25.01.2020 - 21:50
El mes de novembre passat no va ser bo per a les exportacions arreu del món. Aquesta setmana hem sabut que a Catalunya van baixar d’un 0,6% interanual i a l’estat espanyol d’un 0,9%. De fet, l’octubre passat l’Organització Mundial del Comerç (OMC) ja n’havia advertit tothom, quan va retallar les estimacions de creixement dels intercanvis comercials internacionals del 2019 del 2,6% inicial a l’1,2%. Una retallada de la taxa de més de la meitat, a final d’any, no és poca cosa! El fet cert és que el novembre no va ser bo per a ningú, perquè a la zona euro la caiguda fou del -3,3%, amb Alemanya (-2,9%) i França (-6.6%) com a països més significatius i el Japó, a l’altra punta del món, amb un -7,9%. La guerra comercial entre els EUA (-1,8%) i la Xina (-2.5%) comença a fer danys col·laterals.
Però la ‘bona notícia’ de no haver caigut tant com els nostres competidors no ens ha de fer perdre de vista la dada més llarga, és a dir, el volum exportat que tenim acumulat del mes de gener ençà. I aquí la notícia és bona –sense cometes–, perquè en els onze mesos les empreses catalanes han exportat un 2,8% més que al mateix període de l’any passat. I això significa que el creixement és el doble que el de tot l’estat espanyol i un punt més que al de la zona euro. I també significa haver crescut més que França (2,7%), Itàlia (2,1%) i Alemanya (0,6%). Però, més enllà de les xifres, significa sobretot que, malgrat no gaudir de l’entorn d’infrastructures idoni, l’esforç que es fa és molt gran.
I, d’un punt de vista intern, vol dir que el 2019 Catalunya tornarà a batre un rècord en la xifra d’exportacions de béns. Si fins al novembre havíem aconseguit unes vendes per valor d’uns 68.500 milions d’euros (una mitjana superior a 6.000 milions mensuals) i en tot l’any 2018 van ser 71.200 milions, sembla més que evident que el 2019 serà el novè any consecutiu en què es batrà el rècord de vendes a l’exterior. Aviat és dit, però és un fet que implica una feina brutal de molts empresaris. Vol dir, per exemple, que haurem exportat al voltant d’un 80% més que l’any 2009.
I dins l’estat espanyol significa que del gener al novembre l’exportació catalana és el 25,6% del total, més de la quarta part. I a una distància sideral de la resta de comunitats, perquè la segona es Andalusia, amb el 10,8%, seguida del País Valencià, amb un 10,7%, i Madrid, també amb un 10,7%. Penseu que Catalunya i Madrid tenen pràcticament el mateix pes dins el PIB estatal, al voltant del 19%, malgrat que Madrid ara ens ha avançat lleugerament. La comparació d’aquesta dada amb el pes de les exportacions ho diu tot. És a dir, a Catalunya i Madrid el producte final de riquesa generada pot ser semblant, però la manera com s’hi arriba és molt diferent. De fet, l’exportació és un aspecte diferenciador interessant i acabem de veure que el 2019 el Principat exporta un valor que és 2,5 vegades el de Madrid.
Com a curiositat val a dir que a Catalunya la concentració de les exportacions als sectors és molt semblant a la del País Valencià (58% i 56% entre els tres principals), mentre que a Andalusia i sobretot a Madrid és molt més alta (67% i 79%, respectivament). Això vol dir que a Catalunya i al País Valencià el ventall d’exportadors és més ampli. Les diferències també són importants en els tres sectors principals. A Catalunya, per exemple, manen el químic, el de béns d’equipament i l’alimentari. Al País Valencià, el de l’automòbil, l’alimentari i el de semimanufactures no químiques. A Andalusia, l’alimentari, el de béns d’equipament i el de productes energètics i, finalment, a Madrid, el de béns d’equipament, el químic i el de manufactures de consum.
Dins de Catalunya, per demarcacions hi ha al capdavant Barcelona, amb el 77% de les exportacions catalanes (amb un pes important dels productes químics i béns d’equipament, gairebé la meitat); segueix Tarragona, amb el 12% (i la meitat entre productes químics i energètics). Després ve Girona, amb el 8% (i gairebé la meitat en productes alimentaris) i finalment Lleida amb el 3% (i el 62% també en productes alimentaris).
I per als mesos vinents, com ho veuen els empresaris? Segons l’Enquesta de Clima Empresarial (Idescat i Cambra de Comerç) del quart trimestre del 2019, que hem sabut aquesta setmana, no ho pinten malament. A l’apartat dedicat a les empreses exportadores, hi ha menys empreses que creuen que la seva exportació serà menor al primer trimestre d’enguany que a l’anterior. El fet més important, del meu punt de vista, és que augmenta substancialment el nombre d’empreses que es decanten pel ‘ni millor ni pitjor’, és a dir, creuen en una certa estabilitat en el camí que segueixen, la qual cosa, després d’això que ha dit l’OMC, em sembla molt positiva. No tots els sectors ho veuen igual, és clar. Els més optimistes són els químics i a l’altre extrem hi ha els tèxtils. La grandària de l’establiment és un altre factor diferenciador: les empreses de menys de deu treballadors són les més pessimistes i les de més de cinquanta, les que ho veuen millor.
Llegint aquestes opinions i veient les dades de creixement, ja no hi ha dubte que l’exportació a hores d’ara, més que una opció, moltes empreses ja la veuen com una qüestió de supervivència enfront de l’evolució dels mercats. Sortosament, ha anat quallant la vocació d’ampliar el ventall de mercats i clients. Les empreses han experimentat que treure el cap a l’exterior les ajuda –i obliga– a ser més competitives i, sobretot, a diversificar geogràficament els riscs.
I crec que en aquest punt hem de ser molt exigents amb nosaltres. Hem d’estar satisfets de tot allò que hem fet fins ara, evidentment que sí, però no podem perdre de vista que cal fer molt més. No pot haver-hi pausa en el procés d’internacionalitzar les empreses. No hi ha més camins. I cal remarcar-ho bé, perquè en moltes empreses –com més va menys– encara es pensa que el departament internacional és una mena d’àrea desconnectada de la resta. I això és un error que cal esmenar ràpidament, perquè la internacionalització afecta tots els departaments. Tots han d’estar-hi implicats, tots han de col·laborar a elaborar i seguir un pla amb uns quants anys de previsió, amb l’objectiu de crear una marca i situar-se en el nou mercat. Cal un esforç més, sobretot a les pimes. Però, malgrat tot, sembla que anem pel bon camí…
