04.04.2022 - 20:37
|
Actualització: 04.04.2022 - 22:37
De referèndums, en aquest país, en sabem. Durant anys, hem discutit per activa i per passiva com hauria de ser el referèndum d’autodeterminació. Vam fer una consulta no vinculant complicadíssima i amb una pregunta doble insòlita el 9-N i després una llei rotunda i un referèndum clar el Primer d’Octubre. I qui més qui menys, vull dir sobretot entre els polítics i els periodistes, ha llegit alguna vegada les famoses recomanacions de la Comissió Venècia del Consell d’Europa o ha debatut sobre el significat històric de la llei de transparència canadenca i la resposta que va donar al Quebec, en ocasió del seu referèndum d’independència. I al final de tot plegat, les conclusions eren –no sé si ho són encara– força compartides: un referèndum ha de ser un procés senzill i clar, sense subterfugis i on es puga identificar molt clarament què passarà després del vot i com s’aplicarà el resultat. Però heus ací que ara que ens en deixen fer un sense enviar-nos la tropa a pegar-nos, resulta que ho incomplim tot.
Efectivament, ahir el govern autonòmic català va anunciar un referèndum sobre si es volen els Jocs Olímpics d’Hivern o no. I la modalitat de la consulta proposada fa punts per entrar en l’Olimp, però en el de la confusió. No serà un referèndum sinó que en seran dos. Ben original. En dos territoris diferents. En el primer territori, els vots es comptaran tots en bloc, sense tenir en compte les comarques ni, ai!, tan sols l’especificitat reivindicada per tothom de la Vall d’Aran. I serà vinculant, políticament. Diuen. En canvi, en el segon referèndum sí que es comptaran els vots per comarques, i si alguna vota que no, aleshores aquesta comarca es despenjarà, opció que, curiosament, no tenen les que voten en el primer bloc.
A sobre, es votarà el diumenge 24 de juliol, com si el govern tingués interès que hi votàs tan poca gent com fos possible, no es permetrà el vot electrònic i ni tan sols el tradicional vot per correu, i es votarà el dia abans, m’ha semblat entendre, del dia que farà trenta anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. De manera que ja podeu esperar una sobredosi d’olimpisme nostàlgic i acrític en la majoria dels mitjans, que sens dubte serà hàbilment utilitzada a favor del sí –en una clara violació d’un altre dels punts de la Comissió Venècia.
Ah, sí! De manera sorprenent, Barcelona no hi votarà, perquè diuen que l’hoquei gel és molt poca cosa i que no cal fer una consulta tan sols per això, tot i que en realitat és molta més cosa que no el que acabaria passant, esportivament parlant, a les comarques del segon bloc. És a dir, que el raonament segons el qual aquestes comarques voten malgrat no tenir competicions esportives i Barcelona, que sí que en té, no vota és un autèntic misteri persa. Ah! I juraria que he sentit que la cerimònia d’obertura o de final, amb permís del president de l’Aragó i la monarquia espanyola, la farien a Barcelona.
El despropòsit, doncs, és excepcional. Entre més raonaments, perquè en aquestes condicions, el resultat, siga quin siga, no serà nítid i s’haurà d’interpretar. I això és el pitjor que pot passar en un referèndum. Imaginem, per exemple, que la Vall d’Aran vota a favor dels jocs però el Pallars Jussà hi vota en contra. I que el mateix dia i en la mateixa consulta, més o menys, el Berguedà hi vota a favor i el Ripollès, en contra. No voldria ser en el lloc de qui haja d’explicar que els ciutadans del Pallars Jussà s’hauran d’aguantar i els del Ripollès, no. El despropòsit també és significatiu políticament, amb el govern decantat clarament per aquella consigna cínica segons la qual el punt important en un referèndum no és escoltar la veu de la gent sinó guanyar-lo. Com siga.
