Que no se sàpiga mai quants som

Ahir va declarar al Tribunal Suprem un tal José Antonio Nieto, secretari d’estat de Seguretat d’Espanya, i inquirit sobre l’operatiu de l’1-O, si va ser poc o va ser massa, va reconèixer a la defensa i a les televisions un parell de coses. La primera és que, si bé el nombre d’efectius previstos era insuficient per a evitar la celebració del referèndum, amb els sis mil que foren ja en van tenir prou per, dit per ell, ‘aconseguir que el que va passar l’1 d’octubre no fos un referèndum’. I, una mica més tard, quan la defensa li va demanar la xifra de votants que calculaven reprimir, se li va acabar d’escapar la teoria: ‘Algú va dir dos milions, podia haver dit un milió, o tres, però ningú, ningú, ningú, i aquest era part de l’objectiu que s’havia d’aconseguir, i es va aconseguir, que ningú pot certificar que hi hagués dos milions que van participar en aquest suposat referèndum.’

Les cursives, naturalment, són meues, perquè l’home no va vacil·lar ni un segon des de l”Algú va dir’ fins al ‘suposat referèndum’. Unes cursives per a subratllar allò que, si no tinc l’orella dura, i si no m’ha passat per alt en testimonis previs, aquest individu ha estat el primer a reconèixer obertament des del bàndol repressor: que repetint com lloros que el referèndum és-il·legal-és-il·legal-és-il·legal no n’hi ha prou perquè s’hi torni. Que cal més que això, que calia, en efecte, més que això, i com que ho sabien, havien d’esborrar la xifra de votants com fos, embrutant els resultats si feia falta amb sang i pols, una polseguera tal que ‘ningú, ningú, ningú’ pogués ‘certificar’ que hi havia hagut dos milions de participants, o un, o tres, si ens agafem a les paraules del sinistre Nieto.

Per tant, l’objectiu era pervertir amb la pròpia anormalitat antidemocràtica qualsevol indici de normalitat democràtica, és a dir de garanties, és a dir de xifres verificables. Pervertir unes dades que, com amb el referèndum ‘il·legal’, sabien que no en tindrien prou de desacreditar-les per a invalidar-les, tant per als d’aquí com per a la resta del món. I dic desacreditar-les perquè és el que reclamava l’equidistantisme paternal –deixeu-los votar, després desacrediteu els resultats i ja està–: doncs no era tan senzill, i algú ho devia tenir clar a les altes instàncies; la violència desfermada l’1-O, ara que ho anem sabent tot, és la prova del terror de l’estat que les xifres del resultat poguessin ser ‘certificades’, posem-hi de manera independent, malgrat la dissolució barroera de la junta electoral. Una cosa amb què potser no comptaven –i aquesta ens l’hem de fer mirar naltros– és que l’independentisme, dit així en general, li ho posés tan fàcil; però de ser-hi, hi som, i a fe de déu que cap trampa ni cop de porra no ens esborrarà del mapa.

Queda clar, doncs, que la preocupació del Regne d’Espanya no és que els independentistes siguin dos milions, un milió, o tres, sinó que no puguin ser visibles de cap manera. Una estratègia que té reflex dins la mateixa sala del Tribunal Suprem, quan Marchena decideix, després d’uns primers vídeos que ensorraven les acusacions a les poltrones, que la resta ja se’ls miraria ell en privat, i si d’allò ja ens diria què. No fos cas –amb la vènia, senyoria– que el contingut contradigués la propaganda que l’aparell mediàtico-político-judicial de l’estat ha estat conreant durant més d’un any.

L’estratègia contra l’independentisme, doncs, de moment és això: esborrar com sigui el testimoni ‘certificat’ de la seua massiva existència. Apagar informativament els seus encerts i caricaturitzar els seus errors, per exemple, perquè sigui més fàcil implantar el relat deshumanitzador que els acabarà de reduir a zero. Arrencar-se un ull per veure l’adversari cec, també, perquè només des d’aquesta bornior, si existeix la paraula, és possible lamentar amb zel microscòpic la carrosseria ‘devastada’ d’un vehicle i, alhora, ser incapaç de veure violència en un policia blindat com un tanc hostiant un votant en cos de camisa. Un, deu, cent, o els mil de les xifres oficials que amb el mateix biaix també han pretès tapar.

No volen saber quants som, però, per sobre de tot, no volen que sapiguem quants som, no fos cas que mai més ens tornéssim a creure tan forts com ho vam ser el Primer d’Octubre. En aquest sentit empeny, també, l’holograma de l’Espanya fraternal, intel·lectual, que no ha bellugat ni una cella durant el judici. Aquesta Espanya repetida per enèsima vegada que, fins i tot els nostres, ens volen tornar a encolomar. No li calien tantes molèsties, a l’estat autoritari, per a justificar l’injustificable en un tribunal. Sigui com vulgui, depèn de nosaltres si sabem tornar la desmesura d’aquesta vergonya en oportunitat.