Reczkowicz guanya i Espanya ja té l’alè del TEDH al clatell

Joanna Reczkowicz (Gdynia, 1980) és una advocada polonesa que fou suspesa de les seves atribucions durant tres anys a causa de diversos incidents ocorreguts quan representava un client. Va recórrer la decisió, però la Cambra Disciplinària del Tribunal Suprem de Polònia, creada fa poc, va desestimar el recurs. I ara el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), en una sentència publicada aquesta setmana, li ha donat la raó i ha condemnat Polònia per haver vulnerat el seu dret de tenir un judici just. Perquè hi ha una interferència del poder polític en la designació dels jutges del tribunal que la va jutjar, i això fa que la imparcialitat del tribunal estigui en perill. Aquesta sentència ha coincidit amb dos fets importants d’aquesta setmana que fan que tingui una rellevància especial: l’enèsim advertiment de la Comissió Europea a l’estat espanyol sobre la politització en la designació dels membres del Consell General del Poder Judicial, i la publicació divendres d’un vot particular duríssim del magistrat Juan Antonio Xiol que qüestiona de dalt a baix la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol en la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans. El còctel és explosiu.

El cas de la senyora Reczkowicz ha portat el Tribunal d’Estrasburg a assenyalar i a marcar doctrina sobre un fet molt greu: que una persona no tingui un judici equitatiu perquè el tribunal que la jutja no sigui aquell que li correspondria per llei. És a dir, la vulneració del dret del jutge predeterminat per llei. És això que esgrimia l’advocada polonesa, i els magistrats de la sala del TEDH (amb la discrepància del jutge polonès) li han donat la raó. Amb uns arguments que tenen unes ressonàncies que ens duen als advertiments que van fent tant el Consell d’Europa com la Comissió Europea a l’estat espanyol perquè canviï d’una vegada per totes un sistema de designació de la cúpula del poder judicial que no és homologable amb les garanties i l’estat de dret europeus.

La sentència d’Estrasburg diu coses com aquesta: “El Tribunal considera que un procediment de nomenament de jutges que està indegudament influït pels poders legislatiu i executiu és en si mateix incompatible amb l’article 6.1 del Conveni Europeu dels Drets Humans [que estableix el dret d’un judici just].” I en aquest sentit explica que la nova legislació polonesa privava el poder judicial del dret d’elegir els membres del Consell Nacional del Poder Judicial; un dret de què disposaven a l’anterior legislació, “la qual cosa significa que el poder legislatiu i l’executiu poden interferir directament o indirecta en la designació dels jutges”. Resol, en conseqüència, que la Cambra Disciplinària del Tribunal Suprem de Polònia no era el tribunal predeterminat per la llei i que s’havia violat l’article 6.1 del Conveni.

L’anomalia espanyola

I ara examinem en què consisteixen les crítiques reiterades des de diversos organismes europeus al funcionament del poder judicial espanyol. Tot i algunes diferències notables respecte del sistema de funcionament espanyol actual, com ara la capacitat de sancionar els jutges que qüestionin públicament les reformes, sí que hi ha similituds amb el sistema polonès. Per exemple, el sistema d’elecció dels vocals de l’òrgan de govern dels jutges: a Polònia depèn gairebé totalment del poder legislatiu; a l’estat espanyol, en depèn al cent per cent. Els vint membres del Consell General del Poder Judicial (dotze jutges i vuit juristes) són designats per una majoria de tres cinquenes parts del congrés (la meitat dels membres) i del senat (l’altra meitat). I d’ençà del 1985, quan es va aprovar la llei que ho regula, el PP i el PSOE han anat repartint-se el gruix del pastís. Per tant, s’han repartit els vocals que tenen el poder de designar el president del Suprem i els presidents de sala i magistrats; els magistrats del Tribunal Constitucional, el president de l’Audiència espanyola i de les sales que té, els presidents dels Tribunals Superiors de Justícia, els presidents de les Audiències provincials…

Aquesta interferència política és al cor dels recursos al TEDH dels presos polítics, a la denúncia de la vulneració del dret d’un judici just, de tenir un tribunal imparcial i predeterminat per la llei. També és l’argument central de la justícia belga per a denegar l’extradició a l’estat espanyol del conseller Lluís Puig. I aquesta interferència política també és el principal problema que perceben i que assenyalen les autoritats comunitàries quan avaluen la qualitat de l’estat de dret a Espanya.

Ball de bastons al TC

L’atzar ha volgut que l’advertiment europeu sobre el CGPJ i la sentència contra Polònia coincidissin amb la crisi interna més greu que viu el Tribunal Constitucional espanyol i que s’ha fet visible arran de la sentència contra el decret del primer estat d’alarma aprovat pel govern de Pedro Sánchez al començament de la pandèmia. El tribunal dividit en dos i amb intercanvis d’acusacions, de denúncies de pressions polítiques i de desqualificacions com mai no s’havien vist. El tribunal que ha de vetllar precisament per la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans, desprestigiat pel mandat caducat del president i d’una bona part dels magistrats i per l’espectacle dels uns i dels altres llançant-se els plats pel cap.

La cirereta la va posar el magistrat Juan Antonio Xiol amb un vot particular que passarà a la història. Perquè hi diu que el Tribunal Constitucional com més va més s’allunya de la doctrina europea, i que ha de ser el Tribunal d’Estrasburg qui constantment el corregeixi en relació amb la protecció de molts drets fonamentals. Ho fa amb paraules molt dures. “Crec que les posicions essencialistes, degradades fins a l’extrem del formalisme, s’han ensenyorit del Tribunal Constitucional (entre notables recels davant el principi de ponderació, com he pogut comprovar), fins a posar en dubte aspectes bàsics de l’estat de dret.”

Xiol és, juntament amb María Luisa Balaguer, un dels dos magistrats que ha fet vots particulars contra les condemnes per sedició als presos polítics. Ja va advertir en aquells vots discrepants de les conseqüències d’avalar una sentència que no encaixa de cap manera amb el respecte als drets humans a Europa, i que posa en perill la garantia de l’exercici dels drets fonamentals de tota la ciutadania.

I ara ho torna a fer. Recorda que abans d’esdevenir magistrat del TC el 2013, ja hi havia hagut sentències incomprensibles que minaven drets com són el de no rebre tortures, tractes inhumans i degradants; el dret de la intimitat, el de la presumpció d’innocència, el del principi de legalitat en el compliment de les penes… I d’ençà que forma part del plenari ho ha vist, tot esgrimint els seus arguments en va, amb el dret de la imparcialitat dels tribunals i la presumpció d’innocència, la llibertat d’expressió, el dret de la crítica a les decisions dels tribunals, el dret de no ser jutjat en una segona instància sense haver estat escoltat… I tot plegat per allò que ell anomena “el prejudici essencialista”. Per tot això conclou que “és difícil no sentir fatiga intel·lectual amb la deriva del tribunal”.

Aquestes estridències situen l’estat espanyol en una posició molt dolenta, no tant des del punt de vista polític, perquè ara per ara la Comissió respira alleugerida amb la concessió dels indults, sinó des del punt de vista judicial, que té un altre ritme, més lent, però amb conseqüències que poden ser greus. L’estat espanyol té mala peça a Estrasburg, però quedarà per veure si els magistrats gosaran d’aplicar a un dels estats amb més grans de l’Europa occidental i amb pes en la UE les condemnes, advertiments i sancions que apliquen a Polònia. A Brussel·les hi ha un doble estàndard; a Estrasburg, amb l’Assemblea del Consell d’Europa advertint Espanya i Turquia per igual, no. I d’ací a un temps hi haurà de dir la seva el tribunal.