Quins riscs pot tenir per als manifestants la reforma del codi penal?

La proposta de reforma del codi penal espanyol que elimina el delicte de sedició i modifica el de desordres públics ha suscitat debats entre juristes, i un dels punts centrals és si pot vulnerar el dret de manifestació i facilitar la repressió contra la base dels moviments socials. El delicte de desordres públics, a diferència de la sedició, apareix en molts procediments i forma part de les acusacions contra manifestants gairebé sistemàticament. És per això que organitzacions antirepressives com ara Irídia i Alerta Solidària s’han centrat a valorar el risc que alguns punts de la reforma puguin facilitar interpretacions no garantistes, tot i que valoren positivament la derogació de la sedició.

En el cas de l’independentisme de base, el delicte de desordres públics ha estat ben present en les condemnes d’aquests darrers anys. El cas de Marcel Vivet en podria ser un exemple, i, en el context de les protestes post-sentència, també el del jove de Vic condemnat per l’acció a l’aeroport o els de Mohcine el-Mesbahi, Abdessabour al-Youbi, Dani Gallardo, Elsa Vilki i Oriol Calvo. Tot i que les penes per aquest delicte solen ser baixes, en alguns casos han arribat a sumar un any o dos de presó a condemnes que sovint es combinen amb els delictes d’atemptat contra l’autoritat, lesions o danys.

Com es fan servir els desordres públics actualment?

“És un delicte que sempre s’ha fet servir per criminalitzar el dret de protesta, una mena de calaix de sastre d’aquelles conductes que puguin alterar la pau pública i que ben bé no puguin ser acreditades per altres mitjans”, explica Eduardo Cáliz, que ha defensat nombrosos manifestants encausats des d’Arrels Advocats i Alerta Solidària. Un perill que sempre ha estat present en aquest delicte és el de fer-lo servir per augmentar les penes, a vegades penant doblement una mateixa conducta i interpretant malament allò que persegueix: “Ens hem trobat molts casos en què acusen un manifestant de llançar pedres contra la policia i demanen que es consideri un delicte de desordres públics i un altre d’atemptat, tot i que s’hauria de demanar només el d’atemptat. Una altra cosa és si, a més d’això, també s’han mogut contenidors, s’han trencat vidres… Llavors sí que hi hauria diverses conductes constitutives de diversos delictes, entre els quals desordres públics.”

En la major part dels casos, interpretacions esbiaixades d’aquesta mena formen part dels escrits de la fiscalia i no acaben en condemna, tot i que a vegades les sentències sí que reprodueixen el relat dels fiscals. En el cas de les protestes post-sentència, la immensa majoria dels casos jutjats, en què els desordres són molt presents, han acabat en absolucions. És el cas, per exemple, de Ricard Llorente, absolt malgrat que la fiscalia li demanava vuit anys i mig de presó –quatre per desordres públics– o el de la Gina, també absolta, a qui es demanava l’expulsió del país exclusivament per aquest delicte, basat tan sols en l’acusació d’haver arrossegat dos contenidors.

“En la gran majoria de casos el delicte s’aplica en contextos de manifestacions o accions. Ens trobem atestats sovint redactats de manera exagerada pels cossos policials. Volen amplificar unes conductes que sovint cauen quan arriben a instàncies judicials”, afegeix l’advocat. Tanmateix, ben sovint l’absolució arriba després d’anys amb la causa oberta.

L’augment de la pena mínima en alguns supòsits

També és habitual de veure condemnes per desordres públics en què no s’arriba a dos anys de presó, i en què, per tant, el condemnat no hi entra, si no té antecedents. La possibilitat que aquestes situacions empitjorin arran de la reforma proposada és la principal preocupació d’alguns advocats. Tot i que la pena màxima baixa de sis anys a cinc, la pena mínima en alguns supòsits puja d’un a tres. “Una condemna que podria ser d’un any de presó, amb el nou redactat d’aquesta modalitat agreujada, seria de tres anys i implicaria l’ingrés”, alerta Cáliz. I recorda que poques vegades es condemna per aquest delicte en les penes més altes. En la mateixa línia, Andrés García Berrio, advocat i codirector d’Irídia, troba positiva la rebaixa de la pena màxima, però creu que la pèrdua de la capacitat de graduació de penes és perillosa. “En general –diu–, la reforma dóna molt marge als tribunals per a decidir quan som davant de desordres públics agreujats.”

