Reconstruir una vida: del carrer a la llar

“Si vols conèixer bé una ciutat, visita-la de nit”, assegura la Ivana, que ha viscut al carrer i ara està en procés de reinserció. Només cal passejar per Barcelona quan es fa fosc per trobar-se cara a cara amb la realitat. La ciutat dorm, però no tothom ho fa en un llit: unes 3.000 persones passen la nit fora d’una llar, aproximadament una per cada carrer de Barcelona. Les causes són ben diverses, però és possible eradicar el fenomen de les persones sense sostre? Què es fa per pal·liar-lo? Pot una persona que ha viscut al carrer tornar a fer vida normal? És un problema de política municipal o també en té responsabilitat el govern?  

Sempre veiem persones demanant diners i a vegades fins i tot donem almoina, però mai pensem que nosaltres també podríem acabar així. Segons el criteri de la majoria de treballadors socials consultats, aquesta presa de distància és un error: “Tots podem acabar al carrer”, assegura Roger Fe, treballador social de la fundació Assís. De fet, el 60% de les persones sense llar té estudis secundaris, i inclús el 12% té estudis superiors. En la majoria dels casos s’arriba a aquesta situació després d’una sèrie d’episodis negatius que poden ocórrer en la vida de qualsevol, com perdre un ésser estimat, quedar-se sense feina o enganxar-se a les drogues. “La persona perd tantes coses en tant poc temps, que ja ni s’importa a si mateixa”, afegeix Roger Fe.

Que el problema existeix és evident. Però té solució o és inherent al propi sistema? “És un problema estructural del capitalisme, però hem de pensar que és possible que no hi hagi gent vivint al carrer”, comenta David Vázquez, educador social del centre Santa Lluïsa Marillac. A banda, Roger Fe denúncia que el que fan els professionals és treure feina a una administració pública que no té la lluita contra la pobresa com a prioritat. Malgrat tot, sembla que les polítiques municipals estan canviant, i s’està intentant optimitzar els recursos que ja es tenen en comptes d’invertir-ne de nous.

L’experiència d’algunes ciutats europees convida a l’optimisme: el 2006 els sense sostre van esdevenir una prioritat política en les capitals holandeses. Quatre anys després, 10.000 persones ja havien rebut atenció, i a dia d’avui gairebé no hi ha gent dormint al carrer. La clau? L’estratègia de finançament: no només els municipis van acordar un pressupost extra, sinó que el govern central també hi va destinar 170 milions d’euros. Ciutats com Estocolm han pres mesures d’èxit, com la creació d’habitatges socials protegits (enlloc d’espais temporals) o la garantia d’un llit per a tothom qui ho demani. La capital sueca para especial atenció a la prevenció dels desnonaments a través de la cooperació amb propietaris privats.

I què fa Barcelona per ajudar als sense llar? La ciutat compta amb 32 centres d’acolliment residencial temporal finançats amb capital públic i privat. En alguns, l’accés pot ser directe per part de la persona necessitada i en altres, és derivat dels serveis socials. Algunes fundacions també compten amb un equip de carrer que cada nit recorre diferents zones de Barcelona per oferir ajuda. Els serveis que donen aquests centres (que podeu distingir en el mapa interactiu) són: allotjament temporal en pisos d’inclusió -que paguen parcialment les persones afectades-, alimentació, higiene, atenció social i atenció sanitària. Cada entitat atén necessitats diferents: La Fundació Quatre Vents per exemple acull dones i infants en risc d’exclusió social; altres, com Fundació Arrels, poden absorbir perfils més diversos; i altres són tan sols menjadors socials o locals per passar la nit i dutxar-se. Tots ells formen part de la Xarxa d’atenció a les persones sense llar, constituïda amb l’objectiu de fer pinya i poder atendre totes les situacions amb efectivitat.

En el primer contacte amb un centre d’acollida, les persones en risc d’exclusió social sovint busquen coses ben simples, com una guixeta per deixar les seves coses. Sembla un detall sense importància, però una de les pitjors coses de viure al carrer és portar-ho tot a sobre. “Vivint al carrer vaig encongir 8 centímetres, de portar la bossa a sobre”, explica Miquel Fuster, ex sense sostre. Per tal de recuperar el contacte amb el món exterior, aquests centres també ofereixen un servei  per rebre trucades telefòniques i Internet.

Però ningú pot construir una nova vida si no fa un primer pas: deixar-se ajudar. Tenint en compte la duresa de viure al carrer, el més lògic seria pensar que tothom en vol sortir. L’experiència dels testimonis entrevistats demostra que no és així, ja que moltes persones asseguren no voler canviar la seva manera de viure. “Conec un sense sostre que no vol ser ajudat per cap centre. Diu que la Plaça Reial és casa seva, que és la seva llibertat”, explica la Glòria, una voluntària de Vincles. Casos com aquest s’entenen millor fent un cop d’ull a l’estat de salut de la persona en qüestió: molts sense llar tenen problemes amb les drogues o l’alcohol, i si van a un centre d’ajuda es veuen obligats a deixar la seva addicció. A més, allà estan subjectes a horaris, mentre que al carrer hi ha llibertat total i aconseguir menjar no resulta especialment difícil.

Els treballadors socials saben molt bé que cada persona viu de manera diferent el procés de recuperar la seva pròpia vida. La Ivana no ha tingut massa problemes per fer-ho i ha decidit encarar el futur amb positivitat. Ara dorm en una habitació a Sant Joan de Déu. Per la normativa de l’Hospital, ha de passar el dia fora, però l’aprofita per buscar feina. La història de Miquel Fuster, però, no és tan senzilla. Va passar 15 anys al carrer fins que un dia es va adonar que necessitava un canvi. “El més difícil és acabar amb el ressentiment contra tu mateix” –explica- “però finalment em vaig deixar ajudar per Arrels, que em van fer costat donant-me llibertat. Gràcies a ells estic viu”.

Dos conceptes es repeteixen constantment al parlar d’aquest tema: sostre i llar. No és casualitat, són els ciments per començar a construir una nova vida. Primer va el sostre, un pis on viure de manera permanent encara que sigui compartit. “Quan tens un sostre comences a motivar-te i buscar feina”, explica la Ivana. “Quan estàs al carrer, en canvi, saps que has de canviar aquella situació però no tens temps de pensar com, perquè has de pensar on et dutxaràs, on menjaràs, on dormiràs…”. En definitiva, quan una persona no té un lloc on allotjar-se només pensa en sobreviure, i no en construir. Amb el sostre, ja es té un espai per reflexionar. Ara bé, una llar és més que un sostre: és fer “vida normal”, recuperar la relació amb l’entorn, gaudir d’un bon estat de salut i deixar enrere el passat per encarar noves metes. Recuperar la llar és el primer pas per recuperar un projecte de vida.