Jo tampoc no vull reciclar

Em van convidar a una festa residu zero. Hi havia teca per a tots els gustos, beguda, alguns regals i una taula parada com déu mana. No hi faltava res, i la nit va acabar amb mitja bossa de deixalles encara no –ampolles de vidre a banda– diligentment reciclades. Si ja hi esteu avesats, haureu assentit amb el cap. Si no, haureu arrufat les celles: eing?, i això com es fa?

La majoria del menjar havia estat cuinat abans i portat en carmanyola, i el que no, havia arribat sense embolcalls de plàstic. Encara se’n troba, de menjar sense plastificar, sí, passa que cada vegada ens ho posen més difícil. Més: embolcalls de roba, bosses de roba o reutilitzables, gerres de vidre, estovalles i tovallons de roba –quina cosa més moderna, eh?– coberts de casa i gots reutilitzables, d’aquells acumulats en festes majors i festivals perquè, no ens enganyem, ningú no torna a la barra al final de la nit a recuperar l’euro. Al desembre, es va aprovar una directiva europea per a prohibir els plàstics d’un sol ús, incloent-hi coberts, plats i gots i els envasos de poliestirè expandit: a veure.

De camí a casa, vam ensopegar per enèsima vegada amb l’última campanya de la Generalitat i Ecoembes: ‘Les teves excuses estan acabant amb [sic] el nostre [sic] planeta’. Només l’eslògan ja fa venir perboquera a qualsevol amb una mínima sensibilitat lingüística. Però deixem això de banda, ara, que ja han estès la bugada. Ja tornem a tenir una campanya que assenyala els simples mortals. Certament, mal llamp se us emporti, als qui no us rota de reciclar, i que us caiguin set plagues de fem a sobre. Però senyors que governeu: tracteu-nos amb intel·ligència, podeu?

Som lluny dels percentatges de reciclatge previstos, d’acord. I el planeta és a punt de tenir un empatx de deixalles que amenaça la supervivència, sí. La gestió de residus és un dels embats que tenim. Porta molts mals de caps i hi ha molta gent que hi treballa i proposa solucions. I també apareixen molts dubtes: quina és la millor manera de gestionar els residus, quina beneficia més, quins negocis hi ha darrere, qui defensa quin model i per què. Aleshores torna a aparèixer Ecoembes, que és sota la lupa, sobretot, arran d’aquella campanya de l’envàs on vas, ja la recordareu, que va fer saltar algunes alarmes perquè vam descobrir que només els envasos podien anar al contenidor groc. I què en fem, de tots els plàstics que no són envasos i que ens encolomen ara i adés fins i tot contra la nostra voluntat? Ecomebes es dedica al reciclatge d’envasos domèstics, de manera que la seva raó de ser són, justament, els envasos d’un sol ús. I potser és per això que s’oposa a altres models de gestió de residus, com ara el sistema de retorn (també una cosa molt moderna), que és el que defensen molts ecologistes perquè argumenten que es recollirien molts més envasos i que es reduirien les emissions de CO2.

Tenim que no reciclem prou i que cada dia hi ha més merda que se’ns menja. I també tenim una gran empresa que es dedica a reciclar envasos d’un sol ús i que com més n’hi hagi, millor. Multinacionals que continuen fent envasos d’un sol ús i embolicant estúpidament amb plàstics. Directives europees i normatives que s’apliquen a mitges, perquè ja se sap, que si els lobbys i els interessos i les amenaces i el capitalisme. Però els assenyalats som nosaltres, molts conscienciats i que fem tant com podem i que encara ens hem de veure insultats per una campanya, com a mínim, hipòcrita. Perquè mentre jo faig servir la copa menstrual, les compreses i els tampons continuen amuntegant-se i formant illes artificials juntament amb tot el plàstic que no es recicla i que ofega la fauna marina; que jo ja faig servir mocadors de roba, però això no fa desaparèixer els paquets de clínex; que jo ja dic que no vull cap canyeta amb el suc, però les neveres dels supermercats són plenes de menjar envasat. Em sembla que ja s’ha entès.

El camí mena cap a un sol indret, i és aquell on no n’hi hagi, de residus. I si bé tots som responsables, els qui produeixen els residus són uns. Aquí baix ens toca fer servir el sentit comú, per molt còmode que sigui comprar-ho tot per internet, dir que no abans no ens hàgim despistat i ja tinguem un altre tros de plàstic, que pensem un segon abans de comprar aquella cosa, si de debò la necessitem, quant de temps la farem servir, quin impacte ambiental tindrà quan la llencem a les escombraries. Però això passa al final de la cadena, quan la futura deixalla ja ha estat dissenyada, produïda i distribuïda. Que el residu que millor es recicla és aquell que no existeix, i l’única manera de sobreviure és anar cap aquí, cap al residu zero, essent conscients que el buit no s’assolirà mai del tot, però ja ho deia aquell, que la utopia serveix per a caminar.