La tardor del 2005 fou testimoni d’un dels exemples de depredació capitalista més esgarrifosos que hom pot concebre. Pocs dies després del pas de l’huracà Katrina sobre Florida, Mississipi, Louisiana i les costes de Texas, amb conseqüències catastròfiques a la ciutat de Nova Orleans, que restà durant setmanes coberta d’aigua en més de tres quartes parts de la seua extensió, i amb un balanç de víctimes que ultrapassà les 2.000 persones mortes i desaparegudes, l’administració federal que llavors encapçalava George Walker Bush obrí la porta a tot un seguit de grans corporacions com Shaw Group, la sinistra Blackwater i l’omnipresent Halliburton (tan estretament lligada al vice-president Dick Cheney) per a liderar la reconstrucció dels estralls causats pel fenomen meteorològic.

Aquesta urgència contrastava amb la lentitud astoradora amb què s’havia conduït la FEMA (Agència Federal per a la Coordinació de les Emergències), que ni va avisar com cal la població ni actuà diligentment a l’hora de prevenir l’impacte de les inundacions, rescatar les persones en risc extrem i desplaçar l’ajut d’urgència als llocs més afectats. Enmig de la descoordinació, les empreses tingueren les mans lliures per a fer i desfer als barris, de població majoritàriament afroamericana i amb rendes més aviat baixes. Molts anys després, encara hi havia un important contingent de desplaçats que no havia pogut tornar a Nova Orleans. I mentrimentres, les conseqüències polítiques resultaren ben minses. A les eleccions del 2006 a la Cambra de Representants, només en dos dels set districtes electorals de Louisiana el Partit Demòcrata fou el més votat; i al conjunt de l’estat, els candidats republicans hi obtingueren el 63% dels sufragis. Pel que fa a les eleccions presidencials del 2008, sense Bush com a candidat després del seu segon quadrienni a la Casa Blanca, els nou vots de Louisiana al Col·legi Electoral dels Estats Units anaren al candidat republicà John McCain.

La tardor del 2024 és ara testimoni d’un nou exemple d’aquest capitalisme del desastre –si emprem l’expressió ja clàssica de Naomi Klein– a les comarques del centre del País Valencià. Les adjudicacions per la via d’urgència a empreses vinculades al finançament irregular del Partit Popular per a engegar una reconstrucció irreflexiva i apressada en són el signe més conspicu. Però, també, la retòrica d’apoliticisme del general Gan Pampols, que a la pràctica significa el no-intervencionisme en l’acció de les corporacions privades i la subordinació dels aparells funcionarials a les directrius que aquelles corporacions marcaran. L’absència d’un full de ruta per a la normalització de les prestacions educatives i la improvisació en les mesures d’escolarització després de les riuades en són un altre símptoma, i de molt greu, amb un exemple de gran simbolisme en la fatal ensulsiada del CEIP Lluís Vives de Massanassa. A Nova Orleans, les escoles van ser objecte d’un experiment per a dur sense embuts el lliure mercat a l’educació, amb una onada subsegüent de fundacions de centres privats en detriment dels equipaments públics. Caldria no menystenir el risc que açò es repetesca al nostre país.

El capitalisme del desastre és la conseqüència lògica del lamarckisme social que la dreta antihumanista aplica amb desinhibició. Les persones pobres només els interessen si la seua pobresa les mena a un consum de mercaderies de baixa qualitat i màxim benefici per al productor i el comercialitzador; si les obliga a renunciar als béns de l’educació i la cultura; si les distrau d’un projecte alliberador com a poble. Perquè eixa lògica imposa que són els benpensants del capitalisme global els únics que es mereixen una vida que paga la pena de viure-la a còpia de maximitzar l’adquisició dels seus trets de riquesa, control i domini. Les catàstrofes són un instrument d’acceleració d’aquest programa, perquè quasi mai són anivelladores de les classes socials, malgrat alguns efectes col·laterals entre els afavorits. És clar que Mazón i els seus sequaços, incultes cofois en la seua ignorància, ni tan sols pensen en aquests termes. Ells en tenen prou amb perpetuar la sensació de poder que senten amb les seues xafarderies de reservat de restaurant i les seues coentors de xalet de luxe. Però sí que són molt conscients que comarques com l’Horta Sud, cambra de les andròmines de la ciutat de València, representen una ocasió meravellosa per a allunyar les classes populars de les decisions sobre el seu futur, que haurien de comportar una reordenació territorial no majoritàriament reconstructora, sinó prioritàriament gestora del risc ambiental. I, així, finançaran l’adquisició de vehicles privats, però exigiran el sacrifici dels serveis públics, com ja s’han cobrat el sacrifici de més de dues-centes vides humanes. Aquest és sempre el preu de la seua enginyeria social lamarckista, de la seua obsessió insadollable d’adquirir més poder i més diners a canvi d’ofegar l’evolució personal i col·lectiva de la majoria de la població. I com demostra l’experiència pròpia i aliena, no és gens clar que la crueltat discursiva i el desori administratiu que els caracteritza afecten el seu destí polític a les pròximes eleccions, siguen el 2027 o s’avancen a conveniència.