14.06.2019 - 21:15
Faig poca vida literària i només en una ocasió m’he implicat en les estructures associatives del ram, en la junta del PEN Català, entitat que aquests dies ha saltat als titulars per raons que indirectament motiven aquestes ratlles i que com que aquest diari ja les ha divulgades prou no hi insistiré. No, em mou una altra cosa. Em mouen els bons records. És una cosa que dec al PEN.
Una de les lliçons més boniques i fermes d’aquells anys, durant la presidència de Jordi Sarsanedas, la vaig reconèixer –les lliçons no es donen ni es reben, les reconeixes tu– un vespre que fèiem l’assemblea anual de socis i a mi em tocava donar compte de les actuacions d’aquell any del Comitè d’Escriptores. Havíem estat molt actives, seguint el lideratge de Maria-Mercè Marçal, que en va ser la gran impulsora ben bé fins a la seva mort, com aquell qui diu. Una part dels socis presents, senyors granadets, no acabaven d’acceptar el protagonisme que les escriptores teníem llavors al PEN. Vaig parlar doncs sense gaires contemplacions, amb la poca mà esquerra que tinc quan trobo que la situació no es mereix cap esforç de seducció. En acabat, l’escriptor nòrdic que aquell any ens acompanyava es va acostar a la taula i em va felicitar: ‘Molt bé, no et sàpiga greu ni el to ni el posat. Al PEN tots i cadascun de nosaltres hem de parlar i intervenir tal com som, cadascú tal com és. No som un partit polític, l’assemblea no és un parlament, res de tot això. Som un espai de valors i de free speach, de discurs lliure.’ Per fi vaig poder somriure i donar les gràcies.
Era Eugene Schoulgin, del PEN Internacional. Me n’he recordat moltes vegades, d’aquesta lliçó. I ara m’ha retornat, amb força. No és que la tingués retirada, sinó que quan en la difícil assemblea d’aquesta setmana, mentre parlava qui va prendre el relleu del president Sarsanedas –que ho va ser durant una etapa llarga, del 1983 al 2001– i vam haver de sentir que fins llavors, fins a la seva pròpia presidència, el PEN havia estat ‘invisible’ [sic], els records d’aquells anys em van tornar al galop. I tota aquesta setmana, fins a escriure aquestes ratlles, no han fet sinó confirmar que són molt bons records.
Vaig conèixer i tractar llavors tres grans activistes culturals, a més dels que ja coneixia i tractava (Jordi Sarsanedas, Joan Rendé i Agustí Pons, que m’havia proposat per formar part de la junta quan ell va plegar). La Marçal, la coneixia i havíem parlat en diverses ocasions, però no l’havia tractada tant com ho vaig fer a partir de llavors, una herència de complicitats que dec al PEN. Isidor Cònsul, que encara no era l’editor que seria, va ser el segon activista que em vaig trobar, infatigable i decidit. I Carles Torner, de qui no sabia res sinó que era poeta, i de qui aviat vaig descobrir el talent innat per a les relacions associatives, l’encant personal i l’àmplia mirada sobre totes les coses que el caracteritza i que l’ha dut a ser el director executiu del PEN Internacional, a Londres. La complicitat entre ell i la Marçal feia goig de veure, de sentir, d’escoltar.
Va ser en Torner, poliglot, qui va tenir la bona idea de portar algú de la junta internacional a les assemblees locals. Per això l’Eugene era aquell vespre a la seu del carrer de la Canuda, a l’Ateneu Barcelonès, on després vam conversar al meravellós jardí. Noruec de naixement, del PEN suec per raó de residència, viatger de llarga volada, l’escriptor i poliglot Eugene Schoulgin (1941) era, és, un conversador fenomenal. Un dels seus avis era rus i ell també parla aquesta llengua. El 2001 va portar Anna Politkòvskaia al congrés del PEN de Londres, on va engegar una campanya internacional de diversos centres locals de l’entitat en suport d’ella, que la va dur tres cops a Barcelona.
El 1996 es feia aquí, a Barcelona, la Conferència Mundial de Drets Lingüístics propiciada en gran manera pel PEN Català, oberta a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Ací en teniu més notícia.
Són alguns dels meus records d’aquells anys a la junta del PEN. També, el discurs durant un altre sopar anual a càrrec de Jane Spender, llavors secretària del PEN Internacional, sobre la fundadora del PEN, Catherine Dawson Scott, i com va activar el PEN a partir de l’acolliment, la vida social i els sopars on la gent es reunia per pensar què fer i com fer-ho. Potser al PEN Català li cal ara, a més de fer net de les pràctiques abusives i la seva manca de control per part de la junta corresponent, que ja no hauria a partir d’ara de poder al·legar cap ignorància, tornar als orígens de la fundadora Dawson Scott.
