Algunes reflexions sobre la sentència del cas Trapero

Ara que la sentència del ‘cas Trapero’ –en realitat hauríem de dir: del judici contra la cúpula d’Interior– ja és ferma, procedeix de fer algunes reflexions pausades al respecte.

La primera és òbvia. Que uns mateixos fets puguin ser constitutius de sedició per al Tribunal Suprem espanyol, de desobediència per al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no delictius per a l’Audiència és ja esgarrifós. Demostra la poca predictibilitat de la justícia espanyola. Depenent de la ruleta de quin tribunal hagi de jutjar-los, uns mateixos fets poden tenir lectures molt diferents. I no val dir que tot es redueix a la diferent participació dels encausats en els fets, cosa certa, perquè amb els impecables raonaments de la sentència de l’Audiència espanyola, cap dels encausats al Suprem o al TSJC no haurien estat condemnats. I, al contrari, amb els arguments del Tribunal Suprem, el major hauria anat a presó. El particular punt de vista dels integrants d’un tribunal o un altre pot determinar una condemna de més d’una dècada o una absolució. I, òbviament, aquesta impredictibilitat és impròpia d’una justícia democràtica. Si això pot passar a l’estat espanyol, és, entre més raons, perquè els mecanismes de control són inexistents o terriblement ineficients.

Algú podria dir que la sentència justa és alguna de les dictades pels tribunals que han condemnat per sedició o desobediència. Nego categòricament la major. Els fets, tots, són manifestament atípics –no delictius– com vaig tenir ocasió d’explicar a bastament al meu llibre 1 judici polític i 100 preguntes (Símbol, Barcelona, 2018). Però, al marge de la meva convicció jurídica –no deixo de ser advocat de part i per tant parcial–, convindrem que la sentència de l’Audiència –que, recordem, la fiscalia no ha gosat de recórrer– és una sentència ferma a la qual li és aplicable –perdoneu el tecnicisme– l’efecte positiu de la cosa jutjada, enunciat com a res iudicata pro veritate habetur. És, en efecte, un principi jurídic processal que la cosa jutjada –també anomenada ‘veritat judicial’– ha de ser tinguda, per tothom, com a veritat. Així les coses, si és veritat judicial la declarada pel Suprem com també la declarada per l’Audiència, s’ha d’imposar aquella veritat més respectuosa amb els principis jurídics de presumpció d’innocència i in dubio pro reo. Si les dues interpretacions eren possibles ­–segueixo negant que ho sigui la del Suprem–, en un estat democràtic ha de prevaler, sempre, la més favorable a l’acusat. Tots els condemnats pel Suprem haurien de ser immediatament alliberats.

La sentència de l’Audiència espanyola i els seus contundents raonaments demostren encara més la injustícia de la condemna del Suprem. Al llibre abans esmentat –perdoneu la reiterada autocita– ja vaig explicar que trossejar la mateixa causa entre diferents tribunals era un disbarat jurídic que podia comportar resultats contradictoris. També que el Tribunal Suprem no era l’òrgan competent per a conèixer d’aquests fets –com finalment ha dictaminat la justícia belga en l’euroordre del conseller Puig. I que donar valor probatori als atestats policials era contrari als principis processals més elementals. Resulta, a més, que aquells atestats, com també vaig denunciar des del primer moment, no tenien el més mínim rigor –us en recordeu, de Sant Esteve de les Roures?–, estaven trufats d’apreciacions subjectives sense base i demostraven un clar biaix tendenciós contra reo. La sentència de l’Audiència posa, aquí també, les coses al seu lloc i desqualifica contundentment la tesi dels atestats acríticament acollida per una fiscalia indolent. A qualsevol país democràtic això comportaria exigència de responsabilitats. A Espanya, barra lliure per a perseverar en la tendenciositat exacerbada amb nom de lloa al nazisme.

L’actitud de la policia judicial –Policia Nacional i Guàrdia Civil–, la fiscalia i els tribunals que han condemnat uns fets que uns altres tribunals no consideren delictius demostra que existeixen a l’estat espanyol massa autoritats que no respecten els drets fonamentals internacionalment reconeguts –i que, recordem, formen també part de l’ordenament jurídic espanyol. Em remeto a l’article publicat a El Temps el passat mes de setembre amb el títol ‘Estat de dret i respecte als drets fonamentals: de la teoria a la pràctica’. Els drets fonamentals, incloses les garanties processals, haurien de ser guia d’actuació de qualsevol poder públic. És preocupant i trist constatar que el dret, mecanisme per a resoldre conflictes, es fa servir com a arma repressiva contra els dissidents polítics –recordem el ‘más dura será la caída’. Tot un exemple de manual de l’anomenat ‘dret penal de l’enemic’.

I parlant d’actituds poc respectuoses amb els drets humans, el model policial espanyol d’ordre públic –el del ‘a por ellos’– surt molt malparat a la sentència de l’Audiència. Per il·legal que fos el referèndum, res no justificava l’ús desproporcionat de la força contra ciutadans majoritàriament pacífics. S’instrueixen encara algunes causes contra els responsables d’aquella injustificable carnisseria. Però la fiscalia, en lloc de perseguir uns evidents abusos il·legals, s’ha posicionat al costat dels investigats, que, a sobre, han estat aplaudits i premiats per les autoritats polítiques. Al contrari, el model policial català, basat en la mediació, rep a la sentència l’elogi que mereix un model policial democràtic.

Dos apunts finals. La sentència, i totes les reflexions que al respecte acabo de fer –i alguna més que callo–, ens serà de veritable ajuda per a la defensa internacional de les diferents causes. Cal simplement recordar que el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí segueixen processats per rebel·lió!, malgrat la contundència amb què el mateix Tribunal Suprem va descartar l’existència d’aquest delicte. Recordo que quan a principi de novembre del 2017 el company Gonzalo Boye i jo mateix explicàvem la querella als respectius col·legues belgues que havíem escollit per a defensar la primera euroordre, i els explicàvem, per exemple, que ens acusaven de rebel·lió sense violència, o que ens havien notificat en dia festiu una querella de 116 pàgines sense adjuntar-hi els documents i citant-nos per a l’endemà a un tribunal a més de 600 quilòmetres, els lletrats flamencs es miraven entre ells amb cara d’incredulitat. Des de llavors ha plogut molt, i l’altiu orgull de la justícia espanyola ha perdut tota la credibilitat llavors presumida.

Per acabar, tinc, com és obvi, una gran alegria per l’absolució dels quatre acusats. Alegria professional perquè he estat l’advocat defensor d’un d’ells –per cert, molt millor jurista que jo–, i alegria personal perquè els aprecio a tots i tinc amistat personal amb alguns, companys a més de professió. Però precisament per això puc donar testimoni del calvari que ells, i les seves famílies, han patit durant aquests tres anys. Recordem que la fiscalia demanava penes de fins a onze anys de presó –poca broma. I, malgrat la inconsistència de les acusacions, vistos els antecedents, la condemna no era gens descartable. Qui els repararà d’aquest injust patiment? Pregunta retòrica, perquè òbviament el sistema judicial espanyol no ho farà. Ni tan sols rescabalar-los de les despeses de la seva defensa, o de les elevades despeses que desplaçaments i allotjament a Madrid, durant la instrucció i el judici, els han comportat. Malgrat l’alegria per l’absolució, l’estat repressor ja s’ha cobrat part de la seva revenja.