23.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 23.01.2019 - 23:53
El recurs que el president Carles Puigdemont ha presentat al Tribunal Constitucional espanyol per la decisió de la mesa de retirar-li la delegació de vot el 9 d’octubre proppassat ha aixecat una forta polseguera política. ‘Crec que és un recurs que xoca políticament, però me l’he llegit i és impecable des del punt de vista jurídic’, deia Jaume Asens, el tinent de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, advocat i persona aliena a la topada política entre Junts per Catalunya i ERC. La conveniència política pot ser discutible, afegia, però l’oportunitat jurídica és evident i necessària. La decisió de Puigdemont, tal com ha recordat també el seu advocat, Jaume Alonso-Cuevillas, s’explica per la necessitat d’exhaurir la via interna, que acaba al Tribunal Constitucional espanyol i pel qual passen tots els represaliats abans de poder anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
Puigdemont ja va presentar un recurs d’empara al TC per la decisió del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena de suspendre’l com a diputat, és a dir, de vulnerar-li els drets polítics, contravenint fins i tot la jurisprudència del Constitucional. Justament aquesta setmana, mig any després, el TC ha acceptat a tràmit el recurs de Puigdemont. Ara caldrà saber quan el resoldrà. I el mateix dia es va fer públic que el president havia presentat un nou recurs, que és una ampliació d’aquell primer recurs, perquè es refereix al mateix dret vulnerat. Entre el primer recurs, del juliol del 2018, i aquest altre, del gener del 2019, hi ha hagut un fet significatiu en relació molt directa amb la suspensió com a diputat dictada pel jutge Llarena. Aquest fet és la retirada del dret de vot delegat de Puigdemont per part de la mesa el mes d’octubre.
Les conseqüències polítiques d’aquella polèmica, amb la pèrdua de la majoria independentista i la incapacitat de complir el mandat del 21-D, són evidents. Però també n’hi ha de jurídiques, perquè els presos i els exiliats malden per defensar els seus drets polítics (i, per extensió, els de tots els qui els van votar) que són amenaçats. I per això l’advocat de Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, va decidir que calia actualitzar aquell recurs, és a dir, presentar-ne un de nou sobre la decisió de la mesa de l’octubre, per una qüestió elemental en dret que cal tenir present pensant en el Tribunal Europeu dels Drets Humans: el manteniment de la coherència. En dret processal, això rep el nom de ‘doctrina dels actes propis’, és a dir, que una persona no pot anar contra els seus actes anteriors, que ha de mantenir una coherència. Dit d’una altra manera, al Tribunal d’Estrasburg no s’entendria que es presentés un recurs contra una decisió (la suspensió ordenada per Llarena) i no s’actués quan una altra decisió (la decisió de la mesa del parlament) permetia precisament d’executar la primera.
Cal recordar, a més, que el mes passat Carles Puigdemont, juntament amb Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull van presentar una demanda contra l’estat espanyol davant el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, amb l’objectiu de denunciar la vulneració dels drets polítics com a diputats electes del Parlament de Catalunya. Un dels responsables d’aquella demanda, la jurista Neus Torbisco-Casals, explicava a Twitter el sentit d’aquest darrer recurs de Puigdemont al TC en relació amb aquesta altra demanda a l’ONU.
Torbisco-Casals deia: ‘El recurs del president Puigdemont complementa el recurs d’empara presentat contra la suspensió (admès a tràmit dilluns). Recordem que el ple del parlament va refusar la seva suspensió i els desacords posteriors es centraven només en la manera d’implementar l’acord polític. L’objectiu del recurs és que el TC es pronunciï clarament sobre si la suspensió decretada pel Tribunal Suprem (sense delegació directa del vot) és compatible amb la preservació dels seus drets polítics i així exhaurir els recursos interns. Un eventual pronunciament serà útil a tots els diputats afectats perquè l’al·legació fonamental que presenten els advocats de l’estat al Comitè de l’ONU no és de fons (saben que no tenen cap raó), sinó formal: demanen la inadmissió perquè no s’han exhaurit els recursos interns.’ I acabava demanant: ‘No enfrontem més les víctimes. En una situació de repressió extraordinària en democràcia, és lògic que s’obrin vies jurídiques diverses. Puigdemont utilitza totes les vies jurídiques per defensar el seu dret legítim de ser investit president.’
Rull, Turull i Sànchez no presenten recurs
Una altra qüestió és el fet que els altres afectats de Junts per Catalunya, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, no han presentat aquest mateix recurs sobre la decisió de la mesa del parlament. Els tres presos polítics i Puigdemont segueixen estratègies de defensa diferents que tenen a veure amb la seva situació processal. Si els primers estan pendents de la data del judici i poden ser inhabilitats amb la sentència, Puigdemont no serà jutjat i Pablo Llarena va retirar la darrera euroordre al juliol, quan la justícia alemanya havia descartat una extradició per rebel·lió. És a dir, que no es preveu pas que sigui inhabilitat aviat.
Sànchez, Turull i Rull ja van demanar empara en el seu moment al TC perquè aixequés la suspensió decretada pel Tribunal Suprem. Puigdemont també va presentar un recurs contra la interlocutòria del Tribunal Suprem que ordenava de manera automàtica la suspensió dels seus càrrecs públics en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. És el que el Suprem va admetre a tràmit dilluns.
