29.11.2016 - 05:01
A començament del segle XX, els científics de tradició cristiana proclius a acceptar una visió evolucionista que no s’oposés a l’existència d’una divinitat acostumaven a distingir entre el Déu de les causes primàries i l’aparició de les espècies per «causes secundàries». Una altra resposta adoptada sovint per no pocs teòlegs catòlics fou la de negar el caràcter científic a la teoria evolutiva i recórrer a variants teleològiques o finalistes del procés evolutiu. Malgrat tot això, sempre quedaven els esculls de l’origen de la vida i dels humans. És precisament aquest darrer el que suposarà una frontera infranquejable i permanent per a la teologia catòlica i les autoritats romanes. Com va tractar la jerarquia aquells autors catòlics que defensaven públicament l’evolució? Mariano Artigas, Thomas F. Glick i Rafael A. Martínez han estudiat el període entre 1877 i 1902 a través de sis casos recollits pels Arxius de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (Artigas, Glick i Martínez, 2006): Raffaello Caverni, Dalmace Leroy, John A. Zahm, Geremia Bonomelli, John C. Hedley i St. George J. Mivart foren sis autors decidits a harmonitzar evolució i cristianisme i que tingueren una certa ressonància pública. El Vaticà va actuar contra ells amb discreció: tot i les tensions, el Vaticà mai no ha condemnat oficialment l’evolucionisme. Artigas i els seus col·legues interpreten que l’ombra del cas Galileu –a final del segle XIX es publicaren documents relacionats amb aquest procés– i la preeminència pública de la ciència contemporània aconsellaren obrar amb prudència i evitar un conflicte amb les ciències naturals. En definitiva, el Vaticà confrontava l’evolucionisme però sense estridències ni condemnes explícites.
Convé remarcar que els esforços conciliadors entre evolució i teologia no foren, en absolut, exclusius de l’àmbit catòlic. Nombrosos autors, alguns coetanis de Darwin, iniciaren aquest esforç allunyant-se del darwinisme estricte i perfilant una visió evolutiva finalista i teista. Només per citar autors remarcables en biologia evolutiva tenim els anglicans Baden Powell, Alfred R. Wallace i Ronald A. Fisher, l’ortodox rus Theodosius Dobzhansky i els presbiterians Asa Gray, James Woodrow i Sewall Wright.
En qualsevol cas, és clar que els autors estudiats per Artigas i col·laboradors no exhaureixen tots els catòlics que tractaven de conciliar l’evolucionisme amb la teologia catòlica a principis del segle XX. Nosaltres volem exposar ací el cas d’Erich Wasmann, un prominent entomòleg, jesuïta, que fou impel·lit per les seues pròpies investigacions a acceptar, amb matisos, els postulats d’un procés evolutiu (Lustig, 2002; Richards, 2008). Wasmann, la seua obra i la seua influència sobre altres autors catòlics, ha estat molt poc estudiat. De fet, en la seua defensa durant el debat en els mitjans amb Ernst Haeckel, el jesuïta denunciarà que la seua visió teista no té cap sanció oficial ni del Vaticà ni de la Companyia de Jesús (Richards, 2008). Nosaltres volem contrastar en aquest treball la noció evolutiva de Wasmann –especialment pel que fa a l’origen de la vida– amb la d’un dels seus seguidors més notables, el també jesuïta Jaume Pujiula.
