13.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 14.11.2024 - 00:46
L’anàlisi, magnífica, que Blai Avià va publicar fa uns quants dies sobre el perquè de la victòria de Donald Trump tenia un final en el qual cal aturar-se.
Després de radiografiar la contundent derrota del Partit Demòcrata a les urnes, Avià girava els ulls cap als referèndums i les votacions que es feien a la majoria d’estats paral·lelament a l’elecció presidencial. I destacava, amb molt bon ull, com el tomb tan esbombat a la dreta que l’elecció presidencial posava en relleu era en realitat una cosa molt més complexa.
Per exemple, a Missouri, Nebraska i Arizona (estats on va guanyar Trump), els electors van votar a favor d’augmentar el salari mínim, una mesura que havia format part del programa electoral de Biden el 2020, però que Harris ha evitat d’esmentar en aquesta campanya. Arizona, Missouri, Montana, Nebraska i Nevada (on també va guanyar Trump) van votar en referèndum en favor d’iniciatives per a protegir el dret d’avortament, precisament un dels grans eixos de la campanya de Harris i un dels grans problemes per a Trump. Fins i tot a Florida va votar-hi a favor la majoria, tot i que no van arribar al 60% dels vots necessari per a aprovar la iniciativa.
“La dissonància entre els resultats d’aquests referèndums estatals i els de les eleccions presidencials indica –explica Blai Avià– que els electors nord-americans no necessàriament són contraris a les demandes d’un programa polític progressista, sinó que simplement no confien que els demòcrates puguin aplicar-les.”
La frase és demolidora, però és certa. I precisa. I la referència al Partit Demòcrata es podria aplicar a molts altres partits progressistes i d’esquerres de tot el món, especialment d’Europa. Simplement, ja no són de fiar. Simplement, no és creïble que facen allò que tots, la gent corrent, sabem que caldria fer per canviar la vida i millorar la societat. Costa molt de creure que avantposaran el conjunt de la societat al partit.
I això perquè ho hem vist i ens ha passat. A nosaltres i en el nostre temps. Perquè la dissonància entre les revolucions que proclamen de paraula i el seu comportament quan la revolució truca a la porta és massa gran. I pocs casos deu haver-hi al món que puguen exemplificar-ho millor que el comportament que van tenir durant la revolució democràtica, independentista, catalana.
La formació, l’any 2015, de Junts pel Sí i la posterior col·laboració parlamentària entre aquesta coalició i la CUP van obrir pas a un període polític evidentment revolucionari, que va tenir el punt culminant l’octubre de 2017.
No crec que siga necessari recordar-ho ara en detall. Però, entre moltes més coses, en aquella legislatura el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de canvi climàtic i la del control de l’emissió de gassos, la llei d’universalització de l’assistència sanitària, la creació d’una Agència Catalana de Protecció Social, la llei d’igualtat efectiva entre homes i dones, dos decrets llei contra la pobresa energètica, la llei d’impostos als habitatges buits i la llei contra els desnonaments.
Aquelles lleis, sí, eren revolucionàries i importants, havien de tenir un impacte directe i concret en la societat i es van proposar i elaborar en una plataforma política que relligava la dreta i l’esquerra catalanes. I van ser tombades, totes, pels tribunals espanyols. Més important que això, encara: el parlament de Catalunya va aprovar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República Catalana, la primera norma jurídica que trencava definitivament amb el franquisme i instaurava un model indiscutiblement democràtic per al país.
La revolució era allò. Passava de debò. La revolució és, encara com a possibilitat, allò. Aquell era, i és, l’únic camí per a fer-la possible.
I, tanmateix, d’ençà d’allò –perquè els importava més derrotar Puigdemont, amb totes les excepcions notables que calga remarcar, que no pas fer la revolució–, l’esquerra catalana ha transitat fins a la submissió al PSOE i la dependència completa a aquest partit. De trencar amb el règim i proclamar la independència a apuntalar el règim fent president Salvador Illa. Ja m’explicareu si el canvi d’escenari no és radical. I per a empitjorar. Qui pot comparar això que vivim avui amb l’excitació febril que tots vam viure entre el 2014 i el 2017, precisament perquè érem conscients que canviàvem el món?
Aquestes últimes hores el focus de l’actualitat política retorna a ERC, al congrés d’aquest partit, i al mateix temps hem assistit a la presentació de diverses iniciatives de reconstrucció de l’esquerra que en diuen sobiranista –atenció: per a poder incloure-hi, amb la CUP i ERC, ni més ni menys que els Comuns. En fi…
Bé, que l’esquerra catalana s’ha de reconstruir és una obvietat que no discutiré de cap manera. Els electors han deixat la bufetada ben marcada en la cara, igual que amb els demòcrates als Estats Units. És obvi que cal aquesta reconstrucció i estic segur que a molta gent –a mi mateix– li agradaria de participar-hi. Ara, la pregunta –i la faig amb tota la mala intenció leninista que em puc permetre a hores d’ara– és: reconstruir aquests artefactes per fer què? Per tornar a la revolució, reconèixer els errors i demanar disculpes, o per continuar allunyant-se’n?
En vista de què diuen i de com parlen –i també de què van dient, encara avui, que va passar el 2017–, a mi em sembla que, parlant molt en termes generals, els partits de l’esquerra catalana no han entès que per a una bona part de la població, per a molta gent d’esquerres, sí, el problema és que simplement ja no són de fiar. Això que explicava tan bé l’altre dia Blai Avià, parlant dels Estats Units.
PS1. Ja que Julià de Jòdar ha iniciat una certa, i sana, polèmica amb mi, m’encantaria saber què en pensa, d’això que dic ací. Quan toque. Des de l’admiració que tinc per la seua trajectòria i la seua coherència, m’interessaria molt saber què en pensa. Veus com la seua tenen molta més auctoritas que no pas la meua.
PS2. Andreu Barnils ha fet una entrevista molt interessant al filòsof Norbert Bilbeny, que acaba de publicar el llibre Els de fora i els d’aquí. Tant el llibre com l’entrevista són especialment recomanables: “Si un costum forà no ens agrada, ja ens agradarà”.
PS3. Sebastià Bennasar ha estat guardonat amb el premi Aurora Díaz-Plaja per la sèrie d’articles de VilaWeb sobre vuit clàssics contemporanis, publicada l’estiu del 2023. L’enhorabona.
PS4. Si podeu llegir tot VilaWeb de franc és perquè milers de lectors són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Feu-vos-en ací i ajudeu-nos a créixer i a ser cada dia més influents i determinants socialment.
