, la nova presidenta, Ursula Von der Leyen, va encarregar a Alberola que fos la mà dreta de Michel Barnier per a capitanejar les negociacions post-Brexit amb el govern britànic, i alhora va enviar Selmayr a fer de representant de la Unió Europea a Àustria. D’ara endavant, doncs, recauen sobre tots dos tasques molt més delimitades i concretes, i l’extensió de la seva capacitat d’influència contra els interessos de l’independentisme català, que Selmayr també combatia fèrriament per proximitat amb Alberola, ha esdevingut gairebé inoperativa.

El tercer braç, el portaveu Margaritis Schinas, vinculat al PP espanyol

La mà dreta de Martin Selmayr era el grec Margaritis Schinas, que ha deixat de ser director general de Comunicació de la Comissió, i per tant el rostre públic de les conferències de premsa setmanals. En el seu antic rol, Schinas controlava les portes d’entrada i de sortida de tot allò de què s’informava a la Comissió i des de la Comissió. Primer, perquè era potestat seva ‘informar els membres de la Comissió sobre l’opinió pública interna dels estats membres’, i això li concedia un paper de tallafocs que, tingués l’abast que tingués, ara ja no hi és. I si hi fos, no tindria pas un camí gaire planer: amb el pas per Alemanya del president Puigdemont quan Von der Leyen era ministra de Defensa del govern de Merkel, i amb la condició d’eurodiputats tant d’ell com de Toni Comín, l’afer català és damunt la taula.

I, en segon lloc, Schinas parlava en boca de Juncker i del seu equip. Tenint-ne la confiança absoluta, les opinions de Schinas eren les de la Comissió, el seu to era el de la Comissió i l’hostilitat de les paraules que triava era l’hostilitat de la Comissió. La posició oficial de la Comissió Europea sobre Catalunya era ben clara: ‘És un afer intern d’Espanya.’ Però tot allò que la podia adornar, que té un gran valor en un cas com aquest, era a les mans de Margaritis Schinas. I la seva posició personal sobre el conflicte català no és ni neutral, ni innocent ni distant.

És casat amb Mercedes Alvargonzález, la cap de gabinet de Manfred Weber (a qui, sigui dit de passada, Von der Leyen va trepitjar per arribar a la Comissió). Tots dos són alts funcionaris de la Unió Europea, professionals forjats en el vernís elitista de l’alta burocràcia continental. Ella és asturiana i cosina de Rodrigo Rato. De fet, fou un germà seu qui presentà l’aval de tres milions d’euros amb què l’ex-vice-president d’Aznar va esquivar la presó. És molt clar que, tal com Albarela, Alvargonzález, militant del Partit Popular, i el seu marit estaven ben enllaçats amb el govern espanyol i l’oligarquia de l’estat.

Però el seu matrimoni és només una part menor del lligam amb el Partit Popular espanyol. Schinas és un buròcrata europeu de pura raça, ja des que estudià al Col·legi Europeu de Bruges. Va treballar durant catorze anys a la comissió de Transport, d’on van ser comissaris, successivament, l’ex-ministre de la UCD Marcelino Oreja i els ex-ministres d’Aznar Abel Matutes i Ignacia de Loyola de Palacio. N’és un fidel aliat, altra vegada, Esteban González Pons, que va ser l’únic a defensar-lo durant les controvertides sessions per a escollir-lo nou comissari per a la Promoció de l’Estil de Vida Europeu, càrrec que ocupa de fa ben poc.

El poder aigualit del comissari Borrell

L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol Josep Borrell és el nom parany, el miratge enmig de la reestructuració de la Comissió que fa que sembli que Espanya hi ha millorat la presència, el prestigi i el marge d’intervenció. Res més lluny de la realitat. La presidenta Von der Leyen ha canviat de dalt a baix l’organigrama de la comissió per concentrar el poder real en un equip petit i ben avingut de tres vice-presidents amb funcions executives, i cinc que només són simbòlics i amb atribucions de coordinació, perquè hi ha supeditat els comissariats.

Aquests canvis han arraconat les vice-presidències de Margaritis Schinas i de Josep Borrell. En el cas del segon, la relegació és encara més fonda: Federica Mogherini, la seva antecessora, era vice-presidenta principal, i encara abans, amb Cathy Ashton, el lloc que ara ocupa Borrell de vice-president purament coordinador era el tercer càrrec de la Unió Europea, darrere dels presidents de la Comissió i del Consell (que ara són Von der Leyen i Charles Michel). A més, l’objectiu de Michel d’ençà que el van investir ha estat d’enfortir la seva presència diplomàtica, i Borrell tem que això el debiliti.

Més. A Brussel·les va sorprendre la quantitat de nomenats per a comissaris que eren esquitxats per escàndols de corrupció. La francesa Sylvie Goulard, la romanesa Rovana Plumb, el polonès Janusz Wojciechowski i Josep Borrell són investigats o encausats per delictes econòmics. Alguns experts han suggerit que Von der Leyen va triar els noms expressament, per a escudar-se de les investigacions per malversació de fons i mala gestió amb què els jutges alemanys sotgen de fa mesos el seu mandat com a ministra de Defensa alemanya. Això posa clarament en dubte que el nomenament de Borrell sigui polític i, molt més encara, que darrere hi hagi una maniobra per a fer feina contra Puigdemont, Comín i Junqueras.

En certa manera, doncs, un Borrell amb el càrrec desnerit i quasi buidat és l’única cosa que queda d’una legislatura en què el tàndem d’Albarela i Schinas, condicionant directament Selmayr i el president Juncker, i amb el suport de la presidència d’Antonio Tajani al parlament, no va parar de posar bastons a les rodes a l’independentisme català. Tanmateix, la presència d’Espanya no s’ha pas esvaït del tot a la Unió Europea, ni a l’escenari ni entre bastidors. Rere la importància creixent de l’eurodiputat González Pons, Luis Romero Requena continua movent fils com a director general dels Serveis Jurídics de la comissió, igual com farà Jaume Duch, condecorat pel rei d’Espanya i per Societat Civil Catalana, que dirigeix la comunicació de l’eurocambra.