Aquests supòsits tenen en compte modalitats agreujades del delicte en què hi ha hagut també una situació de pillatge, l’acusat portava un instrument perillós o quan els fets “siguin comesos per una multitud que tingui el nombre, l’organització i el propòsit idonis per a afectar greument l’ordre públic”. Aquest darrer punt implica un canvi que ha tingut interpretacions positives. La redacció actual permet d’aplicar penes més altes si els fets s’han dut a terme en una manifestació o reunió nombrosa, cosa que s’ha denunciat com una vulneració del dret de protesta. Tanmateix, Cáliz considera que aquesta modificació, a la pràctica, no en canviarà la interpretació: “Se substitueix ‘manifestació’ per ‘multitud’.”

Quant al pillatge i a l’ús d’instruments perillosos, la interpretació que en facin els jutges pot ser semblant a l’actual, que a vegades ja és problemàtica. En alguns casos, com el de Marcel Vivet, s’ha considerat instrument perillós un objecte ordinari com el pal d’una bandera. “A les manifestacions de Pablo Hasel hi va haver actes de pillatge, però no van ser duts a terme pels manifestants –afegeix Cáliz–. Podria haver-hi una situació en què s’apliqués la modalitat agreujada a persones mobilitzades que no han comès l’acte directament.” De fet, aquest problema de projectar les conductes d’un grup en un individu, encara que no es concreti de quina manera les ha comeses directament, ja s’havia vist en alguns casos.

El president del grup confederal d’Unides Podem al congrés espanyol, Jaume Asens, ha defensat a Twitter que una de les millores de la reforma és que el delicte requereixi una actuació grupal. “Es deroguen els desordres públics a títol individual. Era una contradictòria, pertorbadora i confusa referència aprovada pel PP”, explica. Sobre aquest canvi, Cáliz diu: “Abans hi havia la menció d’accions fetes ‘en grup o emparant-se en el grup’ i ara es modificarà. Però a la pràctica veiem que els policies diuen ‘L’hem detingut a ell, però formava part d’un grup que feia això’, sense fer referència a les conductes concretes del detingut.”

També s’ha aplaudit que la nova redacció tingui menys causes d’agreujament i elimini, per exemple, l’ocultació del rostre com a agreujant, però l’advocat alerta que ja hi ha un agreujant genèric al codi penal que incorpora la disfressa i, si s’aplica, les penes s’han d’aplicar en la modalitat superior.

Talls de vies públiques i ocupació d’edificis

Alerta Solidària i Irídia alerten dels riscs de la redacció de la reforma en relació amb el tall de vies públiques i l’ocupació d’edificis. La proposta parla de penar l’obstaculització de les vies públiques que origini un perill per a la vida o la salut de les persones. “Les darreres sentències del TSJC han especificat que els talls de vies públiques no poden ser considerats delicte si són pacífics –la sentència de Moisés Fernández i Francisco Garrobo, per exemple–”, explica Cáliz. “Amb aquesta modificació, com que introdueix la intimidació, és possible que aquesta conducta pugui arribar a constituir delicte. S’incorpora l’element que hi hagi risc per a la seguretat, però en el moment en què es talla un carrer sense policies que dirigeixin el trànsit, els jutges sempre poden argumentar que hi ha perill. Donen facilitats perquè hi hagi sentències condemnatòries.”

El text també parla de castigar amb una pena mínima de tres mesos de presó o una multa mínima de sis mesos “els qui, sense fer ús de la violència o intimidació i sense estar compresos en l’article anterior, actuant en grup envaeixin o ocupin, contra la voluntat del seu titular, el domicili d’una persona jurídica pública o privada, un despatx, oficina, establiment o local, encara que sigui obert al públic, i causin una pertorbació rellevant de la pau pública i de la seva activitat normal”.

