06.02.2023 - 19:50
Ahir a la tarda, l’agència Europa Press publicava una nota en què presentava uns càlculs basats en les dades dels informes financers emesos per les principals entitats aquests últims dies. Divendres passat li va tocar a CaixaBank, l’últim de la sèrie. Es feia ressò del fet que durant l’any passat els principals bancs havien reduït la xarxa en 1.360 oficines i havien despatxat 5.800 treballadors, coincidint amb un any històric de resultats positius, amb 20.850 milions de beneficis. Ara només cal esperar que el Banc d’Espanya certifiqui les xifres d’oficines i treballadors.
Observeu que, per una banda, es destaquen els forts beneficis de la banca i, per una altra, com s’ha continuat aprimant. Cal recordar, que d’ençà de l’any 2008, el de la gran crisi, més de 100.000 persones han abandonat el sector i de les 46.000 oficines que hi havia llavors se n’han tancades més de 28.000. La banca que ens ha quedat avui és molt més prima i, per tant, amb uns costs molt menors. Fusions i digitalització l’han convertida en una banca més eficient (segons l’Autoritat Bancària Europea) i productiva, tal com han indicat els mandataris, aquests dies, amb paraules diferents. Alguns fins i tot han afirmat que s’ha acabat la “dieta” i que ja no tancaran més oficines ni faran fora més gent. L’any passat, CaixaBank i Unicaja foren els bancs que va foragitar més personal, per acabar de quadrar les respectives fusions, amb Bankia i Liberbank.
El fet important és que la banca torna a guanyar molts diners. Tot s’ha de dir, un percentatge alt pertany als dos “internacionals”, BBVA i Santander, que els han guanyats a l’estranger. Però a l’estat espanyol no ha anat pas tan malament, perquè els beneficis domèstics dels sis grans han crescut d’un 48%. I hem de pensar que la pujada dels tipus d’interès hi té encara una participació minsa, car agafa només els últims cinc mesos de l’any. Hem de pensar que, segons els primers càlculs que s’han fet, en el negoci domèstic més de la tercera part dels ingressos bancaris han estat en comissions. Però no voldria entrar en l’anàlisi financera dels comptes de resultats dels bancs, sinó en un parell de factors col·laterals que crec que cal ressenyar.
El primer em sembla clar. És la pregunta que es fan milers i milers d’estalviadors: com és possible que amb aquests beneficis de rècord, els bancs no els remunerin els dipòsits? Segons les dades del Banc d’Espanya, el tipus mitjà a què s’han pagat els dipòsits a la vista –que són el 93% del total– ha estat al voltant del 0,04% el mes de desembre. Doncs la resposta és molt clara: precisament per això han fet un benefici de rècord.
Cal tenir en compte també que el 2023 els ingressos per crèdits augmentaran força, amb el ritme que segueixen els tipus del BCE. I cal recordar, per una altra banda, que els tipus mitjans –segons el Banc d’Espanya (TAE)– que cobren en les hipoteques han passat de l’1,5% el desembre del 2021 al 3,1% un any després; i els de consum, del 7,3% al 8,5% en el mateix període. Quant a les empreses, els crèdits menors de 250.000 euros han passat del 2,3% al 4,4%. És a dir, els ingressos creixeran força.
Per això els sis grans bancs han estat molt clars quant a la política a seguir en aquest apartat. Diuen que ara com ara tenen liquiditat abundant, a causa de l’estalvi obtingut durant la pandèmia de la covid-19. A més, recorden que, tot i que hi ha hagut una pujada de tipus accelerada, la cartera de crèdit triga uns quants mesos a apreciar-se, de manera que les entitats encara no han tingut prou alça en el marge d’interessos per a remunerar el passiu.
Al conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, li van demanar divendres passat sobre un possible augment de la remuneració dels dipòsits per l’augment dels tipus d’interès i va respondre que era una decisió que havia de prendre cada entitat i que depenia de la competitivitat del mercat. Va subratllar la necessitat de “pensar en el client” i cercar la manera d’atorgar-li la millor remuneració, que actualment no són els dipòsits, va assegurar. Que no remuneraran, vaja. I això mateix han dit els col·legues seus aquests últims dies.
I no és igual arreu. A final del 2022 la retribució mitjana dels dipòsits de la zona de l’euro, a un any de venciment, era de l’1,34%; en canvi, a Espanya era molt per sota de la mitjana, al 0,42%. Per aquesta raó, ADICAE ha demanat a la banca una mesura clara: “Que apliqui amb urgència una remuneració justa dels dipòsits, com una qüestió de justícia econòmica i de trasllat adequat de les decisions de política econòmica a la societat.” Això els bancs d’aquí ja ho saben molt bé. Alguns de petits ja fan ofertes, però els grans pensen que no els faran ni pessigolles. Parlar de competència dins la banca, en segons quins punts, és prou dubtós, si pensem que és un mercat oligopolístic de manual. En conclusió, sembla que encara estarem uns quants mesos sense remuneració als dipòsits als clients i pagant comissions perquè ens els guardin… mentre ells els fan treballar a un tipus cada vegada més alt.