La batalla del vitalisme contra el materialisme
Alguns historiadors han vist que, a començament del segle XX, es donaven les condicions intel·lectuals favorables per al sorgiment d’un enfocament neovitalista, alternatiu a l’enfocament materialista i mecanicista, amb autors com Hans Driesch (1867-1941) a Alemanya i Henri Bergson (1859-1941) a França. Seria una reacció a la perplexitat entre científics i filòsofs sobre la relació entre la matèria inerta i els éssers vivents: una concepció dualista que considera la matèria i la vida com dues categories diferents, impossible de transformar l’una en l’altra (Fry, 2000). El neovitalisme també podria ser vist com una resposta filosòfica al creixent nombre de científics mecanicistes que considerava la vida com el resultat de la interacció entre els components químics de la cèl·lula. Aquesta va ser la idea central del programa de recerca de Jacques Loeb (1859-1924), amb un objectiu: la producció artificial de la vida. Alguns seguidors primerencs d’una aproximació sintètica a la vida, com ara el científic francès Stéphane Leduc (1853-1939) i el mexicà Alfonso L. Herrera (1868-1943), perseguien tant una millor comprensió de la vida actual com el seu origen a la Terra (Peretó i Català, 2012). Les obres de Loeb, Leduc i Herrera, igual com les de Haeckel, van preocupar els científics vitalistes amb forts vincles religiosos, en especial als catòlics europeus: Jaume Pujiula (1869-1958) a Espanya, Agostino Gemelli (1878-1959) a Itàlia i Jean Maumus (1860-1930) a França eren sacerdots catòlics, científics i autors de crítiques mordaces cap als enfocaments materialistes de la vida. Comuns a tots ells eren els antecedents religiosos (l’antimodernisme del papat de Pius X), la posició antihaeckeliana (antimonista1), declarar-se seguidors d’una filosofia dualista i l’assumpció de la refutació científica pasteuriana de la generació espontània.
Un altre punt en comú a tots aquests autors neovitalistes va ser l’acceptació de les visions evolutives d’Erich Wasmann, per bé que de manera incompleta pel que fa als postulats sobre l’origen de la vida. Wasmann va nàixer a Meran (Tirol del Sud) el 1859. El 1875 inicià el noviciat als jesuïtes a Limburg (Països Baixos). Combinà la seua formació en filosofia escolàstica i teologia amb una remarcable afició per l’entomologia, en particular, l’estudi dels escarabats. Els seus primers estudis reflecteixen ja la crítica al darwinisme i una preferència, guiada per Aristòtil i sant Tomàs, pel propòsit en els éssers vivents. La seua recerca se centraria aviat en els mirmecòfils, en especial els escarabats que viuen en simbiosi amb formigues. D’aquestes investigacions se’n va derivar una interpretació evolucionista que es reflectiria en una sèrie de publicacions i en Die moderne Biologie und die Entwicklungstheorie, un tractat sobre la teoria evolutiva publicat el 1903, la tercera edició del qual es va traduir a l’anglès (Wasmann, 1910). La teoria conciliadora de Wasmann no era estrictament darwinista, sinó un híbrid de les idees d’Hugo de Vries i Hans Driesch (Richards, 2008). La seua confrontació amb el monisme i amb Haeckel es fa reflectir en les conferències de Berlín de 1907 (Wasmann, 1912). Wasmann morí el 1931 al Col·legi Ignatius de Valkenburg (Països Baixos).
Aquest prestigiós entomòleg i sacerdot jesuïta va ser un oponent de Haeckel, qui va veure en ell el pitjor enemic de la ciència (Lustig, 2002; Richards, 2008). El llibre de Wasmann que resumeix el seu pensament evolucionista (Wasmann, 1910) va ser considerat per Haeckel com una «obra mestra de la sofística jesuítica» (Richards, 2008, p. 360) i, de fet, aquesta obra va estimular-lo a fer les seues últimes conferències públiques a Berlín. Haeckel va proclamar el caràcter irreconciliable entre la teoria de l’evolució i de qualsevol pensament religiós inspirat per fets científics, com el que representava Wasmann.
Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.
Juli Peretó. Professor titular de Bioquímica i Biologia Molecular i investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València (Espanya). Ha publicat diversos treballs sobre evolució metabòlica, simbiosi, el problema de la definició de vida o la història de les idees sobre l’origen natural i la síntesi artificial de vida. Des de 2014 és Fellow de l’ISSOL (International Society for the Study of the Origin of Life).
Jesús I. Català Gorgues. Professor agregat d’Història de la Ciència a la Universitat CEU Cardenal Herrera (València, Espanya). Estudia la història de la biologia i de la història natural a Espanya i Portugal als segles xix i xx, el seu desenvolupament institucional i els vessants ideològics que s’hi associen..
