Reutilitzem, reutilitzem, que el món s’acaba

Ara que s’acosta Nadal, festa grossa dels excessos i el consumisme, i aprofitant la confluència astral amb l’anunciada escassetat de matèries primeres i per tant de productes manufacturats, vull fer un al·legat personal i transferible a favor del reciclatge, el reaprofitament, l’intercanvi, la segona mà i la tercera i quarta vida dels objectes. Parlem molt del reciclatge de residus i massa poc del reciclatge d’elements que podrien tenir encara una llarga vida si no fos que la nostra societat capitalista ens obliga a renovar-ho tot constantment.

Una de les coses que sempre m’han impressionat quan he visitat països de l’anomenat tercer món és que allà no es llença res. Tot s’aprofita. Alguns fins i tot en fan ciència: l’enginyeria cubana és l’art d’adobar estris i aparells a partir de peces recuperades. Al país veí, a Nicaragua, ja no recordo ben bé per quin motiu, vam anar a visitar una deixalleria a camp obert, on els camions d’escombraries abocaven les deixalles. Doncs bé, ni els zopilots, els voltors locals, no hi trobaven res d’aprofitable.

El contrast amb els nostres contenidors d’escombraries i reciclatge fa feredat i per això a les grans ciutats hi ha autèntics exèrcits de gent que es dedica a extreure’n allò que encara és menjable, vestible o aprofitable. I llegible, és clar. A Barcelona no és estrany de trobar muntanyes de llibres al costat dels contenidors, perquè el pis s’ha fet massa petit o fruit d’una mudança massa estressant per a trobar-los un lloc millor. Qui diu una muntanya de llibres diu tots els toms de la Gran Enciclopèdia Catalana o la col·lecció sencera del Cavall Fort. Quin mal al cor!

La veritat és que, sense necessitat de furgar, només obrint els ulls, al voltant dels contenidors s’hi poden trobar autèntics tresors. Un vaixell de fusta de joguina preciós, fet a Hamburg, i un tren elèctric de la marca Märklin que funciona perfectament són les meves darreres troballes. Hi ha gent a qui fa molta angúnia agafar coses abandonades del carrer. A mi crec que no me n’ha fet mai, però després de veure Els espigadors i l’espigadora, de la francesa Agnès Varda, encara menys. Aquest fantàstic documentari mostra la vida de tot de gent que es dedica a recollir coses i menjar i n’han fet filosofia de vida. De fet, nord enllà, a països com França, Alemanya i Holanda, la cultura de la segona mà triomfa molt més que aquí.

No pretenc que tots plegats ens dediquem a regirar la brossa i encara menys que ens transformem en Diògenes acaparadors d’andròmines. Però sí que m’agradaria que fóssim més conscients de què, com, quan i quant consumim. Ningú no ens ensenya a fer-ho i en canvi de ben petits ens n’inculquen el desig i la necessitat. Cal tenir vint parells de sabates? Cal renovar un jersei perquè comença a fer boletes? Cal tenir la casa plena de llibres que amb sort llegirem un cop a la vida? Cal canviar el mòbil o el portàtil cada dos anys? Cal que un nadó que en un tancar i obrir d’ulls creixerà un pam tingui peces de roba noves que costen més de trenta euros?

La crisi econòmica i les noves tecnologies van a favor dels qui volen (o no tenen més remei que) reciclar i reaprofitar. Amagades entre les botigues clàssiques, hi ha tot de botigues menys visibles que miren d’allargar la vida de roba i d’objectes. A Barcelona, Humana, Cash Converters, Re-Read o Llibres Solidaris fan companyia a les botigues de roba vintage de Gràcia, els Encants i els mercats de segona mà de cap de setmana, com el Flea o el Lost&Found. D’una altra banda, les noves tecnologies han creat imperis digitals com Wallapop, Vibbo, eBay i Milanuncios. Però a internet també hi ha petites xarxes d’intercanvi de productes entre veïns, o de venda de roba entre mares, o grups com un que ha creat l’AFA de la nostra escola, en què cada dia canvia de mans una dotzena de productes infantils gratuïtament.

A més, sovint, el fet de reciclar incorpora sorpreses i tresors. Fa pocs mesos, voltant pel mercat que el diumenge al matí omple la plaça de Catalunya de Girona, vaig trobar un llibre de Joan Alavedra que porta per títol Conxita Badia, una vida d’artista. És la biografia d’una soprano tan bona com desconeguda, professora de cant d’artistes com Montserrat Caballé. A mi me la va fer descobrir la seva besnéta, Mireia Domènech, quan em va regalar un DVD amb un documentari sobre l’artista que després va emetre TV3. No vaig dubtar gens a pagar els tres euros que costava el llibre i, una vegada a casa, vaig trobar a dins el tresor: el programa de mà d’un concert d’homenatge a Badia que es va fer el 1998 a l’Acadèmia Marshall, fundada el 1901 per Enric Granados.