García Berrio explica que aquest matís afegit de “sense fer ús de la violència o la intimidació” és clau. “Si no és necessària la violència, parlem del dret legítim de protesta pacífica. Entrar en un banc a protestar sense que hi hagi cap dany ni violència hauria de restar fora del dret penal; això s’ha de corregir en el tràmit legislatiu. Abans no es feia cap referència a la violència, però com que l’article era en el context de desordres públics i aquests exigien violència, quedava clar que era necessària.”

“La PAH o entitats contra la pobresa energètica fan aquesta mena d’accions, que fins ara jutjades com a delictes de coaccions o similars, i que, com que no encaixaven dins el tipus penal, acabaven en absolució. Ara es crea un tipus específic”, denuncia Cáliz. Basant-se en la seva experiència, García Berrio expressa preocupació per la manera com pugui afectar els moviments socials: “He participat en les defenses de mobilitzacions del Sindicat de Llogateres que han acabat en absolució. Amb aquesta nova redacció seria diferent, si entrar dins una seu bancària sense violència ni intimidació és un delicte. Incorporar dins els desordres públics aquestes accions que acostumen a entrar en la lògica de la desobediència civil és delicat.”

La intimidació, la principal incògnita

La preocupació fonamental dels juristes crítics amb la reforma és la introducció del concepte d’intimidació. “Seran castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys els qui, actuant en grup i a fi d’atemptar contra la pau pública, executin actes de violència o intimidació sobre les persones o les coses; o obstaculitzant les vies públiques originant un perill per a la vida o la salut de les persones; o envaint instal·lacions o edificis”, diu l’apartat referit al delicte. Per tant, s’elimina la necessitat de la violència i s’hi afegeix aquest concepte. “És absolutament indeterminat, i d’alguna manera s’introdueix per la interpretació de la intimidació ambiental de la sentència d’Aturem el Parlament i del judici del procés”, considera García Berrio. “Es generen conceptes cada vegada més abstractes i amplis que poden conduir a criminalització i interpretacions altament desproporcionades”.

Cáliz hi coincideix i alerta que la interpretació que en facin els jutges pot arribar a criminalitzar situacions com ara un tall de carreteres. “Hi ha intimidació en una suposada situació en què els manifestants tallen una carretera, els cotxes toquen la botzina i hi ha certa empipamenta entre uns i altres? Amb el nou redactat ho sembla, sembla que s’amplien les conductes que entrarien dins el supòsit de delicte.”

Els impulsors de la reforma defensen que en la redacció actual ja es parla de la possibilitat de penar les amenaces de la violència, i no la violència en si mateixa, i per tant el concepte d’intimidació no implicaria cap gran canvi. “Se suprimeix l’‘amenaça’ d’utilitzar la violència com a modalitat de l’article 557. Es recupera la dicció estàndard anterior de la ‘intimidació’ (evidentment en les persones)”, ha explicat Asens. La incògnita és si els jutges podran interpretar de manera més ambigua aquest concepte que el d’amenaces de violència o el reservaran per a situacions molt concretes.

La interpretació dels jutges, la clau

Tant Cáliz com García Berrio coincideixen que la derogació del delicte de sedició és una bona notícia, però creuen que els punts esmentats s’han de modificar durant el tràmit legislatiu per a garantir el dret de protesta. “Al final seran els tribunals que considerin quins són els requisits. Sempre s’exigeix que el dret penal sigui com més concret millor, i en aquest cas és tan ampli que pot donar lloc a interpretacions diferents, garantistes i no”, conclou García Berrio.

“Pel que fa als moviments socials, totes les reformes del codi penal des de la constitució han anat empitjorant, però les mobilitzacions han continuat sense por de la repressió”, afegeix Cáliz. “Als represaliats pendents de judici aquesta reforma no els afecta i als moviments socials i la dissidència política els deixa pitjor.”

Encara hi ha desenes de causes d’activistes independentistes per jutjar, però una possible interpretació més punitivista dels fets en un nou marc legal no els podria perjudicar, perquè no s’aplicaria de manera retroactiva. Si els canvis de la reforma servissin per a rebaixar algunes penes sí que es podrien aplicar retroactivament, però advocats com Cáliz ho veuen improbable. Com en la gran majoria de casos la pena màxima per desordres no s’aplica, la rebaixa de sis anys a cinc no sembla que hagi de significar un benefici, si més no de manera immediata.