Recessió? Encara no, si us plau!

El Banc d’Espanya ha fet saber aquesta setmana que rebaixava les previsions de creixement de l’economia espanyola del 2,4% al 2% per a l’actual exercici. Ha estat el senyal que esperaven els catastrofistes habituals per a dir que ja tenim la recessió aquí i per a comparar-la ràpidament amb la crisi que va començar el 2008 i de la qual tot just anem sortint. Per què aquest interès a dir que les coses van tan malament? És cert que facilita els titulars dels mitjans de comunicació i ja se sap que les notícies dolentes criden molt més l’atenció que no les bones. Alguns experts n’han fet el modus vivendi. En aquest cas, agafant de referència aquesta dada del Banc d’Espanya, probablement alguns no s’han aturat a pensar que explica –en lletra menuda, és clar– que comença un nou sistema de càlcul que fa variar l’estatística. Ni han volgut veure que la seva previsió del mes de juny –un 2,4% de creixement– era exagerada en relació amb la d’algunes altres institucions; perquè en aquella data va augmentar el PIB de 0,2 punts en la seva predicció anual, amb una argumentació no gaire diferent de l’actual, tot sigui dit. Ve’t aquí dos factors cabdals, als quals cal afegir, és clar, la desacceleració en la velocitat de l’economia espanyola, europea, mundial… i catalana. Però un 2% no és recessió!

Dit això, he de confessar que, quan ho vaig llegir, a mi també em va semblar molt forta, la retallada, perquè, no us enganyeu, allò que fa mal d’ulls són els 0,4 punts que rebaixa. I això perquè feia pocs dies (el 16 de setembre) que el panel de Funcas –format pels dinou serveis d’estudis privats més prestigiosos de l’estat espanyol– rebaixava el creixement del PIB d’una dècima, fins al 2,2%, una taxa que preveuen les principals institucions internacionals. Ha volgut llançar una alerta el Banc d’Espanya? Preveu un enfonsament de l’economia el segon semestre? No ho sé, però el cas és que les xifres que anem sabent dels mesos de juliol i agost no apunten pas, en general, en aquesta direcció. 

Precisament, i ara parlem de Catalunya, aquesta setmana hem tingut un reguitzell de bones notícies en l’àmbit econòmic. La més important fa referència al comerç exterior. Les exportacions al juliol van pujar d’un 8% en la taxa interanual, cosa que sobta perquè el mes anterior havien baixat d’un 1,1%. És curiós de comprovar que a les vendes a l’exterior hi ha una gran volatilitat mes a mes. Per exemple, si al març havien baixat d’un 4,5%, a l’abril i maig van créixer d’un 8,1% i un 9%, respectivament. El cas és que l’acumulat fins al juliol és positiu, d’un 2,8%, i representa el 25,5% del total de l’estat espanyol. L’esforç d’alguns sectors és molt important, perquè en aquest període les exportacions del sector de l’automòbil han baixat d’un 15,1% –una xifra molt alta i perillosa–, però els productes químics, per exemple, han pujat d’un 5,7% i els béns d’equipament, d’un 3,1%. 

És evident que el risc exterior és alt, amb els problemes d’Alemanya, la broma del Brexit i l’actuació estrambòtica de Donald Trump. Veurem què toca el mes vinent. Cal recordar que l’enquesta del clima exportador de Catalunya del segon trimestre del 2019 (publicada el 12 de setembre) mostra un saldo de respostes negatiu (−1,1 punts) a la cartera de comandes, però en les expectatives per als dotze mesos vinents preveu una millora, atès que se situen en 9,3 punts de saldo de respostes. S’equivoquen els empresaris catalans? 

La segona bona notícia ha estat sens dubte l’augment de la cartera de comandes a la indústria el mes de juliol. Efectivament, segons l’Idescat-INE, l’índex d’entrada de comandes a la indústria dels productes industrials, excloent-ne l’energia, creix d’un 4,7% interanual a Catalunya. Per grans sectors industrials, tots presenten increments: els béns de consum, un 7,5%; els d’equipament, un 3,3%; i els intermedis, un 2,9%. És el creixement més alt d’ençà del mes d’octubre de l’any passat. Evidentment, no podem fer salts d’alegria, perquè, igual com passa amb l’exportació, en aquesta estatística la volatilitat també és alta, però aquesta xifra sempre és bona després de dos mesos de creixements negatius. 

I la tercera bona nova és que la temporada turística no va gens malament. Fins al juliol havien entrat un 1,5% més de turistes estrangers i havien gastat un 4,9% més. Aquesta setmana hem sabut que a l’agost el nombre de pernoctacions en establiments hotelers havia pujat d’un 2,8% interanual a Catalunya, segons l’enquesta d’ocupació hotelera. Les pernoctacions del turisme domèstic baixen d’un 1,6% i d’aquestes, les dels viatgers catalans decreixen d’un 3,9%, mentre que les dels viatgers procedents de la resta de l’estat espanyol creixen d’un 2,0% interanual. I – el fet més important– les pernoctacions del turisme estranger augmenten d’un 4,7% interanual. Per una altra banda, la facturació mitjana per habitació ocupada en establiments hotelers (ADR) puja d’un 2,1% interanual.

Finalment, hi ha l’índex de volum de negoci al sector serveis, que creix d’un 5,5% interanual a Catalunya al juliol. Per sectors d’activitat, augmenten el comerç (5,3%) i també els altres serveis, és a dir, els no comercials (5,8%). Dins d’aquests, els augments més alts són a les activitats professionals, científiques i tècniques (10,5%) i a les activitats administratives i serveis auxiliars (7,6%).

En vista d’aquestes dades, no em sembla raonable de donar prioritat informativa a la recessió a casa nostra. Que pot venir? Doncs, sí, és una possibilitat. Però hem de ser conscients que com més espantats estiguin els consumidors, més probabilitats hi ha que hi caiguem. Per això els mitjans de comunicació haurien d’anar amb peus de plom a l’hora de parlar-ne, mirar de ser objectius i no avançar esdeveniments, que potser no arribaran. En el cas actual, la causalitat més directa per a nosaltres la tenim en la manera com Alemanya decideixi de superar el tràngol que passa la seva economia, castigada per les baixes exportacions de cotxes i maquinària, sobretot a la Xina. Eines per a redreçar el panorama, en té. Recordem que va tancar els comptes públics del 2018 amb un superàvit fiscal de rècord: 58.000 milions d’euros, l’1,7% del PIB. Caldria que els posés a treballar pel bé dels alemanys… i de tots.