24.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 24.10.2022 - 21:42
Ahir la reforma del peculiar delicte de sedició va tornar a fer uns quants titulars. El primer, desconcertant, tenia per protagonista Gabriel Rufián. El candidat estrella d’ERC a les eleccions locals de l’any vinent es va despenjar en una entrevista radiofònica afirmant que a la gent no li interessa aquest tema. Des que ha tornat al poble, Rufián prova de fer el paper de descamisado, però sempre corre el perill que la manca de recursos intel·lectuals i l’afany de ser el més graciós i ocurrent li facen males passades.
Com va passar ahir, quan, hores després, el seu partit, i Junts també, van eixir com un sol home a criticar Miquel Iceta, perquè el ministre de Pedro Sánchez s’havia despenjat amb unes declaracions en què deixava entendre que la reforma del delicte de sedició no arribaria enguany, tot i haver-s’hi compromès en la taula de diàleg. I també que quan arribàs seria una mera rebaixa de les penes, a la meitat, i no la reforma del delicte en si. I encara menys l’abolició, que és l’única decisió sensata que l’independentisme hauria d’exigir.
Sobre aquest tema Pedro Sánchez ja ha mentit tant i d’una manera tan repetida que creure-se’l tan sols pot ser un acte de fe. Cal reconèixer que els seus socis del govern de coalició, Unides-Podem, han treballat molt de fa temps per aconseguir aquesta reforma del delicte de sedició, perquè entenen que va molt més enllà de la situació dels exiliats o dels represaliats catalans pendents de judici, però alhora que seria el primer pas constatable en l’agenda de la desjudicialització. Ara, com es veu, la cosa és molt lluny de restar clara.
I això malgrat que la qüestió és transcendent en termes democràtics, més enllà del debat independentista. Iceta mateix reconeix, com ha dit Sánchez alguna vegada, que el delicte de sedició –sobretot tal com s’ha interpretat en la sentència del procés– no encaixa de cap manera en la legislació europea: de fet, solament San Marino, que és fora de la UE i és un microstat políticament pintoresc, té un delicte semblant, amb unes conseqüències més o menys homologables a les del cas espanyol.
Però amb una diferència important, fins i tot amb el cas de San Marino. I és que la sentència contra el procés ha desencadenat un xoc de conseqüències imprevisibles entre la interpretació que el tribunal espanyol fa d’aquest delicte i el dret de manifestació i la llibertat d’expressió. Tant si ets independentista com si no. Perquè diu que allò que és jurídicament rellevant és la desobediència en massa, generalitzada i no violenta als agents de l’autoritat i als jutges, amb independència de la causa que la motive. I perquè afirma que el bé jurídic protegit és “l’ordre públic” –un “ordre públic” que defineix, i no és casual, com “el funcionament normal de les institucions i dels serveis”. I aquesta definició és extreta paraula per paraula de l’article 1 de la llei franquista 45/1959. Qualsevol manifestació, posats en aquest context, pot ser convertida en sedició.
Al capdavall, el rerefons real de tot plegat és, doncs, la persistència d’aquest concepte profundament autoritari, reaccionari i repressor sobre com ha de funcionar la societat. I en vista d’això cal constatar, i cal lamentar, la impotència dels partits independentistes que han perdut el nord mirant de moure’s dins la cotilla constitucional, la irresponsabilitat i la covardia del govern espanyol i el PSOE i sí, també, les brometes frívoles de Gabriel Rufián.
