Referèndum: escac i mat

El 4 d’abril d’enguany vaig aprofitar aquest mateix article editorial per a explicar la metàfora del pendent ferroviari i presentar com a cosa impossible qualsevol marge d’acord amb Espanya a partir d’aquell moment. La metàfora diu que quan poses unes vies de tren en pendent ferroviari, amb un angle superior al que és recomanable per a la circulació, ja no hi ha cap manera de conduir-lo. Això no vol dir necessàriament que hi haja d’haver un accident i que et mates, però sí que implica que el maquinista no té manera ni de frenar-lo, ni d’accelerar-lo ni d’aturar-lo. De conduir-lo. Simplement, en perd el control i va tot sol.

Aleshores vaig dir una cosa que avui tothom finalment sembla que accepta i entén: que la judicialització del procés català és l’error més monumental que podia cometre l’estat espanyol, perquè el deixa sense capacitat negociadora. Els tribunals són el pendent ferroviari i fins i tot en el cas que la majoria PP-Ciutadans-PSOE volgués aturar els fets que passaran a partir d’ara no ho podria fer. Un tren en pendent ferroviari no es deixa conduir i la política de l’antipolítica ha posat el govern espanyol en una situació d’escac i mat.

Ahir el president Puigdemont va anunciar que convocava la cimera sobre el referèndum el 23 de desembre, i així engegava formalment l’etapa final de l’autonomia. Ho farà l’endemà mateix que el pressupost supere el debat a la totalitat –si això acaba passant, tal com és previsible.

La convocatòria és una crida a participar-hi no únicament els partits polítics sinó també la societat civil i oficialitzarà la decisió, expressada amb contundència ja fa setmanes, de fer el referèndum tant sí com no. Si hi ha acord amb Espanya, es farà tenint en compte les condicions que es pacten i, si no, es farà amb les condicions que posarà el Parlament de Catalunya. És una decisió històrica. Us recomane, per tant, que us cordeu bé el cinturó, perquè ara és quan vénen els revolts més forts d’aquesta fantàstica carretera que hem transitat aquests darrers cinc anys.

Tot allò que veiem aquests dies –la famosa ‘operació diàleg’ i més operacions no tan cridaneres que també s’han activat– passa perquè el govern espanyol finalment s’ha convençut que tot això va de debò. A la Moncloa es van creure durant anys les brometes sobre el procés i van actuar amb una irresponsabilitat incendiària que ara els passa factura. Si em permeteu de dir-ho així, amb una manca de patriotisme esfereïdora, increïble. I ara, de sobte i sense marge de maniobra, es troben obligats a nadar contra corrent. De manera que hauran d’intentar-ho a la desesperada.

Perquè la situació és nítida i els és profundament desfavorable. El Parlament de Catalunya aprovarà una llei de transitorietat que significa la creació de la república independent de Catalunya. Aquesta llei entrarà en vigor immediatament pel que fa als articles relacionats amb el referèndum, però romandrà en suspens pel que fa a la resta, fins que no se sàpiga el resultat de la consulta. Ningú no tindrà cap dubte, però, que aquesta consulta serà vinculant i que si guanya el sí immediatament després es proclamarà la independència, de manera que si els partidaris del no criden al boicot, a no participar-hi, en la pràctica només estaran ajudant a la victòria del sí i el naixement de la república. Escac i mat. I, ‘a tot estirar’, al setembre.

Espanya, amb el tren posat en pendent ferroviari, té temps de reaccionar? A mi em sembla impossible, però fins al darrer minut ho pot intentar. En la hipòtesi descrita, l’única reacció raonable i seriosa, la que li aconsellen des de fora, seria pactar el referèndum amb el govern català i maldar perquè guanyàs el no. Qualsevol altre camí porta a la DUI directament. Però el problema és que, per més voluntat de pacte que hi posen ara, quan un tribunal execute una sentència intolerable per nosaltres i que ells ja no poden evitar, el referèndum correrà des del setembre a les setmanes immediatament posteriors a la sentència. I hi haurà escac i mat, segurament abans no es pensen ells.