Mentrestant, continuaran les cues al Banc d’Espanya per a comprar lletres del Tresor a un any, que ja donen un 3%. I hi ha cues perquè, si es compren per la banca, la rendibilitat és menor per les comissions operatives que aplica l’entitat financera.
Un segon punt que cal ressenyar és que el servei que ofereix la banca, després de la “dieta” seguida de personal i oficines, és molt millorable. A Catalunya, per exemple, uns 450 municipis no tenen oficina bancària, ni hi ha possibilitat de retirar diners en efectiu. Un percentatge molt elevat (un 47% del total de 947 localitats) que afecta 250.000 ciutadans, perquè són pobles petits, alguns amb una població molt reduïda i allunyats de Barcelona, l’àrea metropolitana i les altres tres capitals. Les dades per demarcacions permeten d’obtenir una radiografia molt més exacta de la desertització bancària a Catalunya: un 8% de la població de les comarques gironines, un 8,8% de les de Ponent i prop d’un 6% de la demarcació de Tarragona és privada d’accés a oficines i a caixers d’entitats bancàries.
A l’estat espanyol, la banca respon que només un 1,4% de la població és desatesa, però les dades per províncies amb municipis sense servei són molt elevades. Mentre el senat estudia la qüestió, la banca ha signat un acord amb Correus per a facilitar a l’Espanya “buida” l’accés als serveis financers i s’ha compromès a assegurar, en un termini de sis mesos, almenys un punt d’accés presencial a serveis bancaris a tots els municipis de més de 500 habitants i, en cas de no aconseguir-ho en aquest termini, a instal·lar caixers genèrics en un termini addicional de sis mesos. Ens en recordarem d’aquí a sis mesos? Mentrestant, hi ha oficines mòbils que fan visita unes quantes hores cada mes a pobles d’algunes províncies.
Però això no és tot. Al marge de l’aspecte geogràfic, la banca va haver d’afrontar el problema que li va presentar a principi de l’any passat el metge jubilat Carlos San Juan, quan va recollir 600.000 signatures en una campanya per a demanar més atenció envers el col·lectiu de gent gran, que en general tenen més dificultats per a adaptar-se a la digitalització. El sector va reaccionar amb mesures per a assegurar aquesta atenció personalitzada tant a la gent gran com als discapacitats, seguint un protocol voluntari que va dissenyar el govern espanyol.
Bé, fa un parell de setmanes, el senyor San Juan va concedir una entrevista a l’agència EFE, en què explicava que, al cap d’un any, allò que encara no han fet totes les entitats és millorar els caixers automàtics per simplificar les operacions ni les aplicacions mòbils –algunes, molt complicades d’instal·lar i utilitzar per aquest col·lectiu. I afegia: “Aquests escassos resultats eren d’esperar, pel caràcter voluntari del protocol que va establir el govern, que és també ‘autoavaluable’, i per això les dades no poden ser contrastades per una autoritat independent.”
Alhora, va recordar una cosa que molt sovint passem per alt tots plegats. Més enllà de ser unes empreses que han de remunerar els accionistes, són entitats que presten un servei públic, a partir del moment en què tots tenim l’obligació de cobrar la pensió al banc i de pagar els rebuts per aquest canal. “Per això les entitats tenen l’obligació de prestar un bon servei a tots els clients, especialment als més vulnerables”, va concloure.
I encara hi ha un parell de temes de què ja parlarem un altre dia. Però sí que cal recordar que la milionada de beneficis que repartiran entre els accionistes contrasta amb les crítiques duríssimes que han fet al govern espanyol per l’impost temporal (dos anys) i l’amenaça d’anar als tribunals, fet sobre el qual encara no hi ha consens. Vejam, d’acord amb aquest nou tribut, les entitats de crèdit hauran d’abonar un 5% del marge d’interessos (cobrats menys pagats) més les comissions netes (també cobrades menys pagades). Afecta tan sols l’activitat feta a l’estat espanyol per les entitats que facturin més de 800 milions d’euros. El president del Banc Sabadell, Josep Oliu, el va qualificar de “injust, arbitrari i fora de normes”. La resta de col·legues han dit frases molt semblants. L’estimació que han fet a la banca és que hauran de pagar uns 1.200 milions d’euros.
Més enllà de les protestes dels banquers, a mi em fa estar de molt mal humor que de fets com el rescat bancari del 2012 no n’hàgim parlat més. A l’estat espanyol passa això: hi som tots en començar una notícia, però perdem la memòria molt aviat. Per als qui l’hagin perduda, cal recordar els 58.000 milions que l’estat va injectar en el sector financer, amb la promesa que “als espanyols no els costarà ni un euro” (De Guindos dixit), i dels quals, al cap de deu anys, només s’havien recuperat uns 6.000 milions, amb prou feines el 10%. Potser ara seria un bon moment per a recuperar la memòria.
