Reflexions de l’artista Eulàlia Valldosera al Vinseum

L’equip que tira endavant el Vinseum, museu de les cultures del vi de Catalunya, amb seu a Vilafranca del Penedès i Xavier Fornos al capdavant, és un grup de professionals preparats, joves si ens mirem la mitjana del conjunt d’equipaments museístics del país, treballadors i esforçats, que any rere any han anat millorant des de la qualitat aquest museu. La millora es dóna tant quant a l’espai (tenen molt avançades les obres d’ampliació, una comesa titànica) com a la col·lecció. Com tot museu centrat en una temàtica concreta, en aquest cas el món del vi i la cultura que s’hi vincula, sovint està ben dotat en la part etnogràfica, però no tan sovint aquests museus aconsegueixen d’instal·lar-se en la contemporaneïtat més radical.

De fa ja uns anys, el Vinseum treballa amb la convicció que és un museu d’àmbit nacional i que batega al món més contemporani, des del vi i des de l’art. Així, impulsa el Festival Most de Cinema del Vi, en què sempre, i com més va en més nombre, s’hi ofereixen propostes audiovisuals que mostren aspectes rabiosament contemporanis del sector vinícola des d’una visió crítica. I això no és nou: fa set anys ja van convidar Jonathan Nossiter, el cineasta endimoniat que va ridiculitzar el gurú Robert Parker a Mondovino i que va retratar com ningú els viticultors italians impulsors del vi natural a Natural resistance. En aquell moment el vam entrevistar.

Però com portar la radicalitat d’un discurs contemporani en el si del museu, tot sacsejant i alhora fent més rica la col·lecció? Perquè un museu ha de tenir un discurs viu des de l’art contemporani també. Les exposicions temporals ho permeten, és clar, però aquests dies es pot veure aquesta fal·lera en un esglaó nou: una de les artistes més celebrades del panorama català i l’artista vilafranquina més internacional, Eulàlia Valldosera, exposa dues peces al Vinseum: Som un sol cos (2021) i El període (2006).

Som un sol cos és una instal·lació que es troba en un espai provisional del museu, a la primera planta de l’edifici del Palau Reial. És propietat de la Generalitat de Catalunya i forma part de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. L’ha cedida en dipòsit al Vinseum, amb l’objectiu que acabi formant part de la futura exposició permanent del nou equipament. D’operacions d’aquesta mena, aquests darrers anys se n’han fet molt poques i és una raresa que alguna d’aquestes adquisicions públiques vagi a parar en un museu de fora de Barcelona que no sigui dedicat a l’art. Però sense aquestes accions públiques, els museus temàtics sempre aniran coixos. Celebrem, doncs, aquesta cessió.

Som un sol cos consta de dues grans gerres antigues on s’elaborava vi. Però en aquest cas, aquestes peces no fermenten el most de la verema sinó que contenen uns cables que transporten informació digital amb la intenció que ens transformi, ens meni a un altre estat. En una de les gerres se sent el so de les darreres revoltes gregues, i sobre l’altra gerra es projecten imatges d’aquestes revoltes, que alhora ens transporten a les batalles de la Grècia clàssica, el bressol de la cultura mediterrània, el bressol de la cultura del vi.

Continua explicant aquesta peça múltiple i complexa la mateixa Eulàlia Valldosera: “Després sentim una veu, i la veu dóna vida al perfil d’una de les gerres, que comença a vibrar i tremolar a cada paraula. Són vives les coses que considerem inanimades? Segons ens diu la veu en off femenina, no hi ha pas separació. Tots plegats formem un sol cos. La meva obra està poblada d’objectes animats per la llum que es projecta al damunt i les ombres que provoquen i omplen les parets dels museus; ens fa confondre les imatges interiors o imaginades amb les reals o exterioritzades. Tot és viu, ens diu la veu.”

“I per tancar la seqüència, la gerra que parlava escup un mandala geomètric al sostre, i un so percudeix rítmicament l’interior de cadascuna de les gerres: dreta, esquerra, dreta, esquerra. No és un so qualsevol, és un so dissenyat per guarir els traumes, per estimular cadascun dels hemisferis cerebrals del pacient, fet que li permet desactivar connexions entre esdeveniments i emocions, per observar neutralment els fets traumàtics i deixar de tenir pautes reactives a aquests fets.”

La segona instal·lació, El període (2006), de dimensions importants, es pot veure a la capella del Vinseum. Convida l’espectador a formar part de l’obra tot empenyent una mena de cotxet amb el qual es pot fer un travelling semicircular que il·lumina un conjunt de gots amb vi, vint-i-vuit, col·locats en fila. La llum incideix en la paret tot mostrant els gots translúcids, tocats del roig i replicats múltiples vegades i de maneres ben diferents segons on es trobi col·locat el cotxet.

Però més enllà de l’acció visual, plàstica i poètica, l’artista hi col·loca unes altres capes de discurs: “El títol fa referència al període femení o regla, ja que marca una pujada i baixada de certs nivells hormonals i, per tant, emocionals. La manera de mesurar el temps en femení és entendre que el temps és circular i repetitiu. Per una altra banda, l’acumulació dels vasos, la repetició d’un mateix element d’ús personal diari, fa referència a la rutina, al calendari, a la repetició d’un mateix gest: la filera de vasos escenifica una seqüència temporal, és una mena de calendari.”

“En contrast al cotxet i a les taules de bar amb begudes alcohòliques hi apareixen els tòpics de la societat masclista del nostre país. La dona amb els nens i l’home al bar bevent amb els seus companys després de treballar.”

Aquestes peces es poden veure als espais del Vinseum fins el 7 de novembre. Hi ha múltiples maneres de fer trobar la vitivinicultura i l’art contemporani, i l’equip del Vinseum treballa per mostrar-les totes.