11.11.2022 - 19:50
|
Actualització: 11.11.2022 - 21:17
Don Miguel de Unamuno, de qui Joan Fuster deia amb aquella gràcia que només tenia ell que era una espècie de “Conchita Bautista de la cultura”, va polemitzar una vegada sobre l’obra de Jaume Balmes. És quan va dir: “Prefiero desbarrar con ingenio a actuar com ramplonería”. Ho pose directament en l’original espanyol perquè la traducció, que sempre és una traïció, crec que no aconseguiria de reproduir correctament la buidor ampul·losa de la frase, aquesta artificialitat tan arrelada en la cultura espanyola de fer-se l’interessant a còpia de retorçar la llengua amb vocables inflats. Siga com siga, i això és el que m’interessa, don Miguel proclama que ell, i Fuster vol dir que ell i els seus, prefereix fer una cosa que està mal feta (“desbarrar con ingenio”) si és enginyosa que no pas actuar de manera vulgar, és a dir, com ho faria qualsevol veí raonable.
Unamuno no és un qualsevol en el marc de la cultura espanyola. Ni, encara menys, de la conformació de l’univers mental espanyol. Per això Fuster el posà tan radicalment en el punt de mira d’aquell llibre extraordinari que va publicar en castellà, Contra Unamuno y los demás, i que ara podem trobar també en versió catalana.
No hi ha cap analista català que haja penetrat tan a fons en l’auscultació de la cultura i la personalitat nacional dels espanyols com Fuster. I encara menys que ho haja fet d’una manera tan incisiva, documentada i –si m’ho permeteu– intencionadament anticolonial. Els despulla amb una meticulositat que no té preu, els retrata amb una agudesa incomparable i els posa en el seu lloc. Espanya és el país de la picaresca, del fer veure, de l’anar a treure profit del minut i deixar el futur penjant sempre d’un fil, de l’aprofitar-se’n. I com diu l’escriptor de Sueca, en això tant se val que parlem de les dretes com de les esquerres. Tots són uns.
En tenim una nova prova fefaent amb això de la reforma de la sedició. Com tots sabeu, ahir el PSOE i Unides Podem van presentar la seua proposta de reforma del delicte de sedició, una proposta pactada amb Esquerra Republicana en el marc de la taula de diàleg. Sempre que hi ha un pacte com aquest, és lògic que els diferents actors tinguen interessos propis, fins i tot contradictoris entre ells, perquè les finalitats que els porten al pacte poden ser contràries. En el cas que ens ocupa, jo no tinc cap dubte del compromís d’Unides Podem, i molt concretament de Jaume Asens, contra la repressió, i concretament contra la repressió del Primer d’Octubre; crec que en això és el més net de tots, el menys interessat. Però una cosa ben diferent és quina és la intenció del PSOE. I la d’Esquerra. Els republicans necessiten dir que la taula serveix per a alguna cosa i refermar l’aliança amb el PSOE a veure si els voten el pressupost català i si, més enllà, conformen una majoria alternativa. D’això es tracta. Però ja tindrem temps de parlar-ne. Avui em centraré en el PSOE, perquè és allà on hi ha el rovell de l’ou.
Entenguem-nos: per als socialistes, i per a l’estat espanyol, aquesta reforma del delicte de sedició no és res més que una nova oportunitat de “desbarrar con ingenio”. Per primera vegada, el govern espanyol ha constatat i ha reconegut en públic la derrota inapel·lable d’Espanya en l’escenari judicial europeu. Els ha costat molt dir-ho públicament, però al final ho han fet: mantenint el delicte de sedició són conscients que perden, i continuaran perdent, davant l’independentisme català. I què fan aleshores? Adonar-se de l’excepcionalitat espanyola i que el problema són ells i la seua estranya manera d’entendre la democràcia? No! El que fan és provar de continuar igual, recorrent a la picaresca. Eliminen un delicte que ja no els era útil ni els servia per a res, però incorporen les conseqüències d’aquell delicte a un nou tipus penal, a veure si així aconsegueixen de continuar fent servir la violència i no la política contra l’independentisme català, però sense que Europa se n’adone. I fins i tot esperen –ho va dir amb totes les lletres Patxi López ahir– que ara sí que els jutges europeus els enviaran en safata el cap del president Puigdemont.
