22.01.2017 - 22:00
Entre els centenars de novetats que arriben a les llibreries aquest mes de gener, hi trobem una nova edició, amb tapa dura i sobrecoberta, de Camí de sirga, la primera novel·la i la més coneguda de Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005), que és considerada un clàssic contemporani. És interessant el fet que aquesta nova edició, a Edicions 62, no coincideixi amb cap efemèride de l’autor ni de l’obra (no serà fins l’any vinent que farà trenta anys que es va publicar per primera vegada). Per això hem volgut parlar amb l’editora, Pilar Beltran, sobre la política que tenen entorn dels clàssics contemporanis.
Beltran ens diu: ‘Camí de sirga és un títol que sempre ha estat viu al nostre catàleg, però de fa uns anys només es trobava en edició de butxaca. I les obres com aquesta, els lectors les regalen i prefereixen conservar-les en una edició més acurada. Des que vam adquirir els drets de publicació de l’obra de Jesús Moncada, el 2004 [abans els tenia Edicions de la Magrana], no se n’havia fet cap més edició a la col·lecció ‘El balancí’, i ja tocava. A més a més, juntament amb l’edició de tapa dura i sobrecoberta de Camí de sirga, també publiquem a ‘La butxaca’ les seves altres dues novel·les: Estremida memòria i La galeria de les estàtues. Els contes ja es troben en edició de butxaca. De manera que podem dir que tota l’obra de Jesús Moncada és disponible per als lectors.’ A aquestes reedicions de l’obra de Jesús Moncada, cal afegir-hi que al febrer apareixerà una traducció seva d’El comte de Montecristo a la mateixa editorial.
Quina política de reedició de clàssics contemporanis segueix l’editorial? És pertinent de preguntar-ho a la responsable d’Edicions 62, perquè es tracta segurament del segell més important en llengua catalana de la segona meitat del segle XX, amb un gran nombre d’autors ben significatius al catàleg. Beltran explica: ‘Mirem la situació dels drets i l’estoc de cada títol. Aleshores fem un estudi sobre quins títols ens podem permetre de reeditar. En el cas de l’obra de Jesús Moncada, havíem detectat que hi havia set per part dels lectors, hi havia una demanda. Però això passa poc.’
‘No és fàcil de reeditar aquests clàssics moderns, tot i que sabem que és una responsabilitat de l’editorial, però que ha de ser compartida també per llibreters i lectors. Els llibreters, que sovint es troben amb falta d’espai, solen tenir les edicions més econòmiques, no pas les edicions en tapa dura, que són més cares. Però ja dic que hi ha lectors que per a aquests clàssics contemporanis volen una edició que els duri molts anys o per sempre. Sempre que podem, mirem d’oferir totes dues versions, en tapa dura i butxaca. Però no és habitual.’
Continua: ‘Quan una obra ha representat tant per a una literatura i per a un país, hem d’afavorir que les noves generacions de lectors la puguin tenir. L’any passat vam recuperar El temps de les cireres de Montserrat Roig, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Els aniversaris i commemoracions literàries ens ajuden a recuperar aquests autors. Aquesta nova edició d’El temps de les cireres va anar molt bé: n’hem fet dues edicions i això vol dir nous lectors també.’ I les administracions, més enllà de les efemèrides, quin paper hi tenen?: ‘L’administració fins ara no les havia afavorides gaire, aquestes reedicions, més aviat a l’inrevés, perquè imposava que haguessin passat vint anys d’una edició per a subvencionar la següent. Això ha impedit molts projectes amb expectatives de venda mínimes.’
Si ja és difícil que els clàssics contemporanis siguin ben atesos i a disposició dels lectors, com es deuen trobar els autors vius actuals, a qui ben sovint l’editorial els notifica que en comptes de reeditar-los els llibres els els destruirà? Sobre això, Pilar Beltran diu: ‘Això és logística! I cal tenir en compte que al segle XXI, l’obra dels autors actuals també s’ofereix en llibre digital. L’edició digital també ajudarà a mantenir vives les obres.’
I encara afegeix: ‘Per passar a la categoria de clàssic, la condició és que t’has de morir. Però hi ha obres d’autors d’avui, com Dins el darrer blau de Carme Riera, per exemple, que estic convençuda que passaran a ser un clàssic. Per això el lector té a disposició el 95% de l’obra de Carme Riera. També hi ha una altra cosa: els editors podem tenir disponible l’obra d’un autor, però això no vol dir que les llibreries la posin a disposició del públic. Penso que els llibreters haurien de tenir un espai dedicat als clàssics i a aquelles obres que no deixen de tenir lectors. A partir d’ara, les llibreries que facin aquesta tasca de llibre de fons disposaran d’un distintiu de qualitat [‘Llibreria de referència’] i això és una bona notícia. N’estic molt contenta, perquè ajuda a caminar en aquesta direcció. Ara, ja ho he dit abans, també els lectors han de respondre, perquè els llibreters acaben prioritzant allò que els lectors demanen. Ens hi hem de comprometre tots, també els mitjans: és un peix que es mossega la cua. I això lliga amb el fet que a la televisió pública no hi hagi cap programa de llibres i que el sector el reivindiquem sempre que en tenim l’oportunitat.’
