02.03.2018 - 22:00
‘Tranquils, això no és l’Audiència espanyola i les coses que han passat allà no han de passar aquí’. Aquestes paraules van sortir de la boca del jutge Pablo Llarena el 9 de novembre, el dia que va prendre declaració a Carme Forcadell, Lluís Corominas, Anna Simó, Lluís Guinó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet al Tribunal Suprem espanyol. La setmana abans, la magistrada de l’Audiència espanyola Carmen Lamela havia enviat a la presó el vice-president Junqueras i set consellers del govern de Puigdemont.
Aquell dia, Llarena va deixar els membres de la mesa del parlament en llibertat sota fiança, però Forcadell va haver de passar una nit a la presó. L’endemà, Nuet va revelar les paraules del jutge Llarena i va mostrar-se esperançat que el Suprem ‘desescalés judicialment’ el conflicte. Res més lluny de la realitat.
Ahir va fer quatre mesos de l’empresonament del govern. Oriol Junqueras i Joaquim Forn continuen en una cel·la d’Estremera, i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart romanen tancats des del 16 d’octubre a Soto del Real. El fet que el Suprem assumís la causa contra els dirigents civils de l’independentisme no ha canviat pas la seva situació. De fet, tots els recursos presentats han estat desestimats i les interlocutòries que justifiquen la presó provisional són plenes d’acusacions falses que intenten construir un relat incriminatori.
Una cronologia de desestimacions
El 4 de desembre, Llarena va decidir que Carles Mundó, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Meritxell Borràs podien sortir de la presó si pagaven una fiança. En canvi, va mantenir empresonats Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart. La interlocutòria justificava que hi havia risc de reiteració delictiva i que ells quatre havien fet actuacions ‘directament vinculades a una explosió violenta que, en cas de reiterar-se’, no deixava ‘marge de correcció o de satisfacció’ als qui en resultessin afectats. La construcció del relat d’una violència inexistent ha estat una de les obsessions de les interlocutòries de Llarena per a sostenir l’acusació de rebel·lió, malgrat les múltiples crítiques de juristes i professors de dret penal d’arreu de l’estat.
El 14 de desembre, Llarena va rebutjar que Sànchez sortís en llibertat per a poder participar en la campanya electoral. El magistrat, a la interlocutòria, deia que el fet que Sànchez sortís de la presó podria possibilitar ‘situacions de risc’ i impulsar mobilitzacions públiques ‘violentes’, ‘similars a les que li atribueix’ la investigació en curs.
El 5 de gener, el Suprem va culpar Junqueras de la violència de l’estat espanyol contra els catalans l’1-O i va mantenir-lo empresonat. En aquest cas, va ser la sala segona que va examinar el recurs del vice-president amb què sol·licitava l’alliberament. Novament, van denegar-li’l fent servir arguments polítics, no pas jurídics, com ara la probabilitat que hi hagués noves mobilitzacions i el fet que Junqueras no renunciés a la seva ideologia.
El 12 de gener, Llarena va denegar el trasllat de Junqueras a una presó catalana. A més, va impedir que el vice-president, Forn i Sànchez assistissin al ple de constitució del nou parlament sorgit dels resultats del 21-D. Tot plegat, basat en la hipòtesi que podria haver-hi ‘greus enfrontaments ciutadans’ i en el fet que donessin suport a Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les. En la interlocutòria, argumentava que no els deixava sortir de la presó ‘per la possibilitat que el seu lideratge tornés a manifestar-se amb mobilitzacions ciutadanes col·lectives violentes i enfrontades al marc legal de la nostra convivència’.
El 2 de febrer, Llarena va rebutjar l’alliberament de Forn perquè manté la seva ideologia independentista i perquè va formar part d’una candidatura, Junts per Catalunya, amb un cap de llista, Carles Puigdemont, que no han renunciat al seu projecte polític. El magistrat va arribar a dir que, com que encara hi havia independentistes, Forn podia reincidir en els suposats delictes que li imputen.
El 12 de febrer, el Suprem va desestimar per extemporània una recusació de Sànchez contra un dels magistrats de la sala segona del tribunal, Francisco Monterde. La defensa de l’ex-president de l’ANC va al·legar que Monterde era vice-president de l’Associació Professional de la Magistratura (APM), una organització conservadora que va compartir a les xarxes socials missatges que denotaven ‘un cert rebuig cap a la ideologia política que defensa Sànchez i altres encausats’.
El 16 de febrer va ser especialment intens al Suprem. Llarena va rebutjar d’unir la causa contra Trapero oberta a l’Audiència espanyola argumentant que el Suprem se centrava en el nucli dirigent de l’independentisme. Forn havia demanat que s’unís la causa contra el major dels Mossos d’Esquadra perquè el fet que la causa fos separada li generava indefensió. El jutge instructor també va denegar la petició de la CUP d’investigar els crits de l’a por ellos i de citar com a testimoni el director del CatSalut perquè desmentís les dades sobre els ferits de la violència policíaca del primer d’octubre que va donar el coronel Diego Pérez de los Cobos i els observadors internacionals del referèndum. Per acabar-ho d’adobar, la sala segona del Suprem va avalar la prohibició a Sànchez de participar en la campanya electoral perquè podria haver aprofitat els actes electorals per incitar la ciutadania a ‘participar en tumults’ per aconseguir fugir.
Aquesta cronologia té quatre denominadors comuns. El rebuig de tots els recursos presentats; la culpabilització constant dels presos canalitzant la repressió de l’estat cap a les seves actituds i accions; la construcció artificial del relat de la violència per a justificar el manteniment a la presó; i el menyspreu a la ideologia independentista i a la trajectòria cívica per a justificar totes les decisions judicials contra ells.
