La reforma laboral castellana

“La taxa de temporalitat de l’economia espanyola és del 25%, la darrera dècada. El 14%, a la Unió Europea. I la relació entre taxa de temporalitat i productivitat és molt alta. Les empreses no inverteixen en els treballadors temporals. I els treballadors temporals no guanyen experiència. Hem de ser valents. Fem costs d’acomiadaments creixents, com han defensat molts economistes.” Aquesta idea no és de cap sindicalista, sinó del president del Banc Central Espanyol, Pablo Hernández de Cos. La va exposar al Cercle d’Economia ara fa un any, conscient que la Unió Europea, com ha acabat passant, pressionaria perquè Espanya fos més competitiva i, per tant, no tingués tants contractes temporals.

És contraintuïtiu, ho sé, però alguns empresaris posen bastons a les rodes de la competitivitat, ells que sempre en parlen, perquè volen contractes curts, barats i l’un darrere l’altre. Els treballadors, no tan sols els de contractes temporals, són tan barats d’acomiadar, que sovint els fan fora sense que hagin tingut temps de formar-se bé i ser, per tant, competitius.

Aquesta setmana s’ha presentat un principi d’acord entre CCOO, UGT, CEOE i el govern PSOE-Podem sobre la reforma laboral. I no augmenta els costos d’acomiadament, com defensava el director del Banc Central Espanyol. La indemnització per acomiadament improcedent es manté com la tenia el PP (trenta-tres dies per any i no quaranta-cinc com abans). L’acord tampoc no posa una taxa màxima de contractes temporals (un 15%), com defensava el ministeri de Treball al començament de les negociacions. Yolanda Díaz diu que l’acord és històric, però això no ho ha aconseguit. L’acord diu, això sí, que els mesos que es poden encadenar de contractes temporals passen de 24 mesos a 18. I l’acord diu també que reduiran la temporalitat gràcies al setge als subcontractes i reduint els tipus de contracte temporal existents (ara solament n’hi haurà dos; cau el d’obra i servei). Però amb l’acord a la mà continuarà essent barat acomiadar. Ves que al final no reduïm els contractes temporals, sí, però que la temporalitat continuï essent alta.

S’han de celebrar dues millores. Diguem-les: un pacte d’empresa no podrà empitjorar les condicions de la resta del sector. I mentre duri la negociació d’un conveni nou no es perdrà l’antic. Ara l’empresari en tenia prou d’allargar les negociacions un any i el conveni antic restava invalidat. Ves si era fàcil de carregar-se allò que s’hagués aconseguit.

La part de l’acord més castellana és la que tant el PP com el PSOE defensen: que un conveni estatal prevalgui sobre la resta. Si la Intersindical a Barcelona arrenca unes grans condicions en un conveni, i les de CCOO a Madrid són pitjors en un acord estatal, mana Madrid. I això és especialment greu al País Basc i Galícia, on els sindicats bascs i gallecs tenen molta força i hegemonia. Per tant, moltes millores aconseguides allà per sindicats bascs i gallecs, Madrid pot aigualir-les. Finalment els EROS amb el PSOE i Podem poden tirar endavant sense que l’autoritat administrativa ho hagi de validar. Com volia el PP.

De l’acord, en resum, no solament me n’inquieta allò que no s’aconsegueix (EROS, preeminència de Madrid), sinó també allò que presumeix d’haver aconseguit: rebaixar la temporalitat dels contractes.