Un reflex del procés a l’espill de Coetzee

Al relat de J. M. Coetzee “The Vietnam Project”, Eugene Dawn, obscur agent d’una secció governamental de planificació psicològica de la guerra, exposa en un informe la conveniència de fragmentar la consciència de l’enemic. Ha estat un error, diu, haver permès als vietnamites de concebre’s com un sol poble arraulit sota les bombes de l’opressor estranger. D’aquesta manera ens vam imposar la feina de vèncer la resistència de tota una nació. Si haguéssim obligat la vila, la colla, l’individu a concebre’s com a objecte d’un càstig específic, llavors, a mesura que perseveràvem amb el càstig, el cuc de la culpabilitat li hauria fermentat als budells i li hauria fet cridar: “Em castiguen, per tant sóc culpable.” Qui pronuncia aquestes paraules està derrotat.

La idea de Dawn va més lluny del divide et impera, que tants fruits ha donat a l’imperialisme durant segles. La novetat és el tomb jesuític consistent a desmoralitzar la víctima no pas de fora estant, amb superioritat destructiva, sinó de dintre de la identitat mateix, disgregant-la i aïllant-la en grupuscles incomunicats entre si mitjançant un càstig selectiu per a fer brollar el dubte en virtut de l’arbitrarietat de la selecció. 

Que aquesta ha estat l’estratègia de l’estat espanyol envers els catalans d’ençà del 2017 és ben clar i no cal pas demostrar-ho amb exemples. N’hi ha prou de fixar-se en la diferència en la retòrica emprada contra presoners i exiliats respectivament, en la promoció, subtil però inequívoca, de l’independentisme “bo” contra l’independentisme repatani i en la predilecció per inhabilitar els pocs polítics que encara gosen legitimar les urnes del Primer d’Octubre. No hi ha cap dubte que la repressió ha tingut l’efecte desitjat i molts, espontàniament o per inducció propagandística, senten el corcó de la culpa barrinant-los el cervell, i en alguns casos també els budells, esguerrant-los la digestió. Del provocador “ho tornarem a fer” s’ha passat a un esporuguit “no ho farem mai més”, a un vergonyant i paradoxal “el Primer d’Octubre fou un fracàs”, un cínic “el procés fou una estafa”, i un desmobilitzador “la independència és impossible”. En poc temps es passà de la consigna “fer Espanya ingovernable” a salvar el govern espanyol a costa de convertir el govern català en una olla de grills. I aquesta fita del pragmatisme i el bon sentit l’independentisme l’aconseguí sense que l’estat llancés no ja bombes de napalm sinó ni un sol tanc sobre Catalunya abans els herois del 27 d’octubre no desfilessin cap a Madrid amb la cua entre cames.

El personatge de Coetzee és un insociable que teoritza la guerra en la solitud d’una biblioteca, si fa no fa com l’autor d’aquesta columna divagant ben lluny dels aparells repressius de l’estat espanyol. Per tant, allò que escrivim l’un i l’altre al bany maria d’un despatx cal considerar-ho producte de la distància cerebral respecte de la realitat física, que és més densa i menys gràcil que l’acrobàcia de les idees. Al capdavall, Dawn acaba en un manicomi, víctima de la violència inconscient, que se li gira en contra. Per la meva banda, estic disposat en tot moment a reconèixer la violència intrínseca de les idees, fins al punt que l’única manera d’evitar-la seria callar; però ni això garantiria la neutralitat, perquè en determinades circumstàncies el silenci també pot ser una forma de violència. 

Diuen que els bojos, com els nens, expressen les veritats. El boig, el bufó, és l’únic que s’atreveix a dir-la a l’encegat rei Lear. I Dawn, en un informe que el seu superior desestimarà i que l’acabarà de desprestigiar a la feina, fa algunes observacions de caràcter psicològic que, traslladades al context català, expliquen prou bé l’estratègia de la derrota. Com si fos un polític del procés, Dawn es defineix com “l’home del paradís futur”, i remarca, com a evident coneixedor de la Divina Comèdia, que abans del paradís ve el purgatori. Recordem que el purgatori, tal com ho estudià l’historiador Jacques le Goff, és una invenció de final del segle XII, si fa no fa contemporània de la llegenda del Graal, que també era en origen una història de remissió d’una culpa. Com explica Le Goff, el foc del purgatori era expiatori, no pas punitiu com el de l’infern. I la revolució, com sabia el calvinista Milton, sols coneix l’infern. En canvi, el catolicisme s’inventa l’indult, que no és pas l’esborrament de l’ofensa com l’amnistia, que ve d’amnèsia. No ho és, perquè el catolicisme demana submissió i la submissió exigeix que el corcó de la culpa rosegui la consciència per sempre més o d’ençà de sempre. Dawn es declara preparat per a esdevenir un màrtir de la causa de l’obediència i afirma que tota la seva generació s’ha posicionat per a heretar Amèrica quan li arribi el torn. Canvieu Amèrica per Catalunya i sabreu qui és que després de dècades d’esperar el torn d’assaltar el poder ho aconsegueix al preu d’esdevenir un màrtir de l’obediència.

Als qui s’emocionen amb el valor dels qui lluiten, Dawn els avisa que el jo que s’emociona no és pas el millor jo. És un jo traïdor. Si cap feblesa ha resultat fatal als catalans durant el procés i el postprocés, ha estat el sentimentalisme, les abraçades a dojo, fins i tot amb els enemics. Les revolucions que comencen vessant llagrimetes solen acabar amb somriures glaçats. Llavors, on abans hi havia un sol poble resistint l’ocupant, apareixen els vilatans i les colles, i els analistes els divideixen en fanàtics i assenyats. Uns corresponen al jo fosc i els altres al jo resplendent de Dawn, el primer cercant el conflicte i la possible humiliació i el segon l’obediència i l’ordre. Tanmateix, aquest home lleugerament excèntric de tan servil com és es proclama un heroi de la resistència.

Malgrat la distància entre ficció i realitat, entre comparació imaginària i objectivitat, el paral·lelisme és tan exacte que precisar-lo encara més seria sagnant. Però val la pena de consignar la ironia en el fet que aquest mitòman al servei de l’establishment, que dissenya un projecte per a desarticular la revolta dels fills contra el pare i convertir-la en una guerra entre els germans, acabi sotmetent-se al diagnòstic del poder, fins i tot col·laborant-hi, delerós de recomençar la vida com un nou infant de la normalitat. I mentre arriba el dia de la innocència recobrada, cavil·la sense treva amb l’esperança de comprendre de qui és culpa ell.