El PDECat i ERC, cada dia més coincidents, s’han manifestat a favor de l’acord afirmant que és un pas en la desjudicialització. Però la resta de l’independentisme no s’ho ha empassat. Junts i la CUP, l’Assemblea Nacional Catalana, el Consell de la República i Òmnium Cultural han estat ben contundents a l’hora d’explicar que això que s’ha pactat és un disbarat i que la reforma del delicte de desordres públics que ens han colat amb la reforma de la sedició és, en paraules de Xavier Antich “un pas endavant en la persecució del dret de protesta i la criminalització de la dissidència política” per part d’un “estat que no tolera ni la discrepància política ni s’atreveix a enfrontar democràticament el conflicte”.
Això que han fet és greu. Molt greu. Especialment per als més de quatre mil represaliats que ara podran ser acusats de desordre públic agreujat, amb penes més altes de les que podien rebre fins avui. No estic ni tan sols segur que hagen resolt gaire cosa per als represaliats VIP, però ben segur que ens han complicat la vida a tots els altres. Ara bé, dit això, deixeu-me aclarir dues qüestions clau que em semblen essencials.
La primera és que els espanyols no comprenen el problema perquè no el poden comprendre. Perquè no comprenen el concepte europeu de democràcia. I aquesta és la clau de tot. Per això es queden en les coses accessòries, confiant que el maquillatge canviarà alguna cosa. Però no: aquesta reforma del delicte de sedició els ve ordenada des del Consell d’Europa arran d’una anàlisi més complexa i completa que es pot resumir en una frase: el dret de fer la independència no pot ser perseguit amb el codi penal, és a, dir aplicant la violència. Ep! Encara que es vesteixi de seda, la mona… Temps al temps. Les institucions europees van delimitant al detall el marc de la repressió a Espanya, no per defensar-nos als catalans sinó perquè la legalitat i la justícia espanyola són una aberració en un marc jurídic i legal cada dia més unit. I això ho continuaran fent, perquè no és una qüestió de noms sinó de concepció de la societat, en diguen ara sedició o desordres públics agreujats. Els espanyols guanyaran un temps, segurament, i potser tindran alguna victòria parcial, però al final, per més que s’entesten a fer entrar el clau per la cabota, no els servirà de res. Perquè el que pretenen fer, que era i és combatre contra una idea política amb altres armes que el vot o el diàleg, no és tolerable en la Unió Europea.
I la segona qüestió. Per a aconseguir de fer efectiva la independència, aquesta reforma afecta ben poc. Si l’octubre del 2017 es van prendre les decisions que es van prendre tot i saber que farien servir els tipus penals de rebel·lió i sedició i les desorbitades penes de presó que comportaven, ara aquestes mateixes decisions es poden prendre sabent que les penes tindran un nom diferent però la mateixa conseqüència. No ha canviat res, doncs. I això no és el més important. El més important és la constatació que sabem com ho hem de fer i, sobretot, que sabem que ho hem de fer sense fer marxa enrere el darrer segon. Que no es pot deixar perdre la segona oportunitat com es va deixar perdre la primera. I que hem après molt de tot el que va passar el 2017 i el 2019. Fins i tot coses a les quals no donem importància malgrat que en tenen. Per exemple, no és important que no s’hagen atrevit a jutjar els xicots de la Jonquera perquè no són capaços d’organitzar un judici així de multitudinari? És una pista. I no és important que no s’hagen atrevit tots aquests anys a jutjar per sedició i posar a la presó totes les persones el nom de les quals van apuntar els Mossos el Primer d’Octubre –tot i que eren ells els sediciosos que el Tribunal Suprem assenyalava com a actors indispensables dels plans del govern i el parlament?
Vull dir que, sobre la reforma de la sedició, al final som on érem i no cal fer grans escarafalls. Amb Espanya molt afeblida i amb nosaltres en una posició delicada, però només delicada, perquè anem assumint també que hi ha un moviment de gran abast en marxa i és la manera en què Esquerra es va desenganxant del procés. I cal parlar de com se supera això. Que se superarà.
No puc acabar sense dir que, sobre aquesta darrera qüestió, ahir el PSOE va ser molt explícit quan, per justificar la reforma, va dir que Catalunya avui està més bé que el 2017 perquè “hem aconseguit [ells i planificadament] dividir l’independentisme” i perquè el govern català ha signat que en cap cas eixirà del marc constitucional espanyol. Per cert, quan a VilaWeb vam explicar que aquest era el significat exacte del darrer comunicat de la taula de diàleg, la Generalitat ho va negar emfàticament, cosa que propicià el corresponent atac en massa contra aquest diari de les hienes digitals (gràcies pel concepte, Germà Bel).
